Un any devastador, una legislatura anòmala 


Tanquem, finalment, un any devastador arreu del món i, també, una legislatura a Catalunya del tot anòmala. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual, per a les seves famílies i per a les entitats del Tercer Sector que les acompanyen i els donen suport, aquest any ha estat, sens dubte, extremadament difícil. Quan encara no s'havien curat les ferides de la llarga recessió econòmica iniciada l'any 2009, que va incrementar les desigualtats i la precarietat, va castigar durament les entitats socials que presten serveis a les persones i va ajornar les reformes necessàries per a modernitzar els nostres sistemes de protecció social i atenció a les persones, la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 va tornar a agreujar i empitjorar la vida de centenars de milers de persones arreu del país.

Una pandèmia que ha posat de manifest, amb tota la cruesa, les fragilitats i febleses del sistema de serveis socials i els límits del nostre Estat del Benestar. Efectivament, plou sobre mullat. Pel sector de la discapacitat intel·lectual, la sensació durant aquests mesos fou d'invisibilitat i abandonament. A això, hem de sumar-hi una situació política a Catalunya contínuament complexa i delicada que, en cap cas, ajuda a millorar la situació. L'excepcionalitat de la convocatòria electoral del desembre de 2017, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i la sensació generalitzada de provisionalitat política que ha marcat aquests últims anys, han fet que l'agenda del sector social, en el seu conjunt, i la del sector de la discapacitat, en particular, hagi quedat en moltes ocasions ajornada.

És cert que, amb els exercicis pressupostaris de 2019 i 2020, hem començat a recuperar part del finançament perdut durant els deu anys anteriors en l'àmbit dels serveis públics gestionats per les entitats del Tercer Sector. S'han produït tímids increments de tarifes que financen els serveis socials, però encara estem lluny d'haver-nos recuperat de la Dècada Perduda, marcada per les retallades i congelacions, que han tingut com a principal conseqüència la migradesa dels salaris del sector social, l'increment de la llista d'espera per a serveis residencials i d'atenció diürna, la delicada situació financera de les entitats i el deteriorament de moltes infraestructures on es presten els serveis a les persones. A tot plegat, hem d'afegir l'impacte de la pandèmia, amb sobre costos molt significatius, no ben resolts pel Govern.

De cara als anys vinents, es necessita un fort compromís polític per a donar el tomb a una situació que no és pròpia del país avançat i progressiu que hem aspirat a ser. Cal un clar compromís per a concretar el finançament dels serveis socials que garanteixi sous dignes per als professionals, acabi amb les llistes d'espera i doni oxigen a les entitats que presten aquests serveis. I és que el model de col·laboració público-privada, que ha permès el desplegament de l'Estat del Benestar en l'atenció a les persones gràcies al paper clau que juguen les entitats del Tercer Sector com a servei públic, no pot ser de cap de les maneres sinònim de “low-cost”. Tot el contrari. La proximitat, l'arrelament, el treball comunitari, el caràcter sense ànim de lucre del Tercer Sector, han de permetre prestar serveis de qualitat centrats en les persones, flexibles i càlids, que permetin, en el cas de les persones amb discapacitat, promoure la vida independent i la plena inclusió, en la direcció del que estableix la Convenció de Nacions Unides de 2006. Cal que el país tingui aquesta ambició compartida.

En l'àmbit del treball per a les persones amb discapacitat intel·lectual, el panorama continua sent molt decebedor. Les xifres d'atur són d'escàndol. El finançament de les polítiques d'ocupació, insuficient i mal orientat. En l'àmbit del treball ordinari, les entitats que treballen per la inserció laboral continuen amb la mateixa intensitat de suport que fa deu anys i, en l'àmbit del treball protegit, continuem amb un model obsolet que necessita una revisió a fons. Els increments del Salari Mínim Interprofessional (SMI), sent indiscutibles en termes de decència i dignitat, han d'anar acompanyats de més intensitat de suport per a la contractació de les persones que tenen especials dificultats per a trobar i mantenir una feina.

És cert que els anys 2019 i 2020, les subvencions salarials per al manteniment de la feina als Centres Especials de Treball s'han incrementat al 55%. Tot i ser un bon pas, és clarament insuficient i el sector vam respondre amb la mobilització activa de Dincat durant la primavera de 2019, en defensa del dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual. I en l'àmbit de l'ocupació al sector públic, encara estem molt lluny de donar compliment a les quotes de reserva que contempla l'Estatut de l'Empleat Públic. Hem comptat amb algunes primeres convocatòries de llocs de treball per a persones amb discapacitat intel·lectual a la Generalitat de Catalunya i a l'Ajuntament de Barcelona, que encara estan en ple procés. Tanmateix, cal encara molt compromís, si volem que el sector públic sigui generador d'ocupació també per a les persones amb discapacitat intel·lectual.

I, finalment, la nova regulació estatal dels contractes del sector públic, que contempla una nova reserva de mercat per als Centres Especials de Treball d'iniciativa social i per a les empreses d'inserció, és una oportunitat que les nostres administracions han d'aprofitar més i millor per generar llocs de feina pel sector social a través de la contractació pública. El sector públic català encara és massa poruc i insegur a l'hora de donar compliment a aquesta reserva de mercat.

Per acabar, si aquest any ha estat terrible i aquesta legislatura gairebé perduda, de cara l'any 2021 hi ha oportunitats que hem de saber aprofitar. N'apunto algunes que poden ser claus: una llei del Tercer Sector i l'acció concertada per enfortir el model de col·laboració público-social; una revisió a fons de la cartera de serveis en clau de la Convenció de Nacions Unides; i un nou model d'ocupació per a les persones amb discapacitat intel·lectual i l'aprofitament dels fons Next Generation de la Unió Europea, per a modernitzar i transformar els serveis que les entitats presten a les persones. Hi ha feina a fer i les entitats de Dincat hi serem. Que tingueu un bon 2021.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Pere Mora Gutsens Matadepera
1.

El senyor Campuzano, en el seu article, ha fet una anàlisi acurada de les mancances i dels reptes que tenen per endavant les entitats del tercer sector social que treballen amb persones discapacitades. La col·laboració entre les administracions públiques i les entitats del tercer sector, l'aprovació d'una legislació específica pel citat sector així com un finançament suficient de les seves activitats, són fites a assolir en un futur proper.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article