Formes d’anomenar l’altre

En l'ampli sector de l'acció social i educativa, el fet d'anomenar l'altre forma part dels treballs quotidians i de les formes que utilitzem per exercir la nostra professió. Des dels postulats basats en el “linguistic turn” sabem (i ens ho creiem) que el llenguatge crea realitats. Això no és gens banal perquè si convenim que el llenguatge crea realitats, les formes que emprem determinaran l'enfocament, la concepció, l'ús, i la realitat en la qual ens moguem. Si pensem en les formes denominatives envers els “subjectes de l'educació social i educativa” ens adonarem molt ràpidament d'això. Com els anomenem? Són categories tècniques? Són categories personals? Si pensem en el sector de la “discapacitat” veurem com s'han transformat alguna de les seves formes d'ús:

• discapacitat o persona amb discapacitat
• diversitat funcional o persona amb diversitat funcional 

En reflexionar-hi, cal abordar les qüestions que vinculen els elements corporals (l'aparença física de les persones amb discapacitat, les seves problemàtiques de tipus orgànic, etc.) amb la representació i designació semàntica d'aquestes. Per això, em sembla rellevant analitzar les ontologies de la identificació a partir de les pràctiques d'heretodenominació i les pràctiques d'autodenominació. Les pràctiques de denominació han estat dominades per la praxi de l'heterodenominació (habitualment han estat els experts i els científics els que han elaborat constructes sobre les realitats dels altres, els que han designat la diferència entre normalitat i patologia). Però en els darrers anys, i al nostre país especialment després de 2005, es donen pràctiques d'autodenominació; és a dir, són les mateixes persones designades com a “persones amb discapacitat” que a través de l'activisme polític, social o científic han proposat altres formes de designar-se o ser designades, altres formes (menys estigmatitzants) d'anomenar i crear realitats. Juntament amb aquesta perspectiva cal tenir molt present la irrupció de conceptes nous, que poden ser reinterpretats a través de la neologia. Tal és el cas d'un concepte clau: diversitat funcional. Aquest neologisme es convertirà en un terme clau de la nostra feina d'anàlisi, especialment per la força de l'emparaulament que comporta entre el col·lectiu de persones amb discapacitat.

La perspectiva podria ser (o semblar) diferent; dependrà, en última instància, de l'ús real que fem del concepte, del sentit que li donem, de la intenció que tinguem quan el pronunciem o en escriure les paraules, etc. Però en el gir que es produeix des de la perspectiva de l'acompanyament, es posa en evidència l'ús mateix de la producció de categories, de la necessitat permanent (com a societat, però també com a professió) de tenir i mantenir a les poblacions classificades per categories i a partir d'aquestes categories aplicar determinats serveis (moltes vegades segregacionistes i aglutinadors en funció de les categories i/o etiqueta designada). Sovint, de les persones fem classes i categories, i aquestes poden ser positives o negatives en funció de diferents variables que es despleguen. Els noms que utilitzem indiquen una determinada forma de veure i pensar l'altre.

Des de l'acompanyament la proposta és repensar, tenir present si el nostre ús del llenguatge es basa i es construeix des d'aquestes perspectives lingüístiques imperialistes o colonitzadores de les realitats, vides i cossos dels altres. Potser es pot pensar i anomenar l'altre més enllà de les convencions tècniques i que se'l descobreixi pel seu nom: Maria, Joan o Carme. Tan difícil és dur a terme aquest exercici que ens apropa a l'altre des de la persona de nosaltres mateixos? Realment preferim fer ús de les múltiples categories terminològiques disponibles per afrontar la nostra relació amb l'altre? L'acció social i educativa ha de poder sustentar-se en la perspectiva humanista: el treball de vinculació, de relació, de contacte entre éssers humans, per poder ser capaços de defugir de la inflació semàntica en la qual ens trobem sovint.