Hivern etern

El passat mes de gener, el temporal Filomena va sacsejar la península Ibèrica amb temperatures gèlides i nevades abundants arreu del territori. Durant les hores posteriors a la seva arribada, les xarxes socials i la premsa s'omplien d'imatges i vídeos de persones jugant amb la neu, fent ninots, baixant amb trineu pels carrers nevats i inclús persones esquiant per carrers cèntrics de les grans ciutats.

Tanmateix, la borrasca va finalitzar de forma tràgica. A Barcelona, dues persones sense llar van morir a causa del fred durant el pas de Filomena. Dos homes de 37 i 32 anys. Mentrestant, a Madrid moria una tercera persona sense llar a causa d'una parada cardiorespiratòria originada per hipotèrmia. En ple segle XXI, a les dues ciutats més poblades i amb el PIB més elevat de l'Estat espanyol.

Va ser una manca de respecte inadmissible per part de les autoritats recolzar-se en què un dels homes havia rebutjat accedir a un dels recursos precaris oferts per l'Ajuntament de Barcelona a tall de pegat.Aquestes tres morts corresponen a la cara visible d'un sistema que ha fracassat estrepitosament en la lluita per un Estat del Benestar real.

Segons les dades d'Arrels Fundació recollides en la diagnosi de l'Estratègia Catalana (2017), 5.571 persones viuen al carrer directament o pernocten en albergs, però han de passar la resta del dia al carrer. A més, 5.166 persones no tenen habitatge, és a dir, que viuen en allotjaments temporals. 20.465 persones viuen en habitatges insegurs, amb problemes per pagar el lloguer o amb una ordre de desnonament. A aquests casos, cal sumar-hi 21.916 persones que viuen en habitatges inadequats com assentaments i barraques, sense subministraments bàsics o massificats.

Mentrestant, segons dades de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Catalunya lidera el rànquing de desnonaments, amb una mitjana de 15 llançaments diaris, la major part per impagaments de lloguers. El 43% de les famílies catalanes, no poden pagar el seu arrendament, encarit, en els darrers cinc anys, en un 44%.

El model d'actuació en l'àmbit de l'habitatge a l'Estat espanyol queda a anys llum de les necessitats de les persones més vulnerables. Precisament, perquè no se situa a la persona i les seves necessitats al centre de l'acció. El parc públic a Espanya es situa en un lamentable i insuficient 2%, mentre que a altres països com Finlàndia és del 13% o del 24% a Àustria. En el cas de Finlàndia, han apostat pel model Housing First per reduir, segons dades d'Arrels, en un 35% el nombre de persones sense llar al país nòrdic. Aquest model consisteix a proporcionar un habitatge permanent i tot el suport necessari per a la persona que hi accedeix. És, en definitiva, un model centrat en la persona.

En els darrers dies s'ha obert el debat sobre què s'ha de considerar violència. Contenidors en flames, càrregues policials, botigues saquejades o pèrdues d'ulls per projectils de foam. Potser pot haver-hi disparitat d'opinions al respecte. El què sembla innegociable és posar en dubte que la violència més extrema i real és deixar morir de fred tres persones en un Estat, presumptament, democràtic i del benestar. Un Estat on es vulneren de forma flagrant drets fonamentals, convertits en una eina d'exclusió social severa.