El cicle estructural de la frustració social

Assistim, i no per primera vegada, a bullangues, aldarulls, batusses, barricades ardents, càrregues policials i trets de foam, amb un grau d'intensitat que ens corprèn. A diferència d'altres ocasions, però, aquesta vegada s'ha generat una discussió pública sobre el fons de la violència desfermada als carrers. Quina és la seva motivació profunda, si és que la té? De cop i volta, ens acontentem afirmant que hi ha molta frustració acumulada, un clima sentimental entre el No Future dels Pistols i el White Riot dels Clash. Diem: la violència és indicador d'això.

En parlen els experts en el mercat de les opinions dels nostres mitjans de comunicació. El problema de fons és que l'ascensor social no funciona, que vivim en un sistema que trunca expectatives; que no proporciona futur, o almenys no prou per a tothom, i que això frustra i desespera qualsevol, especialment qui té una vida per recórrer. Però, podem afirmar que és realment nova aquesta desesperança social engruixida de tantes frustracions individuals? Si la ràbia viscuda aquests dies no és més que l'emoció traduïda en acció, que és fruit del sentiment de frustració, quin és el procés estructural que promou aquest sentiment? Wright Mills, un sociòleg enorme injustament oblidat, ens deia que la clau de la comprensió de la dinàmica social radicava en la cruïlla entre els processos històrics (estructurals) i les biografies (subjectives), les quals metabolitzen en la mateixa vida processos sistèmics.

Jo soc del 69, quan encara es proclamava als quatre vents la bona nova del progrés conceptualment vinculat a la idea de prosperitat general, un progrés que es declinava des del punt de vista d'Occident, també s'ha de dir, i que evolucionava com un deus ex machina sota l'amenaça nuclear protagonitzada per l'enfrontament estratègic entre els EUA i l'URSS. Des del 1945, els "anys daurats" del progrés s'encadenen en aquesta part del món sobre la base del creixement del capitalisme industrial i una significativa redistribució del benestar per la via de la intervenció de l'Estat. Però, atenció, ja a partir de finals dels anys seixanta del segle XX pren relleu una primera fractura sobre el concepte predominant de progrés (significat com a prosperitat general amb ordre social). Sota el paraigua icònic del maig del 68, un corrent llibertari sacseja les pautes de conformitat induïdes pels estats i el conservadorisme social. De progrés encara n'hi havia, del que es tractava era de quina orientació havia de prendre i del grau d'autodeterminació personal per exercir-lo. En aquest sentit, el maig francès ha estat qualificat de profund conflicte cultural. En altres contrades, però, la confrontació fou sagnant i fonamentada en termes democràtics clàssics: Ciutat de Mèxic i Praga. Primera conclusió: la disputa sobre el progrés trena dues dimensions: la de les condicions materials d'existència i la de l'autodeterminació personal. La primera és condició de possibilitat per a la segona. Si no es pot assegurar la vida, no té sentit preguntar-se per l'orientació que aquesta ha de prendre. La incertesa reiterada sobre el futur de la mateixa existència és l'accelerador del sentiment de frustració.

Des de la perspectiva de les condicions materials de vida, l'origen contemporani d'aquest clima extenuant d'incerteses vitals rau en els anys setanta, quan l'estabilitat de les forces productives ensopeguen amb la crisi del petroli de 1973. Recessió, inflació i estancament de la producció, desocupació; reconversions industrials socialment sagnants, contenció dels salaris, contracció de la despesa pública i inici del periple de liberalitzacions de sectors estratègics. L'augment del preu del cru és l'avantsala d'una profunda transformació de les estructures econòmiques dels països desenvolupats. Aquesta reestructuració del model productiu inicia el cicle de fragmentació i deslocalització dels processos productius. Clou l'ideal de la plena ocupació que l'Estat havia de garantir. Alhora, el Club de Roma publica l'Informe Els límits del creixement, popularitzat amb el sobrenom d'Informe Meadows. La seva conclusió central: si el desenvolupament continuava fonamentant-se en el malbaratament de recursos naturals, el col·lapse sistèmic mediambiental esdevindria inevitable cap al 2.100. Corria l'any 1972.

L'onada expansiva de la crisi dels 70 arriba plenament a Espanya durant els 80: reestructuració industrial, desindustrialització i creixement del sector serveis. Entre els 80 i els 90 va consolidant-se la tendència a la subalternitat laboral i els baixos salaris; els acomiadaments per causes econòmiques i organitzatives componen experiències inscrites en la vida de moltíssimes persones. La norma ja no són els itineraris laborals certs i continuats en el temps, amb millores progressives de la posició laboral. S'estén la pauta de l'entrada i la sortida del món del treball. La incertesa sobre les condicions materials d'existència recreix. Una situació que, en paraules de Richard Sennet, corroeix el caràcter. Perquè una característica del tipus de sistema capitalista que s'aferma en aquest període és el seu horitzó temporal: no hi ha res a llarg termini. El present i el curt-terminisme determinen l'activitat econòmica, les condicions laborals i l'estil de vida de la gent. Les institucions socials perden potència conformant de les relacions socials. Però, i aquí radica el problema, les persones necessiten relacions socials estables per establir marcs de confiança des dels quals construir una narrativa de vida possible, coherent i dotada de sentit.

Entre el 1986 i el 1988 a Espanya hi van haver dues massives respostes socials a l'escenari socioeconòmic que s'anava dibuixant. D'una banda, els estudiants es mobilitzen massivament des de l'hivern de 1986 fins ben entrat el 1987. Motius: derogació de la legislació sobre selectivitat, congelació de les taxes acadèmiques i exigència de més pressupost per a l'ensenyament. El fons de la qüestió: disposar d'estudis ja no comportava una relació automàtica amb tenir seguretat i albirar prosperitat. Any següent: vaga general del 14 D, convocada com a reacció al projecte de Plan de Empleo Juvenil, el qual pretenia fer front a un atur de més d'un milió i mig de joves amb un nou contracte laboral doblement limitat: salarialment per l'SMI de l'època; temporalment per una duració d'entre 6 i 18 mesos com a màxim. Un model de contractació que llavors ja es denunciava per fomentar la precarietat i la temporalitat. La tendència a la precarietat ja estava fixada, ara fa, pel cap baix, quaranta anys.

A cavall dels 90 es van aigualint encara més les estructures socials vinculades a l'activitat econòmica. Pren relleu la financerització de l'economia. Es guanyen grans sumes de diners d'acord amb transaccions financeres que no tenen una relació de correspondència amb l'economia productiva. Ens trobem a l'origen de la gran recessió de 2008, una dècada llarga abans de l'esclat de la bombolla immobiliària. A l'Estat, Mario Conde és la icona de l'èxit. Els 90 són els anys d'acceleració del procés de globalització econòmica, catapultada per la capacitat de gestió a distància gràcies a internet. Les cadenes de valor es disseminen en un món econòmic interconnectat. Mai com abans s'havia fet realitat la sentència de Marx: el capital no té pàtria. I el capitalisme, motor de modernització i desenvolupament fins als nostres dies, no es defineix per preservar o protegir col·lectivitats. Ens ho explica Manuel Castells, mentre els grans fluxos econòmics tendeixen a desvincular-se dels llocs, la vida i la política s'afermen en els llocs. El gran problema llavors és: quin poder té la política per governar efectivament si gran part de l'activitat econòmica moderna s'autonomitza definitivament dels llocs on la gent fa la seva vida?

Efectivament, els espais concrets són fonamentals per a la vida. Ell lloc on es viu és un municipi, un barri, un carrer, una casa. A banda del fet d'alimentar-se, no hi ha res més concretament material i imprescindible per a la vida que la casa, la llar. Alhora, un lloc és una llar en sentit ampli, comunitari. Doncs bé, en el conjunt de l'Estat fa més de dues dècades que disposar de casa suposa un esforç gegantí de mobilització de recursos personals i familiars per part d'àmplies capes de la població. Als anys 90 encara es podien comprar pisos a un preu raonable. No va durar. A partir de la segona meitat de la dècada es comença a produir l'anomenat boom immobiliari. Entre 2000 i 2019 el fet és que els preus mitjans de l'habitatge s'incrementen entre dues i dues vegades i mitja per damunt dels ingressos mitjans de la població. Mentre això escric, les condicions d'accés popular a l'habitatge són econòmicament draconianes, estronquen famílies i bloquegen l'emancipació dels joves. Per contra, encara ara no hi ha cap política pública troncal, ben definida i ben dotada amb recursos que enfronti aquesta situació, ni a l'Estat ni a Catalunya. En resum: la gran recessió de 2008 revela cruament que la vida de les persones depèn de dues condicions materials d'existència fonamentals: uns ingressos suficients i una llar. Per amples capes de la població aquestes condicions constitueixen una aspiració incompleta, inacabada, en constant revisió i en perill permanent, si no inassolible. La crisi pandèmica de 2020 confirma i agreuja aquesta situació.

Ara bé, a banda de les condicions materials que vulnerabilitzen l'existència, també cal prendre atenció sobre el clima cultural d'aquest nostre segle XXI. Perquè és també un fet que mentre les condicions de vida de la gent s'han anat ancorant a situacions d'incertesa, en el plànol cultural l'individualisme egocentrat és clarament hegemònic. Vivim amb una naturalitat fascinant aquesta pressió ambiental per ser individualitats úniques autoreferencials. Per esprémer el gaudi, formular desitjos i configurar identitats pròpies intransferibles camí de la recerca de l'autenticitat. Aquest individualisme egocentrat s'alimenta d'un mercat de coses i serveis que pren de referència el cos i el cervell: les menges, les condicions físiques, les emocions. Però aquesta mena d'individualitat no està a l'abast de tothom: per adquirir-la s'ha de tenir capacitat de consum. Els productes i serveis destinats a configurar la mateixa individualitat s'han de poder pagar. En aquest sentit, Zygmunt Bauman deia que els consumidors fallits són ara la infraclasse i que la individualitat és un privilegi.

En resum, entre els cicles històrics estructurals que ens condicionen la vida i la formulació de desitjos individuals induïts per la cultura existencial de l'individualisme ego centrat, opera una contradicció fonamental. I jo crec que és en el marc d'aquesta contradicció que pren volada una frustració social pròpia de la nostra època. L'experiència històrica ens mostra que les desigualtats socials s'han justificat, s'han suportat o s'han combatut; que les frustracions s'han acceptat o s'han traduït en protesta i acció política. Però darrere hi havia un "nosaltres" que compartia experiències de vida i consciència, i sòlides institucions socials que articulaven col·lectivament l'orientació de sentit dels grups socials. Amb el doble procés de la desagregació de les estructures socials que comportaven relacions econòmiques perdurables i l'hegemonia cultural de l'individualisme egocentrat, actualment les nostres societats presenten una fisonomia atomitzada i internament tendent a la desestructuració orgànica. A causa d'això l'acció col·lectiva de resposta acostuma a ser més defensiva que propositiva, més tàctica que estratègica; més articulada per confluències episòdiques d'energies individuals configuradores d'un "nosaltres" ocasional, puntual, precari, que corre el perill de desbocar la seva energia sense ordre ni concert en una mena de carpe diem polític.

Aquest és, a grans trets i a parer meu, el context sistèmic de les frustracions de què aquests dies tant es parla; una frustració que es concreta en reiterades i acumulades experiències biogràfiques de dificultats per tirar endavant. Això explica la ràbia social d'alguns dels joves que opten per sortir al carrer? Segurament en part sí. Però no particularment pel fet que siguin joves; el conflicte social és d'ordre sistèmic i general, per la qual cosa les seves expressions biogràfiques són intergeneracionals. Precisem, però, que les condicions objectives i sistèmiques no poden servir d'excusa per a qualsevol cosa. D'entre la ràbia viscuda aquests dies n'hi ha que és plenament subjectiva, conjuntural, episòdica, estètica, hedonista. Respecte d'aquestes ràbies, poca cosa podem dir ni fer. Però sí de la frustració que arrela en el cicle estructural de què parlem i que condiciona el marge de maniobra de la gent comuna. I només serà gràcies a la política, això és, a la consciència, l'organització i l'acció, que aquestes condicions podran canviar. No serà mai gràcies a la violència. La violència només és un moment espectacular. Com el foc de Sant Joan, sempre espectacular i ple de sentit mentre crema, però que al capdavall poc després només ens deixa cendra.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Míriam Figueres
1.
Totalment d'acord amb aquest recorregut històric i la concreció dels estats emocionals de la societat i els seus diferents cicles vitals. Hi podria haver una segona edició de l'article explicant els reptes culturals, de formació i de les futures atencions. El disseny de les noves polítiques socials per trobar un l'encaix i poder construir una comunitat on es pugui creure en ella i créixer com a persones, com a comunitats i com a territoris. Som en un moment clau on tots i totes som responsables del futur de les noves generacions.

Gràcies per tort l'article. Animo que feu la segona part !
  • 0
  • 0

Comenta aquest article