Les cures. Una responsabilitat mal repartida


Una de les reivindicacions feministes que s'ha escoltat en les últimes vagues i manifestacions del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, ha sigut la democratització de les cures. El concepte fa referència a la necessitat de repensar un model social, que es recolza principalment en les dones a l'hora de sostenir la vida de tots i totes nosaltres, amb l'objectiu d'implicar altres agents.

Però, a què ens referim quan parlem de cures?

Les cures són la prestació remunerada o no de tasques de suport i acompanyament sovint realitzades per dones, tot i que no sempre, cap a persones adultes sanes, persones dependents i infants tant en l'àmbit domèstic com públic, segons la investigadora Carol Thomas.

Històricament, les tasques de cura han recaigut en les dones perquè l'atenció cap a les persones s'ha considerat com un element natural, per la qual cosa, innat del sexe femení. En canvi, els homes han adoptat activitats dirigides a la producció i al proveïment de béns. Aquesta visió, també anomenada divisió sexual del treball, es va posar en qüestió quan les dones es van incorporar massivament al mercat laboral.

Estem vivint una crisi de les cures?

L'entrada de les dones a l'esfera laboral va permetre la construcció de nous models familiars, però no va implicar un repartiment equitatiu de les tasques de cura entre homes i dones. Segons dades de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia i el CSIC de l'any 2018, el 89% de persones cuidadores no professionals són dones. Aquesta xifra concorda amb les dades d'assistència als grups de suport per a persones cuidadores d'Alzheimer Catalunya Fundació recollides durant el 2020 que revelen que el 80% de les participants del projecte van ser dones.

Les cures segueixen situant-se als marges de la societat, situació que provoca diverses problemàtiques. Una d'elles és la precarietat laboral en la qual sobreviuen moltes dones dedicades a la cura, que considerant-se una tasca poc rellevant, està mal remunerada i poc regulada.

Una altra conseqüència de relegar les tasques de cura a problemàtiques individuals és la baixa implicació de l'Estat a l'hora de garantir el benestar de les persones. La Llei de Dependència de l'any 2006 va reconèixer el dret universal a la cura, però segueix considerant les situacions de dependència com a casos excepcionals.

Aquest context és el que permet parlar de crisi de cures, que cal solucionar des de la col·lectivitat. Si no es fa, sempre existirà una part de la població desatesa a conseqüència de la falta de recursos econòmics o l'escassetat de temps, així com es continuarà condemnant a la precarietat laboral a moltes de les dones que es dediquen a atendre a les persones.

Però, per què són necessàries les cures?

Perquè sense elles no sobreviuríem. Tots i totes nosaltres som éssers interdependents, això significa que depenem d'altres éssers humans per mantenir-nos amb vida. Hi ha dues etapes vitals en les quals les cures esdevenen essencials: la infantesa i la vellesa. Però més enllà d'aquestes, les cures són una necessitat contínua al llarg de tota la vida i cal tenir present que en qualsevol moment podem patir una situació de vulnerabilitat com són les malalties.

Per tant, la cura esdevé imprescindible per la sostenibilitat de la vida. El seu paper és fonamental per a la nostra supervivència, és per això que cal reconèixer el seu valor i donar visibilitat a totes les tasques que implica, siguin remunerades o no.

Com volem envellir?

El progressiu envelliment de la població és una realitat. Es calcula que el 2030 un 22,3% de la població catalana tindrà més de 65 anys (l'any 2019 el percentatge se situava al 18,8%), segons dades de l'Idescat. Les xifres mostren la necessitat de plantejar un model de cures que pugui donar una resposta de qualitat a totes les persones que requeriran suport i acompanyament durant la vellesa. Aquesta responsabilitat no es pot tractar de forma individualitzada perquè seguirà perpetuant els rols de gènere i les problemàtiques actuals. Cal buscar solucions col·lectives i exigir la implicació de l'Estat per tal de garantir el benestar de totes les persones que ho requereixin, considerant-les subjectes de ple dret, formin part o no del sistema productiu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article