Serveis socials essencials

Les professionals dels serveis socials estem comprovant com la crisi sanitària de la Covid-19 està donant pas a més crisi econòmica i social de la que ja teníem abans, ja que partim d'una situació molt desavantatjosa per a gran part de la població que mai havia estat superada.

Aquesta situació ja la podíem veure amb les dades del 2019, just abans de la pandèmia sanitària. Segons dades de la Xarxa Europea contra la Pobresa i l'Exclusió (EAPN, 2019), el 5,7% de la població de l'Estat espanyol viu en pobresa severa; és a dir, 2,6 milions de persones, que prompte està dit, i el 55,3% de la població tenen dificultats per arribar a final de mes, inclosa la gent amb treball remunerat. Un mapa desolador en què hi ha sectors amplis de població que viuen en la pobresa, sota el llindar de la pobresa, i amb risc d'exclusió social. Tant és així que a principi del 2020 el relator de l'ONU sobre pobresa extrema alertava dels índexs de pobresa existents a l'Estat espanyol i les disfuncions del sistema de protecció per atendre els col·lectius més vulnerables.

M'agradaria fer un parèntesi per assenyalar que al País Valencià la situació de què partíem és encara pitjor que a la resta de l'Estat, com s'evidencia en l'Informe sobre l'Empobriment al País Valencià (Decidim, 2020), a causa de l'infrafinançament que patim, al qual cal afegir el deute acumulat i les inversions públiques estatals, que sempre estan per sota de la mitjana. Tots aquests factors fan que la població valenciana tinguem salaris més baixos i pitjors serveis i prestacions. Aquestes insuficiències de finançament obliguen la Generalitat Valenciana a endeutar-se per poder fer front a les despeses bàsiques, deute que actualment es troba al voltant de 50.000 milions d'euros.

No podem oblidar que aquesta població en situació de vulnerabilitat i en risc d'exclusió de la qual parlen els informes i coneixem molt bé als serveis socials, està formada majoritàriament per dones, a conseqüència dels salaris més baixos que patim, els treballs més precaritzats que ocupem en forma de treballs temporals, a temps parcial (23% de les dones), per hores, sense contractes, etc. Som majoria als treballs d'hostaleria, empleades de la llar (98% són dones), cura de persones dependents... I un nombre substanciós són treballadores del camp (45% són dones). Segons dades de l'INE també és major la proporció de dones aturades que la d'homes, i el nombre de dones amb pensió de jubilació és un 36% inferior al nombre d'homes. I aquest panorama és la situació de les dones que podríem qualificar-nos de “privilegiades”. Sabem que n'hi ha en pitjors condicions, si tenim en compte factors que interseccionen amb la pobresa, com les dones amb discapacitat, les dones migrants i racialitzades, dones refugiades, dones en situació de prostitució...

Hem vist també que durant el confinament la violència masclista ha augmentat en l'àmbit mundial, segons va manifestar el secretari general de l'ONU, António Guterres. També la Delegació de Govern espanyol diu que durant els dies de confinament ha augmentat les consultes al 016 un 286% i, tanmateix, les denúncies han disminuït en un 70%, segons dades de l'Observatori contra la Violència de Gènere (2020).

A principi del 2020 els serveis socials atenien en l'àmbit estatal sis milions de persones i segons l'Associació de Directors i Gerents de serveis socials es pot arribar a deu milions de persones. Els serveis socials no sols no han deixat de treballar en tot aquest temps, sinó que han estat considerats serveis essencials i les professionals han estat donant el màxim que han pogut amb els recursos de què disposen. La demanda s'ha vist augmentada amb persones que estan en situació d'exclusió, i que ara ho estaran més encara, així com les que quedaran a partir d'ara en situació de vulnerabilitat per la pèrdua de treball.

Segons l'informe Els serveis socials davant la pandèmia (2020), elaborat per les Universitats de Zaragoza, Salamanca, País Basc, Illes Balears i Complutense de Madrid, les professionals a les quals han entrevistat en l'estudi manifestaven trobar-se esgotades, ja que han vist augmentat el nombre d'atencions i perquè han aparegut nous perfils de persones que abans no acudien als recursos. Tenen molt difícil fer les valoracions dels casos amb l'atenció a distància o per telèfon, i tampoc poden fer els seguiments dels casos com cal i alerten de les conseqüències per a moltes famílies de la manca d'atenció psicosocial presencial.

És hora, doncs, de reforçar els equips de serveis socials d'atenció primària sense por, amb més professionals per atendre l'allau de demanda, més recursos i amb tràmits alleugerits. Enfortir els serveis socials municipals, que són la xarxa més pròxima a la ciutadania, la que aporta un enfocament comunitari a la intervenció amb persones, lluny de centralismes que desconeixen la realitat de cada poble i cada barri. La intervenció social, amb les seues vessants de prevenció, promoció de l'autonomia personal i atenció a les necessitats, ha estat sempre essencial, tot i que poc reconeguda. Doncs ara serà més essencial que mai. Sols així veurem una administració més solidària i inclusiva, que no deixa cap persona enrere i que posa la salut i la vida en el centre, per sobre dels interessos del capital.

També seria el moment de recordar-li a la banca que ens deuen més de 60.000 milions d'euros del rescat que els vam pagar entre totes i tots i que ara necessitem, així com recordar al conjunt de la societat que la riquesa, el coneixement i els avanços científics són produïts socialment. A mitjà i llarg termini és obligat que s'aposte decididament per reforçar el sector públic, que és el que sap donar resposta davant situacions de crisi, i decidir quin model de societat volem a partir d'ara, si és que hem entès alguna cosa.