Bones intencions, participació i desigualtat

Cada vegada més, s'impulsen processos participatius que tenen per objectiu incorporar la veu de les persones en la presa de decisions. Això, per mi, és molt bona notícia. Perquè aquests processos realment serveixin per incloure a les persones implicades, és important que es dissenyin de manera que no acabi passant el contrari: que una part de la població quedi (encara) més allunyada de la resta. Perquè, en aquest cas, sol coincidir que són aquelles persones que parteixen ja d'una situació més exclosa o tenen menys accés als recursos.

M'agradaria poder-me estendre i escriure un article detallat sobre alguns dels processos participatius que jo he viscut en primera persona, i desgranar quines desigualtats han generat en la població amb qui treballo al barri de la Salut Alta, a Badalona i per què. Per ser breu, em limitaré a enumerar algunes coses a tenir en compte.

Quins són els passos d'un procés participatiu?

1. Fase d'informació sobre la matèria sobre la qual es demana la participació.
2. Fase de debat, diàleg, aportacions de la ciutadania i contrast de les propostes.
3. Fase de retorn on es traslladen els resultats del procés als participants.
4. Fase de seguiment i implementació dels resultats del procés.

Seguint aquests passos, de vegades ens oblidem d'aspectes essencials que poden deixar persones fora del procés, sense voler-ho. Aquí deixo algunes qüestions:

• Previ a la informació, cal tenir present que la premissa bàsica perquè la gent participi és que vulgui participar. I una persona vol participar en un procés quan sent que allò sobre el que es decidirà val la pena, perquè s'ho sent seu, s'hi identifica; sent que la volen escoltar i que hi té alguna cosa a dir (autoestima, confiança); sent que té sentit dedicar-hi temps i esforços, perquè creu que allò és un bé per a ella i creu en el bé comú. Diria, resumint, que una persona participa quan se sent part d'allò sobre el que es vol decidir i amb coratge i il·lusió per obrir-se a dir a la seva.
• En la fase d'informació, cal fer-la arribar en un llenguatge que les persones entenguin. Llenguatge inclou la llengua, però també els canals de comunicació: hi ha persones analfabetes? Hi ha gent amb discapacitat? L'accés a aquests canals: si són digitals, tothom té accés a internet? Si són a través d'entitats, hi ha algun territori amb una xarxa associativa pobra o inexistent?.
• Arriba la fase de debat, i cal que la gent es desplaci, s'expressi, s'enfronti a l'autoritat, faci preguntes. Tenim en compte, aquí, la cultura i els diferents patrons culturals sobre participació: ho viuen diferent els homes i les dones? La participació va lligada a la pressió social? Les experiències prèvies que poden haver marcat la predisposició d'aquelles persones a participar? Les emocions, les pors? Els conflictes històrics o latents? Repeteixo: sovint es genera una gran desigualtat no buscada quan la participació s'articula a través de les associacions de veïns o de les entitats: si un barri no té associació o no té entitats, queda ocult, amagat: ni fa propostes, ni les vota, ni en rep els resultats.
• Sobre la fase de retorn i de seguiment, la mirada seria semblant: el retorn és imprescindible per reforçar el sentit del procés, i cal que la població participant vegi els resultats que ha generat. Que s'explicitin, que es reconegui la participació, que s'agraeixi. Que les persones puguin dir, amb satisfacció: “jo hi vaig participar i mira què vam aconseguir”.

A Badalona, alguns dels processos on això s'ha donat són els pressupostos participatius d'inversions de l'any 2016, el procés participatiu sobre la millora dels parcs infantils per part del Consell dels Infants de la ciutat el 2017, o la proposta de crear camins escolars a prop dels centres educatius de 2018. Però també la programació d'activitats en centres i casals cívics, la participació de les famílies a les AMPA...

Penso que seria bo revisar com dissenyem els espais i processos participatius amb mirada oberta, i deixar de responsabilitzar només les persones per “no participar”. Perquè, sense voler-ho i sense adonar-nos-en, fem la desigualtat entre barris més profunda.