Carta a supervivents: la veritable “oportunitat” és nostra

A una generació privilegiada que manté la memòria: ens diuen que la pandèmia és “temps d’oportunitats”. De fet, es proclama aquesta arenga per referir-se als fantàstics negocis a materialitzar, a les enormes possibilitats per grimpar. Sense cap pudor, així de senzill i opac resulta perpetrar operacions lucratives a compte de l’excepcionalitat, la urgència.

“Oportunitat”

Diners d’origen públic traspassats, més que mai, a beneficis privats; factures suculentes per a l’assistència a centres sanitaris privats, a preu d’or (43.000 euros per llit d’UCI), fins i tot, a “lucre cessant”, en forma de 480 euros per cada llit privat “reservat” a la necessitat pública des de març 2020, i encara que no s’hagi usat; i a l’alta de menys de 72 hores o mort (“exitus”) a 5.000 euros. Hi ha més: milions (17) a empreses com Ferrovial, oportunes i amigues, per una feina —rastrejos— que no van fer ni podien fer, i amb premi final en forma de nomenament del Sr. Max Llobet, responsable del mal-servei, com a “alt càrrec” del Departament de Salut.

Tantes i tan sucoses “oportunitats”! Acomiadaments de treballadores, ERTO de porta barata, mercantilització de tot allò que dona suc: tests de proves diagnòstiques, nodriment extra per a mútues i assegurances privades de salut amb la pretensió molt fal·laç de pal·liar el desgavell de la sanitat pública, exhausta, i amb una atenció primària en vies de desmantellament.

“OPORTUNITATS” en majúscules per les anunciades ajudes de la UE (amb els nostres diners), que preparen fins a 140.000 milions d’euros per a una “aliança publicoprivada” en fase suprema de “col·laboració”, més extrema en la direcció d’externalitzar, derivar, privatitzar, cap a uns Projectes Estratègics de Reconstrucció i Transformació de l’Economia (PERTES). Voltors excitats ensumant negoci i preparant les urpes burocràtiques!

Ocasió

Potser no tant “oportunitat”, sinó ocasió, obligació i necessitat ètica i moral per a una generació que ja donaven per espremuda, amortitzada, sotmesa, superada. I que, vet aquí, s’alça rediviva per a la recuperació, la revolta, el moment de manifestar un cop més el que pensa i vol. Una sanitat i educació i serveis essencials públics, per exemple. I que vol contaminar, saludablement, a les seves joves i filles i netes. Un compromís perseverant més enllà de concessions electoralistes llamineres.

Eleccions?

Aquest cop estranyes i ja ben diferents. La situació és tan complexa que tot esdevé elemental, primari. En el meu microentorn constato una notable claredat sobre a qui NO es pensa votar i per què, i això està bé. Molts dubtes i indecisions sobre a qui SÍ que cal votar (i això no és tan bo); però encara més: si anar a votar o no, i això, l’abstenció, ja no hauria de ser gens bo.

Així doncs, s’intueix que la guanyadora, tot i el bàlsam del vot per correu, serà l’abstenció. I la pregunta en l’aire: sabran llegir les nostres polítiques aquest comportament ciutadà? Polièdric d’interpretar, però contundent de significat. Com a Marees i moviments socials seguim amatents al que passa i passarà. Expectants del nou Govern, i del moment de la veritat a l’hora d’implementar les polítiques envers tots els drets i els serveis públics i essencials.

En femení

Si us heu fixat, avui escric tot el text en femení. Hi ha com a mínim tres motius: un, que la sanitat és un sector profundament, i per sort, feminitzat; dos, per anar canviant el xip instal·lat de fer-ho en masculí; i tres, per dirigir-me a les meves lectores elevant-les a la categoria i el rang de persones.

Perseverança

Les velles gents (estalvieu-vos eufemismes de “grans”) podem dir —força— que vam lluitar quan érem joves i que vam avançar cap a una societat més civilitzada, millor. Sense arribar a tocar l’objectiu, però apropant-nos-hi. Ara constatem com la pandèmia de la Covid-19, en íntima aliança amb la pandèmia del neoliberalisme dur persistent —aquest sí, molt persistent—, està destrossant tots aquells avenços democràtics, socials i els serveis públics. Així que toca aplicar una única condició, única consigna: sobreviure, no apagar neurones. Vacunar-nos enfront de tot això.

Tenim una gran sort, i és que encara ens queda una mica de benzina moral per cridar a la revolta, a la reconquesta, a la dignitat, en definitiva, a la lluita, fins al darrer alè. Ves a saber si caiguts pel cribratge d’un protocol amagat que ens impedeix accedir a un respirador... Salut i memòria, company Ignacio Barquín de Cerdanyola! Va per tu, lluitador! I per totes les supervivents que recordarem lluitant perquè no tenim altra oportunitat. Salut!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article