Sostres a qualsevol preu

Acabo de llegir un article al 'The New Yorker' que porta per nom ‘Using the homeless to guard empty houses’. Parlen de la ciutat de Los Angeles, Califòrnia, una de les ciutats més cares dels Estats Units i probablement del món pel que fa a lloguer d'habitatge i amb una ràtio d'atur i de pobresa molt alts que a més s'ha incrementat arran de la pandèmia. Com a resultat, el nombre de persones sense ingressos i en situació de sense llar (en totes les seves variables) va en augment, igual que el nombre de cases buides que no troben comprador. Aquestes cases es situen sobretot en barris gentrificats i es converteixen en una presa fàcil d'ocupació. 

Arran d'aquesta “problemàtica” sorgeixen empreses com Weekend Warriors que ofereixen serveis de vigilància a un preu molt baix. Vuit-cents dòlars al mes per treballar 24 hores, set dies a la setmana, vigilant una casa. Les normes són clares i senzilles: no pots marxar de la casa més que per anar a comprar menjar, no pots rebre visites ni parlar absolutament amb ningú, has de mantenir els espais nets i a canvi et donen una mini nevera, un matalàs inflable per dormir a terra i uns plàstics per no fer malbé la catifa. De tant en tant una visita sorpresa de l'agència per controlar que tot està net i que es compleixen les normes preestablertes. Una feina pensada per a persones pobres i sense llar que a simple vista pot semblar un “win win”. Sostre i una paga mensual de vuit-cents dòlars a canvi de vigilar una casa que un dia serà comprada per una persona amb molts recursos econòmics. Sens dubte una mesura que el famós cunyat del dinar de Nadal aprovaria amb discursos com: “Home, millor aquí que estar al carrer, no? O un habitatge gratis, què més vols”.

I és que a ulls de la ciutadania, davant la idea de dormir al carrer qualsevol solució és vàlida. Albergs massificats, pisos rusc, llits per hores, mini cases transportables (tendes de campanya, vaja) reforçades per no passar fred i ara cases construïdes per a gent rica a l'espera de trobar comprador. A canvi, una relació d'esclavitud disfressada de feina i solidaritat i amb aquell toc condescendent de què a sobre t'estan fent un favor perquè si no estaries al carrer. Evidentment no passa només amb les persones sense llar. Quantes persones coneixem, en la seva majoria estrangeres, que a canvi de cuidar a l'avi vint-i-quatre hores al dia set dies per setmana, reben menjar, sostre, i una mica de calés per les despeses personals, i que no siguin moltes.

La idea de persones sense llar vigilant cases de rics sorgeix als Estats Units, per descomptat, però no sorprendria trobar-la d'aquí un temps dins de les nostres fronteres de mans d'algú amb ganes de fer fortuna a costa de les persones més vulnerables. Tenim l'exemple dels mini habitatges Haiku o d'iniciatives com trobar feina a una persona sense llar i a canvi quedar-se part del seu salari precari durant un bon temps, amb l'excusa de reinvertir-ho amb altres persones que també busquen feina. I sempre amb el fals eslògan de “voler ajudar”.

Per acabar amb el sensellarisme calen mesures que qüestionin i canviïn les bases estructurals d'un sistema que deixa al marge a la gent amb menys recursos i que considerin un habitatge com un recurs tanglible si es necessita, igual que la sanitat o l'educació. Acabar amb el sensellarisme no passa per oferir el terra d'una casa a canvi de vigilar-la. Tampoc passa per oferir habitacions-lliteres en mini espais, albergs massius o espais compartits on només pots passar unes hores al dia. Sense prevenció i sense habitatge segur i real, la resta és simplement posar pegats als forats.