La poètica arquitectònica d’educar

“Una ignora, de jove, que els principis/no tenen res a veure amb els finals” (Joan Margarit, Principis i finals)

“(...) La amistad es esto/Saber por dónde sale tu tiniebla” (Joan Margarit, La Amistad)

“Amor i temps: el temps que és en nosaltres//com la sorra del riu, que poc a poc,//va canviant la forma de la costa” (Joan Margarit)

Educar, acompanyar té molt de poètic, de construir, d'observar, esborrar i refer. Té molt de full en blanc. De línies pensades que s'han de plasmar. D'idees que no porten enlloc, fins que no passa el temps "que va canviant la forma de la costa". Educar és amar a l'altre. Amar amb temps, sense presses, sense saber com serà el final, però si coneixent el present on s'actua i s'ama.

Educar és veure en l'altre les possibilitats de ser. Recordant-li allò que pot arribar a fer, els seus somnis i com aconseguir-los, oferir eines, escoltar-lo, dir, parlar...,. Educar és un acte poètic que ha de veure amb la creació que no amb la clonació. Crear és acompanyar, mirar, consentir, estimar i veure com creix, com es va fent l'altre amb el fet de saber que tu hi ets allà. Igual que fa el poeta en les diverses presentacions dels seus llibres, acompanyar allò que va créixer un dia i que reps ara en diferents mirades, diferents històries i punts de vista que no havies descobert en el seu moment. Educar és poètic. La poesia és educar i cura com les cançons ben fetes que deia Joan Margarit.

Construir un poema és jugar amb les paraules, amb els espais en blanc d'un full, amb les seves possibilitats a partir dels fragments que aporten les paraules i les seves sonoritats. És una mirada d'acompanyament a les paraules i al desig d'allò que es vol plasmar sobre un paper. Educar és fer aquesta mateixa construcció des de l'altre, des del subjecte que s'acompanya. És conèixer les seves diferents sonoritats, és veure el significat de les seves paraules, de les seves accions, de les seves pors i construir, conjuntament, alguna cosa nova, més enllà de les tenebres o les màscares que l'envolten. Anar a l'essència de l'ésser, de la persona per obtenir la cura i la bellesa que un poema i una cançó poden fer en l'ànima de les persones. Només estimant la fragilitat de l'altre, sense jutjar, sense presses i amb amor respectuós cap a ella, aquesta transformació pot fer-se real i física.

Acompanyar i tenir cura de les persones és reconstruir allò que ja es troba trencat per ser alguna persona amb més fortaleses (potser amb més debilitats o les mateixes) però obtenir aquests punts de suport que els pot ajudar a sortir i tirar endavant, que els pot convertir a ser i no, en un simple estar. És escriure sobre un full en blanc arrugat o amb línies esborrades sobre ell. Acompanyar i educar és respectar i conèixer la diversitat de les paraules i les accions que porten a la motxilla de la vida, que pesen i estan. I amb aquest pes, amb aquest estar, compondre, de forma conjunta, un ser, un existir per viure. Un subjecte que podrà mirar a l'altre. Un individu que podrà rebre altres mirades, altres lectures i que es continuarà formant, creixent i construint en la vida i per a la vida.

La poesia, com les bones cançons, deia Joan Margarit, curen. Acompanyar amb amor i respecte, sense clonar els nostres desitjos en l'altre, cura. Acompanyar sense jutjar, sense creure's en una falsa superioritat protectora, cura. Acompanyar sense la falsa modèstia del pobret o de la llàstima, cura. Acompanyar, mirant el pes que hi ha darrere de cada acció, de cada paraula, educa i cura. Acompanyar, mirant sense presses, observant amb la tranquil·litat del temps, educa i cura. Acompanyar, amant, estimant, sense tapar les nostres carències afectives, sense tapar els desitjos dels nostres egos personals i professionals, cura i educa. Acompanyar sense demanar res a canvi, sense intercanvis, creient en allò que fem, en la gratuïtat malentesa de la nostra professió, educa i cura. Acompanyar amb valor, amb franquesa, amb honestedat amb un mateix, cura i educa. Acompanyar des de l'exemple de les accions, des de la continuïtat de la vida, cura i educa. Acompanyar acceptant les nostres limitacions, les nostres pors, els nostres dubtes i errors, educa i cura. Acompanyar a l'altre, sense res més a canvi, en silenci, cura i educa. Narrar, construir, escriure històries de vida, fets concrets o dibuixar línies de vida dels nostres usuaris i usuàries, cura i educa com les bones cançons o la poesia.

I la construcció poètica, no deixa de ser una cura, un acompanyament a l'ànima de la persona que escriu i de la persona que ho llegeix. Un punt de trobada, un punt casual que acompanya vides, successos, històries, pèrdues i alegries. La paraula i la seva sonoritat, té aquest poder únic. Un poder d'acompanyament, de reconvertir realitats i successos. Les imatges, un altre tipus de llenguatge narratiu, sense paraules, també aconsegueix aquest mateix efecte. Acompanyar i deixar-se acompanyar, és un acte de fe, de reconstrucció i construcció que, igual que la poesia, un cop iniciat, no saps com serà el resultat final. Com acabarà aquest procés iniciat. Què haurà canviat en un o en l'altre, què hauràs deixat enrere i què hauràs agafat...

Educar, acompanyar són cançons i poemes que curen, sempre que es facin amb amor i respecte, amb l'objectivitat de reconèixer la fragilitat de l'altre i la nostra, com ho fan aquelles persones que escriuen bones cançons (o poemes) i que arriben a omplir-nos les nostres ànimes, els nostres cors i calmen les nostres pors i ens curen durant un instant, un moment, en un temps concret, igual que a aquells que les van compondre els va servir per curar-se i estimar-se les seves ferides i alegries. Educar, com la poesia, cura.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article