Una presó desigual en una societat patriarcal

El col·lectiu de persones privades de llibertat està invisibilitzat i no s’hi dediquen recursos adients. Això es deu al fet que la reinserció i els drets d’aquestes persones tenen nul·la rendibilitat política, ja que els ciutadans no ho percebem com una afectació directa ni tampoc ens han inculcat una cultura educativa sinó punitiva davant la transgressió de la llei. Però les mancances i l’estigma que arrossega aquest grup s’incrementa exponencialment quan parlem de dones delinqüents, ja que a diferència dels homes, se les avalua penalment i moral en corrompre l’estereotip de feminitat (dòcil i submisa) i els rols de gènere que els atribueix la cultura patriarcal (mala dona, mare i esposa).

Les dones van ser les primeres a patir la metodologia del sistema penitenciari, per part d’institucions religioses que pretenien remoralitzar-les i redomesticar-les. La presó tal com l'entenem avui dia, però, és un mecanisme creat per homes i basat en polítiques nascudes d’investigacions criminològiques que contemplaven únicament l’home delinqüent i consideraven la dona una prolongació imperfecta d’aquest, i no és fins fa escassament 80 anys que van sorgir les criminologies feministes que van començar a evidenciar les particularitats del perfil social i delictiu del gènere femení.

El model penitenciari androcèntric vigent exerceix una violència estructural cap al gènere femení perquè no reconeix les seves diferències: no brinda un model rehabilitador basat en les seves particularitats ni tampoc condicions que garanteixin els seus drets. Evidència de l’esmentat és que la Llei General Penitenciaria de 1979 (la primera a imposar la igualtat de penes entre gèneres) només menciona les dones en 6 dels 80 articles, i únicament per referir-se a temes biològics, assistencials i reproductius.
Així doncs, caldria desconstruir el model tradicional de presó per dissenyar polítiques amb visió de gènere en institucions exclusives de dones que s’adaptin a les seves necessitats i perfil, lluny de les quatre que actualment existeixen disperses per l’Estat i que contradiuen el principi de desarrelament.

I és que, actualment, la majoria de les recluses es troben en petits mòduls o presons de dones dins de macropresons d’homes, tot gestionat per un cap únic que aplica la mateixa política a tota la institució sense tenir en compte a la minoria de recluses. Aquesta desigualtat també s’observa en la manca d’espais per garantir la separació de les recluses per graus o tipus de delicte —element condicionant per aconseguir una evolució prosocial—, així com amb la menys variada i ambiciosa oferta de programes de tractament i activitats que, lluny d’apoderar-les, els hi inculca rols de gènere tradicionals i col·labora a perpetrar la feminització de la pobresa. En consonància, caldria una millor formació en gènere per a tots els treballadors, per evitar un tracte desigual arrelat als estereotips de la feminitat, així com institucions especialitzades per donar cobertura en el suport postpenitenciari, ja que la reinserció cal que sigui diferent atenent la situació social de les dones envers els homes.

És desolador que a Espanya encara no existeixi un pla curricular formal, d’acord amb investigacions empíriques, que vertebri la intervenció que s’ha de dur a terme amb les recluses en totes les presons del territori. El fet de rebre una atenció residual en lloc d’una intervenció holística creada específicament per a elles, no només no respecta el principi constitucional d’igualtat entre sexes sinó que fa que la penalitat que afronten elles acabi sent molt superior. Si bé les dones abans del seu ingrés a presó ja eren un col·lectiu especialment vulnerable, la presó, paradoxalment, incrementa la seva marginalitat i exclusió en lloc de rehabilitar-la.

Caldria consolidar en l’àmbit estatal una agenda institucional amb perspectiva de gènere que repercuteixi en l’àmbit penitenciari per tal de garantir l’exercici dels drets de les recluses. I també comptar amb comissions estratègiques interdepartamentals i d’alt rang que vetllin per la bona praxi en matèria d’igualtat. Si el sistema vigent no pot oferir les mateixes oportunitats a tota la població, cal que sigui repensat per concedir penes justes i dignes per a tothom, al nivell del delicte comès i sense ocasionar victimitzacions paral·leles.

Treballar des d’un enfocament de gènere permetria analitzar les problemàtiques i donar respostes eficients atenent les especificitats de les dones i els homes i oferir equitativament allò que cadascú necessita, contemplant la història, l’estructura social i la subjectivitat de cadascú. No es tracta de tenir dret a ser iguals, sinó de tenir el mateix dret de ser diferents.