Ni millors ni pitjors

A principis del mes de març vaig finalitzar el llibre Medio sol amarillo de Chimamanda Ngozi. En ell, l’autora relata la història d’una dona i la seva família als anys 60 durant la guerra de Biafra. Els protagonistes són persones acomodades que viuen a l’entorn universitari quan esclata la guerra i que van veient com perden tots els seus drets i privilegis a mesura que avança el conflicte. En una de les escenes, es descriu amb detall com una nena acaba morint de gana, ja que el menjar que ha d’arribar de les donacions internacionals es perd en el mercat de contraban. Recordo com em va impactar i haver comentat el llibre amb la meva parella. Com pots sobreviure a una cosa així? Com pots tornar a riure o a fer plans després de viure una guerra o una catàstrofe d’aquesta mida?

A la setmana següent es decretava l’estat d’alarma i vam veure sorpresos com els supermercats es quedaven buits per por al desabastiment i moltes de les nostres rutines van canviar de la nit al dia. Les xifres diàries de morts ens van deixar en estat de xoc mentre la gran majoria intentava continuar mantenint l’ànim alt per poder tirar endavant. Llegíem articles sobre els traumes que el confinament deixaria a la mainada i es va parlar de la síndrome de la cabanya. Molts/es ens mostràvem escèptics davant del “Tot anirà bé” perquè érem incapaços d’empatitzar amb un missatge tant míster wonderful quan sabíem que diàriament hi havia famílies patint per diferents motius. No van faltar tampoc els gurus que ens animem a treure el millor de nosaltres mateixos i aprendre d’aquesta experiència per sortir d’ella com millors persones.

Avui, immersos dins d’un Nadal estrany i solitari, sense grans reunions familiars ni sopars d’empresa, la majoria ja sabem que d’aquesta crisi no naixerà una nova societat mundial més solidària ni més fraternal. Tirarem més o menys com fins ara. Som humans, amb els nostres defectes i virtuts. La nostra memòria és selectiva, tenim aquesta sort, i per aquest motiu, recordem més les experiències bones que les dolentes. És difícil recordar què hem de ser millors persones i agrair tot allò que tenim quan oblidem ràpidament allò que ens fa patir. Però lluny de ser quelcom limitant, aquesta memòria selectiva juga un important paper en la resiliència, la nostra capacitat d’adaptació per poder sobreviure’ns a experiències terribles i sortir enfortits d’elles. I aquesta sí que és una bona notícia.

No sé què passarà al 2021. No puc afirmar que serà millor que aquest 2020 pandèmic. Del que estic segura és que podem enfrontar totes les adversitats i problemes que vinguin. Que tornarem a fer plans. Que riurem. Que gaudirem de petites coses com una pel·lícula o un àpat. Tenim recursos i eines per continuar endavant i els utilitzarem, de manera individual, col·lectiva o en societat. No tenim més opció que ser optimistes, estem programats per ser-lo.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article