Dels dilluns al sol als divendres pel futur

Va veure Los lunes al sol quan era petita i no va entendre gairebé res, però li agradaven aquells treballadors rient-se de la seva desgràcia... I, sobretot, li agradava que la deixessin veure una pel.li “de grans”.

Va anar creixent amb la vitamina de les lluites... L'emocionaven les històries de dones que havien desafiat les autoritats, les revoltes feministes que la mare li posava com a exemple de desobediència civil, de resistència pacífica.

Va patir amb ràbia adolescent l'austeritat imposada a casa —res de marques, res de capritxets a la moda— i va aprendre a estimar també a la tieta pràctica que la treia de polleguera, perquè només volia que fos funcionària:

—Però de què?
—De carrera.
—Però de quina carrera?

Ah, això era igual! Amb la crisi que s'estava vivint l'únic important era estalviar i assegurar-se un lloc de treball estable...

Amb tot, va decidir fer-se educadora social. Si la clau de tot està en l'educació... Però molts dels que se suposaven ja “educats” eren dels que feien comentaris, acudits, brometes que ella comptava que havien passat a la història de l'heteropatriarcat, juntament amb el mite de la costella d'Adam.

Va fer els 18 anys dormint en una tenda a la Plaça Catalunya; els pares patien, però no li van poder negar, és clar... Sentia els peus a dos pams de terra, de tanta emoció compartida, i el cor a ritme de batucada. El 15-M la va marcar per sempre... Pensava que havien fet història, que havien canviat el món de veritat, perquè ara sí que els havien d'escoltar, si els volien representar... Alguns “dels seus” havien arribat als ajuntaments i aquests no es corromprien, aquests no els fallarien.

Però ai, les retallades no es van aturar, sinó tot el contrari! Ella ja tenia 21 anys, havia deixat de creure en l'amor etern i en els polítics que guanyen sense enganyar... Mentre iniciava el voluntariat a presons, que quasi s'hi queda a viure amb aquell gitano de la guitarra que cantava a Camarón, va assistir al·lucinada a les privatitzacions. Encara se li fa un nus a la gola si recapitula tot el que hem perdut...

Quan l'home de la seva vida, aquell ésser intel·ligent, sensible, sexi, brillant a la feina i divertit de farra li va arrencar dos botons del pijama en un atac de gelosia, va fer les maletes i va encarar de nou l'abisme. Va viatjar, va llegir molt, va aprendre música, va conèixer Fridays for Future i va tornar a creure: la lluita pel decreixement, pel medi ambient era la lluita per posar la vida digna per davant dels beneficis econòmics.

Avui, amb 28 anys, asseguda al despatxet del pis que comparteix (sense calefacció, però amb molta llum), es veu reflectida a la pantalla del portàtil i troba que el teletreball en pijama no casa amb l'ètica dels serveis socials. Maleeix haver-se descarregat aquesta aplicació que mesura el desfici i que, concretament avui, li mostra que ha desbloquejat 23 vegades el mòbil quan encara no són ni les 10 h del matí. Pensa en l'avi de la seva parella, que ha mort obedient, atemorit a casa, deu mesos sense rebre ningú. I pensa que si ella fes això amb la iaia no la mataria de Covid-19, però sí de pena. Que hi ha moltes maneres de morir i de matar, d'assassinar l'ànima...

Demà, però, haurà recuperat la fe, la ràbia i les forces; somriurà pensant que encara és jove, que l'únic arròs que no vol que se li passi mai és el de la paella i que ningú li robarà el futur! La seguireu trobant als carrers: els 8-M, els divendres i molts altres dies.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article