Estereotip de gènere

El meu fill estudia formació professional d'informàtica. Amb molta empenta i il·lusió, aquest curs ha començat un Cicle Formatiu de Grau Mitjà de Sistemes Microinformàtics i Xarxes. La sorpresa que m'he emportat com a pare és que el 100% dels alumnes matriculats al seu curs són nois. No hi ha cap noia. Cap ni una. Segons em diuen, no és un fet insòlit de la seva promoció. A l'institut, és habitual que la totalitat o un percentatge elevadíssim de la classe siguin de gènere masculí.

Sense necessitat de fer una cerca exhaustiva, amb només quatre clics a internet, és fàcil adonar-se que els estudis relacionats amb el món de la programació o computació, siguin universitaris o tècnics, estan foragitant les dones de les aules. Ningú en sap les causes de manera clara, però hi ha una davallada preocupant d'estudiants femenines en carreres i estudis d'informàtica. Llegeixo que el 93% del nou alumnat d'Enginyeria Informàtica aquest 2020-2021 a la UAB són homes i que les enginyeries, en general, han perdut a Catalunya un 46% de l'alumnat femení les últimes dècades.

La paradoxa social és evident. Per una banda, proliferen les crides a superar l'estereotip de gènere a la feina amb un discurs feminista necessari a favor de la igualtat; però, per altra part, determinades professions interessen molt més als homes. Vist això, intento indagar, parlant amb el meu fill, quines poden ser les raons d'aquesta situació. Defuig fer-ne cap anàlisi. “Quina culpa en tinc jo?, A mi, què m'expliques?”, m'etziba. No en trec l'aigua clara.

Xerrant, xerrant, quan la conversa s'allunya del to paternalista més pesat, de seguida veig que els grans referents d'emprenedoria i tecnologia coneguts pel gran públic —sigui per elogiar-los o per criticar-los— són tots homes: Elon Musk, Steve Jobs, Mark Zuckerberg, i d'altres noms que no he aconseguit retenir. Segur que n'existeixen, però trobo a faltar en els mitjans de comunicació més dones mega-cracs que parlin cada dia d'informàtica.

Aquells que ens dediquem al periodisme hauríem de capgirar la mirada androcèntrica present a tot arreu. Recordo que quan jo estudiava Ciències de la Informació, a les classes sempre ens parlaven de Truman Capote o de Ryszard Kapuscinski, però no gaire (o gens) de periodistes dones. Ara que faig de professor m'adono que la biografia de Nellie Bly, per exemple, és tan atractiva com la dels reporters del cas Watergate.

A les portes del 8 de març, no em cansaré de reivindicar la valentia de Nellie Bly. Amb coratge i determinació va ser una reportera agosarada que va brillar fent investigació periodística en defensa dels drets de la dona. Val la pena recuperar l'entrevista de Nellie Bly, l'any 1888, a Belva A Lockwood, candidata a presidenta als EUA —quan faltaven encara dècades perquè les dones poguessin votar—; o bé, els reportatges que va escriure per recordar que les dones també haurien de tenir el dret a demanar la mà a un home per casar-se! La mateixa periodista va fer visible el testimoni excepcional de Laura Bridgman, la primera persona sordcega que es comunicava en llengua de signes, en una cèlebre entrevista al The New York World el 17 de febrer de 1889.

Uf, uf, quantes coses!! Torno al segle XXI. Per què les noies no estudien informàtica? Em pregunto què contestaria avui Nellie Bly.