Pandemocràcia catalana

Aquesta setmana ha fet cinc anys que em van nomenar per una responsabilitat pública al Govern de la Generalitat, a l'Agència Catalana de la Joventut. Han estat uns anys d'una excepcionalitat brutals: la preparació de l'1 d'octubre, la repressió i el 155, la gestió de l'emergència dels joves migrats sols i finalment la sotragada de la pandèmia. Tot i les dificultats, defenso, però, la tesi que en sortim més enfortits que mai, democràticament i com a societat!

Els primers 20 mesos vam estar bastint l'1-O, en un procés d'aprofundiment democràtic, constitutiu i ciutadà. Després ens van posar a la nostra consellera i amiga, la Dolors Bassa, i a part de Govern a la presó, i l'altra part es va haver d'exiliar. Mai he pogut deixar de pensar que la Dolors ha passat fins ara aquests mil dies i nits de presó, assumint responsabilitats d'accions que vàrem fer entre totes i tots. El compromís antirrepressiu és preeminent. Després ens va tocar viure els ignominiosos mesos del 155. Dur. Va ser una acció de defensa també de l'autogovern, de no deixar que ens arrabassessin els minsos espais de poder que tenim.

I quan ja semblava que tot tornava a una certa estabilitat, amb el conseller Chakir el Homrani, l'estiu del 2018 vam haver d'encarar l'arribada de milers de joves migrats sols, crisi en la qual vam implicar-nos, des de Joventut, durant el 2019 i el 2020. Al mes de març, la pandèmia de la Covid-19, en la que encara estem immersos. Tot això amb pressupostos prorrogats del 2017 al 2019, i ara del 2020 al 2021.

Algú podria pensar que en aquest context ha estat difícil fer polítiques quotidianes, segurament, però les hem fet esmerçant-nos en la transformació de les polítiques de joventut, intentant que fossin més obertes, dialogants, poroses i inclusives; apostant fort per les emancipacions, en plural, i per la cocreació i obrint espais on el jovent sigui també, institucionalment, motor de canvi.

Amb la consolidació i impuls de nous espais de la Xarxa Nacional d'Emancipació Juvenil, la col·laboració, clau en la petita recuperació de l'ocupació juvenil del 2016 al 2019, amb el SOC i la Garantia juvenil amb més de 200.000 joves inscrits; els Carnets Jove locals, més socials i de proximitat; el pla d'acció dels albergs de joventut, amb nova imatge i creixement, tres albergs nous, de la XANASCAT, amb vocació de servei públic, transició ecològica, amb un pla d'inversions que ens ha permès, per exemple, posar geotèrmia a l'alberg de Núria a 2.200 m i treure les emissions de CO₂ pràcticament d'arreu; la campanya ‘Malamente’ contra els masclismes quotidians, les beques Odisseu de retorn i arrelament del jovent al món rural; el projecte Dones Joves i economia social a la Mediterrània, el Fòrum Joves i Clima, l'avenç en la digitalització, menys del que voldria, de Joventut; els Plans d'actuació Covid-19, les guies de suport emocionals reconegudes per la UNESCO; les accions d'educació afectiva-sexual... I un munt d'accions: els camps de treball; el programa Vacances en Família; les colònies de l'Estiu és teu; el Premi Salvador Iborra amb l'Institut Balear de Joventut, el Clic de fotoperiodisme al Visa pour l'Image de Perpinyà, el Vídeo Art Game d'Amposta...

I també les polítiques que no es veuen: la primera Relació de Llocs de Treball de l'Agència Catalana de la Joventut; acords laborals de conciliació de la vida personal; la nova etapa de vincle fort de la DGJ-ACJ; treball conjunt de la Secretaria d'infància Adolescència i Joventut; redacció de les fitxes del Next Generation. De dir que s'han d'empoderar els joves des de dalt, des d’una mirada adultcentrista, a que el jovent és molt potent i els hi hem d'obrir els espais institucionals perquè en facin més, i sobretot dur-ho a la pràctica. Tot això és sols una selecció del què fem a Joventut, amb el risc que suposa destacar coses, i no ho he fet pas sol. Evidentment és mèrit compartit amb totes les treballadores i treballadors de Joventut, i de les tres grans dones que en aquests cinc anys m'han acompanyat a la direcció de l'àrea de Joventut del Govern, la Marta Vilalta, la Norma Pujol i aquest darrer any, la Laia Girós. Ha estat una sort.

M'he guardat de la tirallonga d'accions tres temes importants. Les xifres són fredes, però a darrere hi ha molta vida: dels 4.500 joves migrats sols que van arribar a Catalunya el 2018, 1.350 van passar per albergs nostres. I els equips de Joventut vam participar en l'obertura de 43 equipaments d'emergència per diversos col·lectius afectats per la Covid-19, contagiats o no, gent gran, esponjant residències, persones amb discapacitat, personal sanitari i persones d'origen estranger que no podien retornar als seus països. Accions en què encara estem, òbviament, implicats. Cadascuna d'aquestes accions em trasllada moltes emocions viscudes, en situacions, deixeu-m'ho dir, molt difícils i a vegades límits, però plenes de coneixences, aprenentatges i creixement.

Ens queden alguns temes pendents: una política més metropolitana (som forts territorialment i comarcal, però menys al cinturó barceloní), més inclusiva, atenent tots els col·lectius, enfocant clarament al bé comú i la justícia climàtica, al feminisme, i avançar més decididament amb la digitalització. Tot això ho tenim enfilat en un Congrés de la Joventut de Catalunya i el procés del nou Pla Nacional de Joventut que tenim a punt.

Un punt a part es mereix la campanya d'educació en el lleure de l'estiu del 2020. A l'abril en ple confinament dur vam decidir que el lleure educatiu de l'estiu, campaments, colònies i casals seria importantíssim pel retrobament de nois i noies, amb la natura i els espais oberts. Ens vam posar a treballar amb Salut Pública i Protecció Civil; vam elaborar cinc protocols, amb la participació de 25 entitats del sector, vam articular tres ajudes i beques passant de quatre a 11 milions d'euros, i sobretot, vam formar 19.000 monitores, que les i els caps en prevenció de Covid-19, vam fer una campanya de difusió. Crec que també la vam encertar amb el model, impulsant la Taula de Governança del Lleure Educatiu. Vam demostrar que el jovent s'implica  i que es pot lluitar contra la pandèmia, amb un índex de contagi quasi irrisori, i sobretot, defensant els drets de la infància i la joventut. De fet, només es pot lluitar contra la pandèmia amb tots els drets, transparència, confiança i amb un enfortiment de la democràcia, la solidaritat i la pertinença comunitària.

És en els moments convulsos que emergeixen i fan fortuna paraules per explicar les noves realitats. Coronademocràcia, pandemocràcia... expressen les noves formes polítiques en el temps de pandèmia que ens ha tocat viure. Alguns diuen que torna l'estat amb força, els altres que s'obre la porta a les retallades de drets. La moneda està enlaire. Governar en temps de pandèmia, de pandemocràcia, és fer-ho des de la gestió de la incertesa. La pandèmia i crisi social de la Covid-19 és una crisi de sistema, d'un capitalisme que toca vores, d'un crit a un indispensable canvi en la relació amb la natura, on aquesta no és una externalitat a nosaltres mateixos; a un necessari de canvi en el model de governança global, molt clar, però també primordial transformació de les formes de governar i entendre'ns locals. De fet, com diu el Daniel Inerrarity (del que manllevo el títol de l'article): “La pandèmia és tan una crisi epidemiològica, com sobretot epistemològica, que ens porta a una altra manera de pensar el món”. 

Crec que la necessitat de gesticulació política en excés i de treball partidista hauria de ser altament castigat en la situació de pandèmia. Això no vol dir anul·lar la pluralitat, sinó tot el contrari. S'ha de respondre amb més democràcia. Amb cooperació a tots els nivells. Cada dia voltava amb bombers, parlava amb ajuntaments... Tot és millorable, evidentment, però el model de comissions com el PROCICAT, i altres generats durant la pandèmia, són bons.

La tasca és complexa en el sentit literal. Cal posar d'acord punts de vista diferents: gent de la sanitat, l'educació, l'economia, empreses, sindicats, la cultura... I dins de cada un d'aquests col·lectius no hi ha un sol punt de vista. Tot es pot millorar. També la comunicació i la recerca de la complicitat i implicació de tothom. Defenso aferrissadament que la ciutadania és intel·ligent, la saviesa popular.

Durant la crisi del 2008 vam aprendre economia, en el judici del “procés”, dret i ara epidemiologia. Cal tenir més espais de cocreació amb la gent. Les experiències del lleure de l'estiu són clares, els i les joves que han preparat les activitats bé, han sigut la clau de l'èxit, i la infància un gran exemple, plens de consciència del moment. Els infants ens han ensenyat com s'havia de fer! Prou adultisme, i monopoli del coneixement. Vivim en el moment de màxima informació, coneixement i poders dispersos. I necessitem formes de governar que hi responguin.

Alguns fan mofa de què el filòsof eslovè Slovaj Zizek digui que amb la resposta a la pandèmia, retorna el comunisme. Sempre he pensat que Zizek cal llegir-lo com a metàfores perennes. Vol dir que en la lluita ancestral entre el mercat i l'estat, més crua que mai des de l'onada conservadora i neoliberal iniciada als anys 80, els que defensem l'estat i la importància del fet públic i comú anàvem perdent de bastant, i ara amb la pandèmia, s'ha reequilibrat una miqueta. De fet, després de cada gran crisis hi ha un moment de consens keynesià, excepte el 2010, que es va apostar per l'austeritat. Sortosament aquest cop sembla que no serà així.

Ara estem en el moment clau de veure si realment la intel·ligència de la Democràcia és capaç de respondre als reptes locals i globals del segle XXI. I la demos, som nosaltres, tothom. Som actors, som actrius. En clau global i en clau local. Ens cal més democràcia. Més pandemocràcia catalana.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article