L’autèntica pandèmia


És tan cert com gastat dir que la Covid-19 ens ha posat a prova davant una situació totalment nova, que no hem disposat de les eines suficients ni tampoc de les fortaleses personals per entomar-la. I que les conseqüències han estat —en massa casos— dramàtiques i difícilment reparables. Voldríem no haver-ho descobert així, però la Covid-19 també ens ha mostrat la gran capacitat de supervivència i adaptació que tenim. I és que l'instint per sobreviure i superar-nos ha permès que estiguéssim activats i atents per minimitzar l'impacte d'aquesta crisi.

Un dels grans aprenentatges del que estem vivint és que no tenim el control sobre el nostre entorn, i que l'única cosa que podem tenir apamada és la manera en què podem reaccionar-hi. En aquest sentit i ara més que mai, cal aprendre a millorar la nostra capacitat d'adaptació a la incertesa. De fet, la vida des dels seus orígens ha estat sempre incerta, perillosa i finita, tot i que en el curs de la història occidental —penso en les societats del primer món, és clar— plani aquesta pau aparent, aquesta manca de perills vitals. Potser aquesta branca acomodada de l'espècie humana s'està creient el miratge d'una vida sense sorpreses? A l'altra banda del mirall, els diria, hi ha persones que coneixen i viuen les crisis com un fet massa habitual, com era habitual reaccionar al perill dels predadors en plena natura, quan començàvem a dir-nos Sapiens.

Les administracions fins ara, han prioritzat, com no pot ser d'altra manera, la cura de la pandèmia, la investigació per trobar solucions ràpides i eficaces per tornar a reactivar l'economia, la prevenció i, en definitiva, retornar a la situació prèvia a l'arribada de la Covid-19.

Semblaria doncs, que la nova normalitat que reiteren els governs capitalistes consisteix en més del mateix. Però, si com a societat volem aprofitar l'oportunitat d'aquesta crisi per iniciar una transformació, no hauran servit de res les pèrdues que s'han generat durant aquest procés: gairebé dos milions de morts en tot el món, increment dels nivells de pobresa, exclusió social, desigualtat, greus afectacions emocionals, etc.

Es fa del tot necessari prendre mesures orientades clarament al desenvolupament sostenible: sostenibilitat mediambiental, econòmica i social. En definitiva, un nou model social que posi al centre el benestar de les persones i un nou model econòmic que preservi el nostre entorn. O ens transformem i invertim en les persones i en la preservació del medi ambient o no tindrem ni salut, ni vida ni món on viure.

Deia el filòsof francès Albert Camus que les pitjors epidèmies no són biològiques sinó morals. Potser és ara el moment per abordar una pandèmia molt més perillosa i letal que la del virus: la dels mercats i el sistema financer especulatiu. Uns mercats i una economia subjecta a l'especulació i la productivitat sense aturador i sense cap límit. Potser ara és el moment de posar en marxa un pla de xoc social que rescati les persones i alhora construir una nova política econòmica que transformi en humanes les seves estructures. Humanitzar la política econòmica és també tenir cura del nostre entorn. Calen més evidències per demostrar que el model econòmic global actual només prioritza el consum i la riquesa per sobre de la justícia social i l'equitat?

Diuen que els números són l'exemple clar i concret de les polítiques públiques. Sorprenen doncs, els pressupostos de l'Estat espanyol pel 2021 (PGE-2021) que no van en aquesta direcció i que perpetuen un status quo que ens aboca a un carreró sense sortida. Només cal mirar les xifres del pressupost on, en plena pandèmia, es destinen 9.072 milions d’euros al Ministeri de Defensa, per sobre dels 7.330 milions d’euros destinats a sanitat i 5.201 milions d’euros destinats a serveis socials. Aquest és el reflex de la voluntat política del govern “més progressista de la història d'Espanya”. De què ens vol defensar amb aquests 9.072 milions?

D'altra banda, la injecció de 27.000 milions d’euros que la Unió Europea ha de remetre a l'Estat espanyol durant el 2021, com a avançament dels 140.0000 milions d’euros assignats per fer front a la pandèmia, permet tenir cert optimisme que no sembla tenir en compte l'enorme crisi que estem patint. Tot i que és cert que en bona part les propostes van destinades a despesa social i inversions per crear ocupació i, en aquest sentit, cal celebrar l'increment tan important de la despesa social. Però cal que no ens enlluernem amb les xifres i que ponderem el gran forat de la caixa on aniran a parar aquests diners.

I a Catalunya què hem de fer? És obligació del nou govern que s'erigeixi en les pròximes eleccions tenir un paper rellevant en el lideratge d'aquesta necessària transformació. Sí, cal lluitar per la sobirania de país, sens dubte. Però sense sobirania energètica, alimentària, sense una redistribució democràtica dels recursos tornarem un model econòmic i social, caduc, incert i finit. Volem viure en llibertat, però en un país nou que assumeixi polítiques humanitzades i per a tothom. El cooperativisme creixent en molts sectors és un potent exemple que aglutina els valors i compromisos de l'economia per a la vida i el bé comú.

Moltes persones, organitzacions i entitats vinculades a l'economia social i solidària ja fa temps que lluiten per un món més just,equilibrat i respectuós. Però per tal de poder disposar de més incidència i impacte ens cal créixer, alçar la veu i, alhora, estar atents a iniciatives transformadores que fa temps sorgeixen arreu. Ara bé, les propostes alternatives que cal accionar, han de capgirar el món que només dona resposta a uns interessos minoritaris i ho han de fer ara mateix. S'han d'acabar les excuses, o com diria Spike Lee, “Facts!”. Comencem a guarir l'autèntica pandèmia?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Josep Maria Beltran Subirats Tortosa
1.
Un no pot estar-se de respondre quan veu exposats arguments que tot i ser vàlids, legítims en la forma, amaguen una intenció manipuladora en el fons. Quina llàstima Ferran!!
La menció d'Albert Camus i les reflexions pertinents sobre política econòmica i justicia social, són aquell indret comú en el que totes i tos ens hi trobarem sense massa dificultat, les tesis actuals de Tomas Piketty també van en aquesta línia, evolucionant des de principis Marxistes a la Socialdemocracia igualitària. Caldria però no deixar en l'oblit com, a Catalunya, portem deu anys o més de retallades pressupostaries que, des dels temps del "govern dels millors" fan inviable la justicia social i lequitat que Camus i Piketty entre d'altres, reclamen.
La menció que faas dels PGE és falsa i tramposa, les competències de Salut i Polítiques Socials estan transferides a les Comunitats Autònomes. Aquest detall, no menor, si no el saps l'hauries de saber, i en tot cas, pots preguntar a algun dels teus companys/es com s'inverteixen aquests recursos amb governs nacionalistes. Deu anys de retallades no són qualsevol cosa, els resultats són catastròfics més enllà dels 8.000 morts a les residències de gent gran. Et recomano una lectura ràpida de l'últim Informe d'Amnistia Internacional datat el desembre de 2020; "Abandonadas a su suerte. La desprotección y discriminación de la personas mayores en residencias durante la pandemia COVID19 en España".
O bé, l'Informe de la Fundació Bofill datat el juny de 2020; "Estat i evolució de la segregació escolar a Catalunya".
Per no insistir en algun Informe del Síndic de Greuges com el de febrer de 2018; "Questions urgents d'habitatge".
I ja per últim i no cansar més, referint-me a qüestions més conegudes i properes per a tu i per a mi, nomenar aquell Informe de la Taula per la Infància i l'adolescència (TIAC) de 2019, en el que es posa de manifest la desinversió del govern català en les polítiques d'Infància i, la resposta negligent que dona el mateix govern a les diferents onades migratòries. A manera d'exemple t'adjunto el pressupost de la Conselleria de Benestar Social/Acció Social entre 2003 i 2020 segons dades IDESCAT; tu mateix pots reflexionar sobre allò que fredament diuen les dades.
PRESSUPOST CONSELLERIA BENESTAR SOCIAL I FAMÍLIES /ACCIÓ SOCIAL I CIUTADANIA
ANY MILIONS D’€ ANY MILIONS D’€
2003 601 2011 2085
2004 956 2012 2086
2005 1082 2013 NP
2006 1285 2014 1825
2007 1467 2015 1999
2008 1568 2016 NP
2009 1706 2017 2872
2010 2147 2018 NP
2019 NP
2020 3411
Des de la visió més nacionalista - i tal vegada excloent ,seguint els arguments d'un dels millors escriptors en llengua castellana i gironí il.lustre, referint-me al professor Javier Cercas-; entenc els dubtes i la desconfiança que poden generar els Fons Next Generation. Es tracta d'un mecanisme de deute mutualitzat dels estats UE que suposarà per a Espanya la recepció de 140.000 milions d'euros per a superar la crisi econòmica, social i humanitària més devastadora desprès de la Segona Guerra Mundial. Es tracta de procecir de manera oposada a com ho van fer els anys 2010 i 2012 els governs reaccionaris a Espanya i Catalunya -Montoro, Rajoy, Mas Colell, Mas-, decidint l'austericidi com a mesura de sanejament social i econòmic.
Pero no tot han d'estar desacords amic Ferran, completament d'acord quan exposes els teus arguments sobre una sortida electoral a la crisi. la solució a la paralisi actual catalana només pot passar per les urnes, aquelles mateixes urnes que fa tres anys i quatre mesos que els governs nacionalistes autonòmics amaguen a la ciutadania. Ni en el seu dia Puigdemont -per por a ser titllat de botifler-, ni posteriorment Torra - per limitar-se a ser el vicari del negociat de Waterloo-, ni actualment Aragonés -perquè no li agraden els resultats que es preveuen-, han convocat als ciutadans a eleccions vinculants, i han optat per negar un dret fonamental a la ciutadania.
Amb una economia aturada, un sector públic externalitzat en mans privades, uns serveis a les persones cada cop més mancats de recursos i posant en risc les vides més vulnerables... Només queda una solució; Vicepresident econòmic en funcions de President provisional, posi les urnes!!!!!!!!
Salut i llibertat amic Ferran.


  • 0
  • 1

Comenta aquest article