Violència masclista i protecció a la infància. Un tàndem complex

Voldria compartir un cas que m'ha arribat fa poc, però que no és ni molt menys una excepció. És un escenari que forma part de l'execució de la violència institucional i de victimització secundària que esdevenen en un marc de protocols i normatives rígides i disfuncionals.

El cas és una dona víctima de violència masclista, que després d'anys de patir agressions decideix marxar del nucli familiar amb una filla petita. Ho fa amb l'acompanyament dels serveis que li donen suport i l'envalenteixen a fer el pas. En aquest acompanyar, se li recorda que se l'ajudarà amb tots els recursos i ajudes possibles, per fer-li costat en un moment tan delicat.

Un cop fet el canvi, s'estableixen unes mesures provisionals per regular els permisos del pare amb la filla. A partir d'aquest moment, la mare exposa que la filla presenta molta simptomatologia cada cop que torna dels permisos amb el pare i que la menor verbalitza que rep agressions. Els serveis que atenen a la dona verifiquen aquesta situació. En un altre acte de valentia, la mare decideix denunciar els fets als cossos de seguretat per protegir la seva filla.

Així observem que aquesta dona, amb totes les càrregues que suposa una situació de violència masclista ha estat capaç de fer tots els passos (legals) possibles per protegir-se ella i a la seva filla.

Doncs després d'aquesta última denúncia i seguint el protocol, els Mossos d'Esquadra passen atestat a la Fiscalia de Menors i a la DGAIA. Aquesta última obre un expedient en infància en risc (que no és un desemparament) i Fiscalia demana un informe als Serveis Socials Bàsics de la zona.

Amb tot això, observem la perversitat del sistema on una dona que demana ajuda, confia en els serveis i els seus mecanismes i accepta les intervencions familiars, finalment acaba sota la lupa de l'Administració perquè avaluïn si la seva filla està en una situació de risc o no. Amb el plus d'entrar en la judicialització per part de la Fiscalia de Menors.

Em sembla terrible la manera en què la rigidesa del sistema de protecció a la infància actua en aquests casos,on s'oblida que la filla segueix sent víctima de la violència masclista. És evident que en situacions així cal intervenir amb els progenitors, sobretot amb l'home per intentar minvar i/o eliminar les conductes de violència que posen en risc a la menor. Però amb la mare (que és víctima de la situació) els serveis haurien d'estar al seu costat i no en una situació de control i judici sobre les seves habilitats maternals. Crec que prou situacions de discriminació i opressió comporta la violència masclista, com perquè també el sistema es giri en contra dels interessos de la dona i els seus fills o filles.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Raül Navarro
Pitjor és encara quan no arriben els expedients de risc, en situacions molt greus. O quan t'arriben al cap de molts mesos, i la intervenció de SSB, ja no té gaire sentit
En resposta a Raül Navarro
Miryam Solé El Palau d'Anglesola
5.

Si si .. comparteixo el mateix

  • 0
  • 0
Raül Navarro
4.

Pitjor és encara quan no arriben els expedients de risc, en situacions molt greus. O quan t'arriben al cap de molts mesos, i la intervenció de SSB, ja no té gaire sentit

  • 1
  • 0
Miryam Solé Solà El Palau d'Anglesola
3.
BAAAAM!!! I BATZACADA DEL SISTEMA, UN COP MÉS, A LA INFÀNICIA I ADOLESCÈNCIA I A LES DONES.
No hi ha DRET. I quan observo o em trobo amb aquest tipus d'injustícies o de maltractament institucional, se'm trenca el cor. El Sistema d'Atenció i Protecció a la infància i adolescència ens demostra una vegada més, com n'ha estat de corromput.
En les lleis hi posa que la durabilitat màxima de l'estada de menors en els Centres Residencials d'Acció Educativa, ha de ser de 2 anys... i aquesta n'és un altre petit exemple. Hem de continuar caminant, la política no hauria de tocar mai els DRETS FONAMENTALS.

Gràcies per compartir :)
  • 0
  • 0
Jordi BENAVENT DE SEGRIÀ
2.
Tot plegat, un gran despropòsit, ja fa uns anys (abans d'era pandèmica), la DGAIA ha estat allunyada de l'atenció primària, descansant la seva coresponsabilitat en equips especialitzats al territori (EAIA; EFIs, PILs, etc.), aquest distanciament de la realitat, l'aboca en el compliment estricte i administratiu de les normes i lleis vigents. Un gran repte per l'administració és humanitzar (no personalitzar) el treball de l'atenció primària, en lloc de qüestionar-la i menysprear-la sistemàticament; per això ens anem trobant cada dia, els que ens trobem, Salut i revolta social.
  • 2
  • 0
Esther Sagues Vigo Coll de Nargo
1.

Bon article Ferran. Sens dubte, el sistema és pervers!

  • 1
  • 2

Comenta aquest article