Quan parlem de salut mental, on queden els nostres drets més bàsics?

He deixat passar el temps per mirar la situació amb distància i sense que em bulli la sang. Quina mostra de falta de professionalitat i d'empatia que vam veure en televisió el passat 25 de novembre quan els mossos d'esquadra van disparar amb la pistola elèctrica una noia de 26 anys que acudia a un centre mèdic de Sabadell per fer una visita amb una psiquiatra, una persona que es trobava en estat d'agitació.

Aquesta actuació va deixar latent, una vegada més, l'absència de voluntat o la desídia de les institucions a l'hora d'acompanyar les persones en situació de vulnerabilitat. No podem permetre que, en un país signant de la carta de Drets Humans de l'ONU, es violin tan alegrement i amb tanta freqüència els drets més bàsics de les persones vulnerables.

Des del nostre col·lectiu de salut mental, hem patit violacions dels nostres drets històricament: immobilitzacions mecàniques i químiques, amenaces, coaccions, tracte vexatori, incomunicació i de més actes injustificables, així com alguns tractaments qüestionats per la immensa majoria de professionals de la salut mental.

No puc passar per alt la necessitat de formació en les forces de seguretat a l'hora d'afrontar situacions en què les persones necessiten acompanyament, comprensió i protecció. I no podem permetre que situacions que s'han d'afrontar des de la salut, s'acabin tractant com un problema d'ordre públic. Posaríem el crit al cel si un policia disparés amb una pistola taser a una persona sorda perquè no es va detenir quan li van demanar, o a una persona amb Alzheimer si engega un policia “a pastar fang”.

Des de diferents sectors de la salut mental, i des de la Federació Salut Mental Catalunya i diferents entitats de la seva xarxa associativa, s'ofereix experiència per adaptar i/o modificar protocols d'actuació i tractaments efectius i dignes per a les persones, tan dirigits a cossos de seguretat com per a professionals sanitaris. Sembla ser, però, que el treball més dur és, com sempre, que se'ns escolti. I amb el que hem vist fins ara només podem extreure'n dues lectures (i en ambdues els protagonistes surten mal parats): la primera, que els protocols que hem vist usar en aquest cas tant al “centre sanitari” com als “mossos” no són dignes ni humans amb les persones amb situació de vulnerabilitat. I la segona, que aquests mateixos protocols és on s'escuden per justificar-se quan una actuació és desproporcionada o desmesurada.

Queda clar, per tant, que els protocols s'han de canviar. O és que només signem cartes de Drets Humans i defensem constitucions, de cara a la galeria?

No puc oblidar que avui dia s'estan violant els drets de moltes persones. De persones recloses en diferents institucions, les quals haurien de vetllar per elles i el seu benestar en comptes d'aparcar-les perquè no destorbin a la societat. Em fa mal pensar que els qui haurien de protegir, ajudar i acompanyar, o no sempre en saben o no tenen molt clar quin és el seu deure.

I aquest és el motiu de les meves línies. Perquè em preocupa la falta de sensibilitat i d'empatia que està adoptant la nostra societat. Algú va dir (i si no ja ho dic jo): “Es pot mesurar la qualitat d'una societat per com cuida als seus membres més vulnerables”. I sento dir-vos que estem suspenent en totes les categories.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article