Exclusió comunicativa en línia

A una televisió pública una periodista dels informatius em va preguntar una vegada: “Els subtítols no són suficients per a les persones sordes?”. Tenia poc de temps per donar-li una resposta clara com per a versar en psicologia de la comunicació, pragmàtica lingüística o en fonaments del llenguatge. Així que, pensat i fet, em vaig girar per a agafar el comandament d’una de les múltiples televisions que hi havia a la sala de redacció, vaig deixar-la en silenci una d’elles només amb els subtítols activats. Vaig tombar de nou cap a ella i li vaig preguntar de retruc: “Per a tu són suficients?”. Només vaig rebre un somriure de resposta.

La seua mirada descobria l’evidència de com era de necessària per a ella la llengua oral per a poder de copsar tot el sentit, contingut, context, significat, connotació i denotació de la informació que rebia i veia a la televisió, aquesta finestra que obrim de tant en tant per contemplar el món que ens envolta. Els subtítols ajuden, però no són suficients, i la mateixa lògica serveix per a les persones sordes i la llengua de signes. Per això existeixen els intèrprets en llengua de signes, uns professionals oïdors que traslladen gestualment a les persones sordes tot el sentit del que es transmet oralment i que, d’altra manera, no seria possible fer-ho a través de la comunicació escrita.

Des del març del 2020, però, la pandèmia ha empitjorat greument les barreres de comunicació entre les quals més o menys ja estàvem acostumats a haver de menejar-nos en el dia a dia, mirant d’assolir l’accessibilitat i la igualtat com a ciutadans anònims. És exasperant que en l’era de la comunicació massiva audiovisual, del boomeranglive streamingfleets o stories, els intèrprets, la llengua de signes i els subtítols hagen desaparegut de les pantalles de cop i volta a tot arreu. La persistència de la màscara simbolitza per a nosaltres la manca de voluntat política i el prejudici cultural audiocentrista contra la igualtat comunicativa entre persones sordes i oïdores.

Les persones sordes ho patim en tots els àmbits de la vida pública. En l’educació, ara les classes es tornen virtuals on la comunicació oral és pràcticament impossible, sense subtítols, ni comunicació escrita i, de presència d’intèrprets ja ni comptem amb un departament d’Educació que sistemàticament veta i censura als escolars sords el coneixement de la llengua de signes. En la sanitat, és una odissea demanar cita per al CAP que no siga per telèfon, informar de possibles símptomes de Covid-19; moltes vegades, per molt que ja vam informar que som sords, s’entesten a pegar-nos telefonades que no responem, mentre mirem impotents la pantalla del mòbil que vibra en va.

Ho patim també en la política. En la campanya de les eleccions catalanes del 14 de febrer els perjudicats som (de nou) els mateixos, amb pandèmia i sense. Tret d’alguna excepció honorable, cap partit posa intèrprets de llengua de signes als mítings en línia, com si confiassen que el virus de la Covid-19 tingués també l’amnèsia com a efecte secundari entre els ciutadans amb sordesa. Però s’equivoquen, perquè aquesta manca de consciència compromet el dret a la participació política de les persones sordes en igualtat de condicions.

Les persones sordes, des de l’exercici actiu de la ciutadania, volem accedir a la mateixa informació que reben la resta dels ciutadans en el mateix moment i en el mateix lloc. Ignorar o separar per raó de funcionalitat per oferir una altra informació diferent, sovint de pitjor qualitat comunicativa, és un error.

La participació de les persones sordes en la vida social pública, considerades com a persones discapacitades, és un dret que està reconegut en la Convenció Internacional de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat (CRPD, per les sigles en anglés). Per tant, els Estats membres que l’han signat han de garantir l’accessibilitat universal als espais i als mecanismes de participació política, així com oferir els mitjans i recursos necessaris per a assolir-la.

Entre les disposicions de la CRPD, l’article 9 fa un esment especial sobre l’accés a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), així com el disseny universal d’aquestes des del primer estadi del seu desenvolupament. Aquest dret d’accés a les TIC es torna a recordar posteriorment en l’article 29, que reconeix el dret a la participació en «la vida política i pública en igualtat de condicions amb les altres». Per últim, pel que fa a l’accessibilitat comunicativa, l’article 21 de la CRPD, sobre el dret a la lliure informació, recull explícitament l’obligació de “facilitar la utilització de la llengua de signes”.

És per això que, amb l’esperança que la legislatura comence amb bon peu, he estat revisant quina ha estat l’accessibilitat comunicativa de les campanyes electorals. En les darreres eleccions del 2017 es podia llegir en els programes electorals el compromís explícit per desplegar una normativa arran de la Llei de Llengua de Signes Catalana del 2010 per part del PSC i Comuns. Per a Esquerra, la llengua de signes catalana esdevindria un dels idiomes cooficials d’una futura República catalana. Era habitual trobar intèrprets als enyorats actes centrals de campanya, multitudinaris i emocionants, dalt dels escenaris i pantalles dels Comuns i de la CUP. Fins i tot alguna candidata coneguda s’atrevia a intentar alguna frase en llengua de signes, com ho va fer Marta Rovira. Tot aquest miratge comunicatiu s’ha esvaït, malauradament.

Acabem una legislatura completament perduda, una més, pel que fa als drets socials i polítics de les persones sordes. Especialment pel que fa al Departament d’Educació del conseller Josep Bargalló, qui no sols no va fer res per generalitzar el coneixement de la llengua de signes a tot l’alumnat amb sordesa a Catalunya, sinó que va perpetuar la política de marginació de les seues predecessores exconselleres de Convergència. El Parlament català mai no ha sigut accessible per a les persones sordes, ja que no disposen d’intèrprets de llengua de signes entre el seu personal. Així, no és possible que Catalunya puga tenir un diputat o una diputada amb sordesa, com passa al País Valencià amb la diputada Pilar Lima.

Ara estem, de nou, amb una campanya electoral encara menys accessible que l’anterior. Paradoxalment, malgrat la política de marginació en Educació, Esquerra Republicana és l’únic partit que ha posat una intèrpret en un acte central de campanya. També disposen d’una persona sorda militant, professor de llengua de signes, que explica el programa electoral del seu partit en la seua pròpia llengua a les xarxes socials. A banda de tot això, només resta observar que En Comú Podem subtitula absolutament tots els vídeos, fins i tot d’actes en streaming, amb subtitulació en directe, sense excepció. Eixes són l’única excepcionalitat a la discriminació generalitzada de les persones sordes en la participació política.

Per què alguns partits no inclouen ni subtítols ni intèrpret de llengua de signes? Les raons poden ser diverses. En el primer cas, perquè amb la veu es pot activar ressorts emocionals en el votant oïdor, i volen que els usuaris de les xarxes socials hagen d’activar el so del dispositiu. En el cas dels intèrprets de llengua de signes, podria ser per prejudici cultural. A Catalunya hi ha un lobby molt influent al voltant del negoci de les pròtesis auditives que ha convençut a professionals i governants que el més còmode i fàcil per a ells és tractar la llengua de signes com a sinònim de marginació social i baix estatus. Tot això, contradient el consens acadèmic i científic dels seus avantatges cognitius, lingüístics i socials.

Una altra raó per no facilitar l’accessibilitat comunicativa és l’econòmica. A Catalunya hi ha manca de recursos per a facilitar-la a causa d’una política de gestió del govern català orientat a la precarització laboral dels intèrprets a costa de la reducció pressupostària, així com una dotació pressupostària cada vegada més minsa en el Departament de Salut.

Siga quin siga el motiu, l’epidèmia per Covid-19 ha posat en relleu que les persones sordes ens trobem desemparades davant l’exclusió comunicativa que s’alça en tots els àmbits de la vida pública. Perquè la política a Catalunya amb aquest col·lectiu passa per la negació de la sordesa i obligar-nos a seguir el mateix camí dels oïdors però ple d’entrebancs, alguns d’ells insalvables.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article