No n’hi ha prou amb pedaços

La pandèmia de la Covid-19 ha impactat amb duresa sobre una societat fràgil i polaritzada. Ho alertava l’informe INSOCAT núm. 12, Una societat entre crisis, a finals de desembre. I les entitats socials alertàvem també abans que arribés la pandèmia que calien mesures transformadores abans que arribés la següent crisi. Que malgrat que les xifres macroeconòmiques parlaven de recuperació, els indicadors socials encara no s’havien recuperat després de la crisi de 2008.

Però malgrat els avisos de les entitats socials, l’impacte de la pandèmia ha tornat a trobar amplis col·lectius en situació de vulnerabilitat. I novament, ha estat més cruel amb aquells i aquelles que ja havien patit especialment l’anterior crisi: dones, persones migrades i joves. Per posar-ne un exemple, el 40% dels llocs de treball ocupats per joves abans de la pandèmia s’han perdut.

Tot plegat ens ubica en un moment d’emergència sanitària que s’està convertint ja en una nova emergència social. Una situació que hauran d’afrontar els parlamentaris i governants que sorgeixin de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya el 14 de febrer. La societat catalana necessitarà que els representants escollits deixin al marge els partidismes i els interessos particulars per garantir els drets de la població i la sostenibilitat social i mediambiental. Per abordar les causes estructurals de la pobresa i la desigualtat. No només des de la reacció i les mesures pal·liatives, sinó des de la prevenció i la transformació.

La pandèmia ha fet evidents les tensions i mancances del nostre model socioeconòmic, i ha fet ineludible un replantejament del sistema productiu, de relacions i de cures. Un replantejament que passa per una ampliació urgent de la Renda Garantida de Ciutadania i una millora de la seva coordinació amb l’Ingrés Mínim Vital, que n’asseguri la compatibilitat i l’agilització i simplificació de tot el procés administratiu. A la llarga, una renda bàsica universal seria la millor opció per eliminar la pobresa i reduir les desigualtats.

Cal també una transformació estructural del sistema fiscal català que el faci just i que permeti afrontar un augment de la inversió en l’Estat del Benestar. El nou sistema ha de ser progressiu, redistributiu i integrador de les rendes del treball, i ha de tenir menys exempcions i reduccions, incrementar els impostos directes i reduir els indirectes.

Necessitem més feina i en millors condicions —el 2019 la taxa de pobresa en el treball era del 12,1%. Per això, el Govern de la Generalitat ha de treballar per establir una planificació concertada de les polítiques d’ocupació a mitjà i llarg termini: un Pacte Nacional per l’Ocupació que plantegi objectius, escenaris de futur i les polítiques públiques necessàries per assolir-los.

En matèria de migracions, fa falta dotar de més recursos la Llei d’acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya, per tal que les polítiques migratòries es despleguin plenament i de manera homogènia arreu del territori. El 2019, la taxa de pobresa a Catalunya era d’un 13% per a les persones amb nacionalitat espanyola i d’un 50,1% entre la població migrada.

I en l’àmbit penitenciari, hi ha d’haver un compromís polític per la no-violència i una aposta per la justícia restaurativa. Cal deixar enrere el populisme punitiu, que no només no és part de la solució, sinó que contribueix a la polarització, les respostes socials segregadores i l’estigma dels col·lectius vulnerables.

No n’hi ha prou amb cosir pedaços mentre s’esquinça la cohesió social. La societat que veiem cada dia les entitats no necessita més pedaços. Necessita més inversió social i polítiques públiques que transformin el nostre model socioeconòmic. Un replantejament des de la base que posi la vida al centre.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article