La generació frustrada: treball i emancipació

En l'ull de l'huracà, el col·lectiu jove sovint ha estat assenyalat com la part inconscient o irresponsable de la població, pel que fa a complir les mesures anticovid. Criticats moltes vegades per tenir la vida massa fàcil, còmoda i privilegiada, ens trobem que aquests suposats “afortunats” tenen moltes més preocupacions del que pot semblar. Entre elles, el futur, incert i desesperançador per a molts pel que fa al panorama econòmic i laboral. En particular, el repte de treballar i poder emancipar-se.

El moment d'anar-se'n de casa s’ha convertit en un privelegi. A l'abast de pocs joves, així ho indiquen les dades a Catalunya, on tan sols la meitat dels joves d'entre 25 i 29 anys han pogut emancipar-se, la majoria compartint pis. Si en els últims anys ja s'havia dificultat molt la capacitat econòmica per poder marxar de casa, aquest any especialment més. El dret a iniciar un projecte de vida ha passat a ser un privilegi, i el més alarmant, normalitzat.

A causa de la pandèmia, aquestes dades orientatives poden haver empitjorat molt més. Els joves han sigut els primers expulsats del mercat laboral. Així ho indica Guillermo Chirino, portaveu del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. El 90% dels contractes temporals són a joves i un 43% viuen amb dificultats per arribar a final de mes. Dels que tenen treball, entre el 40 i el 60% del sou és destinat al pagament del lloguer. Mentre que des de les institucions europees es recomana que aquest percentatge no hauria de ser superior al 30.

Es reclamen més mesures legals i polítiques que les preses fins al moment. Fomentar el desenvolupament professional dels nostres joves implica afavorir el dret a emancipar-se. En la nostra professió veiem de forma clara i directa les dificultats, resignació i frustració amb la qual molts joves conviuen. Amb les conseqüències negatives que suposa en el benestar i salut mental de la persona: No em contracten ≠ No serveixo per a res.

Conscients de la importància que té per a l'ésser humà sentir-se autorrealitzat, pot generar molta angoixa i inseguretat no trobar aquesta funció o paper en la societat. Fins a l'entrada en el mercat laboral, molts joves tenien molt interioritzat que era el que “havien de fer”. En molts casos se'ls hi havia conscienciat de la importància d'estudiar passant de l'escola a l'institut, i de l'institut a la universitat o al centre formatiu, curs rere curs. És en el moment de finalitzar quan es troben enfront d'una gran barrera per accedir al treball pel qual s'han format, molt més limitat a causa dels problemes que arrossega el país pel que fa a l'atur.

Alguns poden pensar que ja era hora que descobrissin la crua realitat, afrontar els problemes dels adults i anar oblidant la idea del caminet ple de roses. I si, és cert, alguns no han sigut conscients ni han estat preparats adequadament per l'exigent i competitiu mercat laboral. En això tenen alguna cosa a veure les bombolles en les quals, a vegades, ha sigut educada aquesta generació, i que ha fet que hagin mantingut inalterades les seves aspiracions i la gran ambició d'èxit sense raó ni garantia alguna. I és que creure en aquelles frases de “si pots somniar-ho pots fer-ho” i “els límits te'ls poses tu” amaga un gran perill. Deixant de ser políticament correctes, em recorda la frase d'un antic professor: “No hi ha res pitjor que un ximple motivat”.

Acceptada aquesta manca de preparació, sobreprotecció i excés d'optimisme que pot haver hagut, hem de tenir molt en compte la seva part de raó. Com sempre evitar veure-ho tot o blanc o negre. La situació actual ha impossibilitat o retardat la inserció d'aquests joves en el seu àmbit professional.

Ofertes en les quals es cerca becaris per assumir funcions molt allunyades d'aquesta condició o candidatures en les quals es posa com a requisit mínim uns anys d'experiència que és impossible físicament que hagin pogut assolir, en són un bon exemple. I en el cas de poder seguir en el procés de selecció i ser finalment escollits pel lloc de treball, en nombroses ocasions serà sota unes condicions d'alta precarietat i sobrequalificació.

D'altra banda, davant la desestimació consecutiva de les seves candidatures, el jove pot experimentar sentiments d'incapacitat, de culpa i infravaloració. Acceptar els moments en què el missatge de retorn és un “Gràcies pel seu interès, però desafortunadament...”, o fins i tot quan no hi ha resposta, pot ser complicat. Més amb la poca tolerància a la frustració i al rebuig amb la que aquesta generació s'ha familiaritzat.

Afortunadament, també apareixen aquí conceptes i premisses amb les quals han rebut molta conscienciació els joves dels 90 i 2000. Com la importància de creure en un mateix, el fet que demanar ajuda no és de dèbils, com tampoc anar al psicòleg és de bojos. M'alegra veure com de mica en mica es van trencant aquests estereotips i prejudicis erronis, atès que moltes vegades anar a consulta pot suposar el pas a seguir per passar de la resignació a l'acceptació, acció i canvi en positiu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article