Quan l'escola calla davant el maltractament infantil

L'escola ha de ser un entorn segur pels infants, i per extensió també l'institut pels adolescents. Tothom té clar que és un espai importantíssim: per créixer, socialitzar-se més enllà de la pròpia família i aprendre, i tot això, sentint-se protegit. I generalment, és així.
Tota escola incorpora manifestos, declaracions -i algun mural- on es posa l'infant al centre, es vetlla pel seu benestar i sovint es treballen (i molt bé) els drets dels infants, entre ells el dret a la salut, a la família, a ser escoltat, a no ser discriminat i rebre un bon tracte. Quina institució educativa no signaria un compromís amb tot això? Cap.

Tot i això, des de les entitats socials, i en concret des de la Fundació Germina, hem observat com a vegades aquesta funció de protecció falla estrepitosament. Ens hem trobat i ens seguim trobant amb situacions en què un infant o adolescent verbalitza que ha rebut agressions greus i maltractes explícits, la majoria de vegades de l'entorn familiar, o fins i tot ensenya marques i des de l’escola rep com a resposta... el silenci.

És cert que passa poc, o millor dit, són poques les vegades en què ho detectem de forma tan nítida, però passa. El patró és sempre el mateix: l'infant o adolescent ens ho explica al centre obert on va a les tardes, i acaba afegint: “és que també ho he explicat a l'escola”. I molts cops, l'escola no ha fet res. Res. També és cert que som un servei socioeducatiu especialitzat en infància en risc i per tant, amb una mirada determinada. Però això no impedeix que cada vegada que ens hi trobem posem el crit al cel. Ens indignem i ens venen al cap tots aquells altres infants que no van a un centre obert i en un moment determinat poden explicar a això, i reben un “vols dir que no t'ho inventes?” Un “no serà per tant”… O el silenci directament. També pot ser que davant d'aquesta no resposta, tampoc ho tornin a explicar.

Quan alcem la veu i ho denunciem per intentar canviar una situació que amb impotència veiem que es va repetint, trobem que l'escola es tanca i ens demana que no fem soroll ni remenem, amb arguments com “la mestra X ho està passant molt malament”; o apareixen excuses del tipus “una vegada ho vam comunicar als serveis socials i encara esperem que ens diguin què van fer”. Tot i els protocols del departament d'Educació i d'altres molt meritoris que ha posat en marxa algun ajuntament, segueix passant. Què és el que falla doncs?

Primer, depèn molt de la resposta individual de la persona que ho rep, la majoria de les vegades el tutor, tutora o psicòleg de l'escola. Evidentment, tothom reacciona diferent, però el més comú és que apareix la por. És una de les emocions bàsiques que o bé ens dispara endavant i ens força a actuar (córrer?) o bé ens bloqueja. És la por a “què em passarà a mi si ho denuncio?” o “l'agressor vindrà per mi?”. Apareix inconscientment també un mecanisme psicològic defensiu d'empatia entre adults: “no pot ser que algú (un adult com jo) pugui haver fet això” i per tant, es posa en dubte el que explica o mostra l'infant. També surt una primera reacció d'escapada ràpida cap endavant, perquè òbviament la solució més fàcil a curt termini és no fer res.

En segon lloc, també observem que hi ha una resposta col·lectiva com a institució amb inèrcies que venen de fa temps. Com pot ser que si el sistema educatiu s'ha dotat de protocols molt clars, aquesta vegada siguin paper mullat? Aquí s'ajunten dos factors. Per una banda, una percepció generalitzada de què a l'escola se li demana molt, massa. Molt més que ensenyar coneixements, i que sovint ha de fer coses que no li toquen. I per altra, un sentiment molt fort de fer pinya entre els mestres: el claustre (el nom ja ens evoca a espai tancat). Les dues percepcions, sobrexigència externa i compromís col·lectiu, porten a tancar-se a la defensiva.

Aquí m'atreveixo a fer una hipòtesi –òbviament discutible–, sobre l'arrel de tot plegat i que fa que ens trobem quan passen els fets –tant de forma individual com col·lectiva– amb l'estressant i molt desgastant contradicció del principi: compromís amb el benestar i protecció dels infants vers la inhibició en casos flagrants. A l'aire hi ha la premissa no explícita i invisible que si ho encarem i destapem tot, la bola serà tan gran que no ho podrem assimilar, ni com escola ni personalment. Més enllà del disseny de molts bons protocols, compromisos i declaracions que hem vist que no funcionen, qualsevol solució hauria de passar per atacar aquesta suposició d'origen, tant des d'un punt de vista racional com emocional.

Podem començar per qüestionar aquesta premissa. Segur que no ho podrem assumir si es destapa? Segur que no comptem amb prou recursos per entomar-ho? Podem començar compartint errors que hem comès en el passat, veure què va fallar, per aprendre'n. Posem llum a allò que vam guardar en un calaix. I aquí no cal anar a buscar casos dramàtics, alguna situació lleu ens podrà servir. Podem preguntar-nos per quan no hi va haver bon tracte entre alumnes i com vam intervenir. També podem passar a preguntar-nos què hi ha darrere d'aquell infant aïllat o massa callat, d'aquell que sovint arriba tard i amb roba no adequada, el que de tant en tant s'orina a sobre o té actituds disruptives. Fer-nos preguntes i posar-hi la mirada és un primer pas.

També cal prendre consciència que l'escola no està sola. Forma part d'un ecosistema on hi ha més gent: començant per l'equip o l'empresa del menjador o extraescolars, el CAP, els serveis socials, els centres oberts o altres professionals no estrictament docents. I saber que les situacions més greus i dramàtiques rarament es digereixen soles sinó que per la seva complexitat hi intervenen molts serveis de la xarxa, alguns d'ells especialitzats en el tema.

Conèixer ajuda a mitigar la por i dona eines. Per això també cal formació, però ordenada. Primer, pels equips directius, que sabran com ordenar aquesta formació per la resta. És de gran ajuda que a dins el centre hi hagi un referent en maltractament, que pot ser una mestra especialment sensible i formada en el tema. Algú a qui consultar sense formalismes, a qui preguntar dubtes i que coneix què cal fer i sap a qui demanar suport si fa falta.

Pels més avançats, un protocol intern ajuda molt. L'adaptació del protocol d'Educació a la realitat i necessitats del centre: a qui s'avisa? Qui cobreix la classe? Qui ha de prendre la decisió, i que no sigui una sola persona? Com ho fem perquè no calgui que ho expliqui més vegades? Qui comunica a la família i com? I quines mesures internes prenem per minimitzar riscos: al pati, als lavabos, a les colònies,… Amb el personal extern.

Per últim, també és clau un espai per la cura, per compartir inquietuds entre els docents, què ens amoïna i com hi fem front.
També és just dir abans d'acabar que en els anys que portem a Germina treballant amb infants i joves en risc hem observat grans excepcions al que hem explicat en les línies de dalt, sigui directament o per haver-nos arribat els casos després d'una primera detecció a l'escola. Són mestres amb gran empenta i decisió que han alçat la veu, direccions compromeses i centres que s'han posat les piles en mirar de cara aquesta xacra, en formar al seu equip docent i demanar consell i suport.