L’exclusió social pandèmica. La mateixa normalitat.

Seria necessari que s'alineessin tots els astres ordenats alfabèticament, per mides, per colors i per tipus d'àmbits perquè una persona en risc d'exclusió social o no, pugui realitzar un tràmit o gestió sense que hi hagi un obstacle a saltar, sense que hagi de pagar mil penyores i traspassar un centenar de parets per aconseguir un document, i quan dic document vull dir qualsevol mena de tràmit o petició en la majoria de la diversitat d'establiments públics.

A més a més, li sumem que sense aquest document o el que sigui, no pot arribar a cobrir les seves necessitats bàsiques com per exemple accedir a algun servei, poder llogar un lloc digne per viure, accedir a una prestació, a una futura feina, a un número de compte, a retrobar-se amb la família, en definitiva, a sentir que forma part d'una societat que constantment li posa traves i li dificulta aquest ressorgir tan anhelat i dificultós.

És comprensible que estem en una situació on tot es col·lapsa amb facilitat, on hi ha una acumulació indecent d'imprevistos i de noves demandes, però es podria fer d'alguna manera que no sonés a excusa, i m'explico. No es pot utilitzar aquesta situació d'emergència per aplicar situacions o maneres de fer que perjudiquin uns i enalteixin a altres. Com tota crisi augmenta la diferència entre rics i pobres i això no hauria de ser així. Avui en dia el retard en les comunicacions, en les respostes i els requeriments sembla que està justificat i s'obvien la manca d'habilitats tecnològiques i també l'accés a la informació, concepte fonamental que hauria d'arribar a tothom.

Queda latent que el sector social quasi sempre camina sol, gairebé mai es té en compte pel que fa al desenvolupament de noves estratègies, noves mirades, nous models d'intervenció. Som el símil a la persona que no entén que ha fet de dolent per no poder viure una vida escollida, desitjada i que compara sense més remei amb la de la vora. Les persones necessitem sentir-nos emparades i escoltades. Necessitem confiar en un qui.

Les persones sense llar segueixen sent identificades i estereotipades com persones de segona, tercera o quarta categoria, inclús per elles i ells mateixos. La nostra feina a banda d'acompanyar a les persones, és posar damunt la taula el poder que tenen com a ciutadanes i augmentar així l'autoestima que poden arribar a tenir per augmentar el to de veu col·lectiu cap aquest apoderament, cap al sentiment per sentir-se vàlides i veure que els drets i deures estan al mateix nivell que amb la resta. Hauríem de ser el fil conductor d'un problema que actualment s'arregla amb pegots, útils i necessaris, però que no eliminen el problema.