Podem protegir la nostra infància en temps de Covid-19?

Per a la commemoració del dia dels Drets de la Infància, a Intress crèiem que havíem d'aprofitar l'oportunitat per reflexionar entre totes sobre la necessitat, en aquestes circumstàncies tan especials, de la dificultat de poder oferir la protecció que els nens, nenes i adolescents necessiten. La por, la incertesa, l'enyorança, la disminució de contactes amb iguals o familiars sabem que poden fer que sigui difícil per a les famílies i cuidadors mantenir aquest estat de calma que garanteixi la seva protecció.

I ens vam decidir a obrir un diàleg a diverses bandes. Per poder establir un bon encreuament de punts de vista es va crear un espai en què comptàvem amb experts com Jorge L. Tizón, Norka Malberg i Ester Cabanes, així com també la participació de 80 professionals i pares i mares.

També vam poder recollir la veu de més de 200 infants i adolescents, amb una enquesta en la qual gairebé el 70% mostren que perceben els canvis en els adults, ens noten més nervioses, enfadades i ocupades, i en què reclamen tenir més informació del que està passant en el context de pandèmia.

Els primers elements de la conversa ens van remetre a l'efecte de la improvisació nascuda potser de l'impacte paralitzant de la pandèmia i que ens va fer obviar expectatives, pors i necessitats dels infants de la comunitat. Vam clausurar un dels seus espais de vida quotidià, com és l'escola, i al seu temps d'oci formatiu i de desenvolupament, amb el risc d'abocar-los a una tancada silent (o silenciada).

Ens va explicar Norka Malberg que la humanitat, com diu la Declaració solemne de Nacions Unides, li deu a l'infant el millor que pot oferir-li, però en situacions de crisi, el sentit d'urgència i d'amenaça que ens impacta, fa que la societat oblidi que els drets de nens i nenes han de ser una prioritat. I en segons quines situacions, ens va il·lustrar Ester Cabanes (DGAIA), els adults fem “com si ...”, i pensem que els nois no s'adonen d'aquesta pantalla que els tractem de posar davant de la realitat: però els adolescents o els infnats perceben i s'assabenten de què passa, per molt que fem “com si...”.

Com a possibles respostes o propostes d'actuació, entre les idees més destacades dels/les ponents assenyalaríem la necessitat de vincular-se amb els nens i nenes; i jugar, dedicar-los aquest temps específicament: vincle i joc com a prioritats. Es va posar de manifest també que hi ha una bretxa tecnològica injusta i que hauria de salvar-se, ja que mentre molts infants estan molt còmodes amb la comunicació virtual i en línia, en segons quins segments de població els deixem en precari, o no poden comptar amb dispositius, o la família no pot pagar-se una connexió wifi.

De fet la taula va voler reconèixer que en l'àmbit digital i virtual l'acompanyament als nois i noies pot arribar a ser molt eficient i resolutiu, perquè ells són nadius digitals al 100%. Al mateix temps, es va parlar de fer èmfasi o vigilància especial perquè infants i adolescents no s'aïllin, i que contemplem les seves necessitats emocionals, perquè sovint potser pensem que “ja són grans” pel fet d'haver arribat a l'adolescència, quan les seves necessitats pot ser que tinguin poc a veure amb el patró adult que els assignem a partir de segons quines etapes de vida.

Una altra de les aportacions va ser en el pla de l'educació formal, contemplant per exemple mesures com seguir les classes a l'aire lliure, en espais oberts, en llocs alternatius als d'escolarització habitual: i aquí de nou coincidim en l'oportunitat de plantejar-nos que sempre hi ha alternatives. Notem també que sovint estigmatitzem comportaments: els adolescents no tenen la culpa de coses que són signes de la nostra societat, com ara incomplir les normes preventives davant la Covid-19 amb segons quines aglomeracions o festes. També ens va animar Jorge Tizón a reflexionar sobre si això no és producte d'una manera de fer de molts adults que donen aquest tipus d'exemple, i si no és cert que a bona part de la nostra joventut l'hem deixada en mans de l'oci alcohòlic com gairebé única sortida en les seves hores de temps lliure. Crec que hi va haver molta autocrítica en totes les intervencions, i va ser un plaer escoltar la riquesa de les tres ponències.

I què ens va dir l'audiència de l'esdeveniment? Doncs entre les preguntes del públic destacaria la de com replantejar les necessitats dels adolescents: les de relacionar-se, tocar-se, estar amb els seus iguals... També, el dubte de com donar suport als pares i mares en la seva aspiració de donar i presentar una coherència als fills, dins de les dificultats de la pandèmia. Una altra pregunta recollida al xat assenyalava que el treball amb adolescents estrangers afegeix complicació a l'abordatge, i una altra qüestió reclamava donar suport d'una manera especialitzada i efectiva als adults amb les seves responsabilitats de cura i criança de nens i nenes.

En general les persones que van seguir el col·loqui proposen més espais per debatre i poder assimilar conceptes nous que han anat sobrevenint i ens han enxampat desprevinguts. També ens van demanar que les entitats abordem temàtiques com la mentalització, el vincle, la relació terapèutica, la importància de la cura i la calidesa relacional comunitària per fer prevenció i generar canvis en els nois i noies atesos. Per tot plegat, arribat ja un enigmàtic 2021, cal que tot això ens equipi millor i ens actualitzi fins on sigui possible, i així podrem protegir millor a aquesta part de la comunitat tan important, en el marc dels seus drets innegociables a una vida plena i completa, en un entorn de bon tracte i equitat per a totes i tots.