Externalització del servei d’atenció a domicili: privatització encoberta?

En paraules de Joan Segarra, president de la Confederació Empresarial del tercer sector social de Catalunya, “els serveis socials no han de ser negoci”. Malauradament, però, l’externalització del servei d’atenció a domicili (SAD) per part de l’administració pública, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, constata que el terme “externalitzar” no és més que un eufemisme que legitima l’anomenada “nova gestió pública”.

Innovadora gestió que, emparada pel dogma d’eficiència i eficàcia que dignifica els usuaris convertint-los en clients, ha lliurat la ciutadania i les treballadores del SAD a la mecànica de funcionament d’empreses privades, situant el servei d’atenció a les persones en l’argolla més dèbil de la cadena capitalista.

No obstant això, privatitzar i externalitzar no són sinònims, i en aquest sentit són interessants les aportacions d’alguns autors quant a diferències entre ambdós conceptes. En el primer cas l’administració no regula ni controla el servei transferit a l’empresa, a diferència de l’externalització que garanteix una prestació pública, la qual cosa implica un seguiment i supervisió del servei. Quin descans acollir-se a la nova “revolució pública”, si no fos perquè la realitat de la situació demostra el contrari.

El passat 23 de gener, la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics denunciava a la plaça de Sant Jaume la precarització del servei del SAD, arran de l’externalització —sí, seguim amb eufemismes— per part de l’Ajuntament de Barcelona. Correspon assenyalar que l’externalització no és un fenomen aïllat a la capital, perquè en els darrers anys són moltes les administracions arreu de l’Estat que s’han apuntat a la innovadora gestió.

És per això que el lema “Municipalitzem el SAD a tot Catalunya” té per objectiu visibilitzar un cúmul d’injustícies que degraden la situació i professionalitat de les treballadores, així com la de les persones beneficiàries del servei. Un bon exemple d’això són els contractes per hores, o amb cotitzacions inferiors a les jornades realitzades. Així mateix, seguint els paràmetres de la mecànica de funcionament, els desplaçaments entre els domicilis no computen en la jornada laboral, greuge que algunes empreses han resolt reduint el temps del servei en cada domicili, malgrat que l’usuari en pagui la totalitat. A més, el criteri de reducció de costos que regenta el servei —ara negoci— escatima tant com pot en EPI, despeses de transport —a càrrec de les treballadores—, no se’ls proporciona cap mena de formació, ni revisió mèdica... En definitiva, unes condicions ben distants de les que tenen les treballadores de SAD de qualsevol ens públic.

Ara bé, a banda de les incongruències exposades, convé parar esment en un aspecte que, en la meva opinió, agredeix els principis públics d’equitat, qualitat i ètica professional. Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb la Pilar Nogué, presidenta del Sindicat SAD de Cuidadores Professionals Municipals. En el decurs d’intercanvi d’impressions com a treballadores del SAD, s’evidenciava l’amnèsia col·lectiva per part de les administracions que han externalitzat el servei. Han oblidat que, paral·lelament a l’atenció directa, la nostra praxi implica un seguit d’accions que, ara per ara les empreses no estan aplicant, la qual cosa posa en qüestió “la capacitat de control per part de l’administració”.

A diferència del SAD públic, les treballadores externalitzades no formen part d’un equip interdisciplinari perquè treballen “soles”. No fan coordinacions amb les treballadores socials —contractades per l’empresa—, i el seu feedback respon només a ordres d’on i quan s’ha d’anar als domicilis. Molts dels plans de treball no es revisen —si n’hi ha— i acaben cronificats en un calaix. El seguiment i avaluació de cada usuari es limita a l’esporàdica trucada de rigor, aquella que permet a l’empresa redactar un informe “sempre favorable”. Per descomptat, parlar d’objectius o estratègies ja és una utopia. Quina paradoxa quan en el SAD públic, les treballadores formen part d’un equip, assisteixen a les coordinacions, participen en l’establiment dels objectius i en el seguiment-avaluació de cada cas.

És obvi que les diferències contractuals i de praxi es basen en interessos mercantils, els quals han transformat el SAD en un producte, a les treballadores en productores i els usuaris en clients. Tot plegat lamentable perquè l’administració ha relegat els valors públics a l’esfera privada. Malgrat això, sempre podem llegir l’article Treball públic amb lògica privada? o l’estudi de recerca Els determinants i la gestió de l’externalització a Catalunya. Món local i món autonòmic per adonar-nos que el servei a les persones, potser, mai s’hauria d’haver externalitzat-privatitzat.