Contradiccions, pors i un toc de melangia necessària


Toca acomiadar aquest any terrible. Tot rumiant com a bon innocent que avui celebra diada, què ens ha passat? Tot i despullat, avui, de la bata blanca que tant marca la casta sanitària, ara que ja no en diuen classe mèdica. A cor obert, de civil, civilitzat i sincer.

Contradiccions flagrants

Quan es declara arreu solemnement que el “Primer de tot la salut!”, i encara que això “és innegociable” i, paradoxalment, s’estan perpetrant els més suculents negocis del segle a costa justament de la salut.

Quan darrere un aparador aparent d’hegemonia social a favor de la sanitat pública i universal constatem que no sols no s’han canviat les polítiques a tal fi, sinó que s’ha accelerat la destrucció, la parasitació, la depauperació del sistema públic de salut.

Es construeixen onerosos hospitals buits i es maltracten a les treballadores sanitàries. No es reverteixen aquells pressupostos públics causants de tancaments, pèrdues de contractes, de serveis, de retallades persistents, i de privatitzacions a la fi. Es demoleix l’atenció primària ja exhausta i es liquida la medicina humana a base d’una fal·laç “nova tecnologia”, a força de concentrar-fraccionar i concertar negocis, de posar barreres a l’atenció presencial, de produir llistes de (des)espera letals que aboquen clients al sector privat i mercantil. On queda la coherència mínima esperable del “Primer allò públic"?

Quan assistim a la nova estratègia dels mercats, que amb complicitats molt explícites de les polítiques neoliberals rampants es llencen a la conquista del TOT, a la pedrera que són, ara com mai, els serveis públics. Aquells serveis que una gran majoria entén que cal preservar: sanitat, educació, serveis socials, dependència. Les vacunes seran una bona il·lustració.

Fins i tot sentim el constructe del seu neollenguatge pervers: “Valor compartit, seducció, sostenibilitat i confiança en l’aliança publicoprivada”, “PERTE europeus milionaris, accions socialment amables acompanyant al món del privat”, “Significança i comptabilitat social als nínxols d’intervenció privats", "Conversió d’efectes col·laterals en aportacions positives". Ja NO competir amb els mercats, sinó aliar-se’n i pactar beneficis. Un mantra protagonista cansí en les escoles de negoci. La substància ideològica del ja anomenat filantrop-capitalisme.

I què fer amb vells/es nostàlgics, tossuts indoblegables i sectors out de les noves tecnologies? Com no volen escoltar ni obeir, fora! No cal perdre gens el temps amb ell/es. Es respira un tuf de gerontofòbia que a les residències ha esdevingut un veritable horror. Els avis i les àvies els tindrem presents a l’hora del seu mercat de consum, les seves cures a la llar i als infants, i sobretot dels seus vots, de tant en tant.

Pors 

Perquè les incerteses sostingudes i les sobredosis de mentides mediàtiques són la mare de les angoixes. I la malfiança la germana del pessimisme i d’un egocentrisme de supervivència. Som testimonis del rebuig irracional al perill i la fragilitat personal, des de l’inconscient de l’“A mi no em passarà”. De grans sectors socioculturals i econòmics foragitats del futur imperatiu.

Pànic veient fins on arriben els constructors de la “nova realitat” a base de més enderrocs de la vella economia, però ara potenciada en una “oportunitat”, esdevinguda “voracitat” sense límits. Esgotament d’esperances de resistència per a les economies febles o personals caigudes en mans de la més impune de les explotacions laborals. Fortunes autèntiques dels qui en fan l’agost i prediquen resiliència per emular les modernitats d’un nou escenari del Monopoli.

Melangia

I com acostumo, una reflexió per tancar i mullar-me. Una actitud, que no pretenc una mesura, que no pas cap panacea ni alternativa: una dosi justa de melancolia.

Quan la duresa del càstig i la futilitat de les respostes ens porten a un estat de baix to, cal melancolia —melangia, amb el que suposa de tristesa, evocació, de sentiments, i de pau.

I no parlo d’una resignació autoliquidadora ni de cap rendició. Sí, en canvi, de posar una “pausa” reflexiva davant una allau d’adversitats desbocades. 

No pas caure, sempre que puguem evitar-ho, en un estat depressiu, pel que representa de greu i de difícil, sinó saber adaptar-se, plegar-se com canya al vent huracanat. Deixant la porta ben oberta per, si no ens arriba a trencar, poder retornar-hi, erectes i desafiants a major dignitat. Utopia davant la distopia.

Perquè si sempre acabo amb la prescripció no farmacològica de “Salut és lluitar, perquè lluitar és Salut”, avui, a les acaballes d’aquest any horripilis, ho reitero també. Amb una llàgrima calenta de ràbia i d’amor que cau rebel, però discreta, cercant les comissures i les arrugues de la pell envellida: innocent, a molta honra!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article