L’habitatge adaptat, un bé per a tota la comunitat

Escric aquest article la tarda de la jornada electoral. Més enllà dels resultats que encara desconec, em sorprèn com, una vegada més, la campanya ha estat una nova oportunitat perduda per a parlar de problemes que ens afecten en major o menor mesura a bona part de la ciutadania.

Un d'aquests problemes és la qüestió de l'habitatge. Des de fa alguns anys, hem sentit a parlar de la pobresa habitacional, amb relació a la dificultat que una bona part de la població té per aconseguir una llar digna i de qualitat i poder costejar les despeses de manteniment i subministraments que es deriven de la vida. Els desorbitats preus dels lloguers, la poca oferta d'habitatge públic, i les dificultats per adquirir un pis degut a l'actual precarietat laboral són algunes de les dificultats més conegudes.

En el cas de les persones amb mobilitat reduïda o algun tipus de diversitat funcional, el problema encara va més enllà. Moltes d'elles han de realitzar un confinament perpetu, ja que els seus domicilis familiars no estan adaptats i únicament poden sortir de casa amb l'ajuda d'una altra persona. Les persones d'aquest col·lectiu que volen independitzar-se o traslladar-se a un habitatge adaptat ho tenen realment complicat, ja que, sumat als anteriors problemes comuns a la resta de la ciutadania, de totes les noves construccions residencials realitzades des del 2011, únicament el 2% estan plenament adaptades i són plenament accessibles.

Resulta sorprenent com en un territori en el qual l'esperança de vida va en augment, no contemplem l'adaptació de l'habitatge com un bé necessari per a tota la comunitat. Quants de nosaltres vivim en cases o pisos en els quals hi ha escales per accedir a l'edifici? Podríem cuinar a casa nostra des d'una cadira de rodes? Podríem programar la calefacció si perdéssim la vista? Segurament no. Així viuen diàriament milers de persones. Aquestes limitacions de les construccions actuals fan pràcticament impossible que una persona amb mobilitat reduïda o altres diversitats funcionals pugui viure sola o independitzar-se del domicili familiar.

Cal urgentment un increment en la inversió en habitatge social, protegit i adaptat per a les necessitats actuals o futures de les persones llogateres o propietàries. Un habitatge que neix adaptat generarà menys costos en reformes a mitjà i llarg termini i serà universal, ja que qualsevol persona podrà habitar-lo.

També és necessari incentivar la construcció d'habitatges adaptats dins de les noves promocions privades i que el seu preu no sigui superior al dels pisos no adaptats (quin cost afegit té col·locar una vitroceràmica a una alçada o altra?). Per descomptat, és imprescindible incrementar les subvencions per a les adaptacions i reformes en habitatges ja adquirits.

Però, principalment, ens cal un canvi de mirada social, deixar de pensar que “es tracta d'una demanda més d'un col·lectiu”' i començar a pensar que “potser el dia de demà el meu pare o jo ho necessitarem”. Ens cal pensar com a una comunitat en la qual totes les accions vagin encaminades en la millora del benestar comú.