El malson de la Covid-19 com a motor de canvi

Ara tot just farà un any que la Covid-19 va irrompre, sobtadament, a les nostres vides, no deixant a ningú indiferent. Cal destacar, però, que un dels col·lectius que ha patit de manera més notable el seu impacte ha estat el de les persones de la tercera edat. Ingent quantitat de persones, amb nom i cognoms, que, malauradament, d'un dia per l'altre, es van convertir en “ningú”, on la pèrdua del sentit vital, la solitud i la malaltia, han estat els principals protagonistes de les seves vides. Mirades que s'han quedat ancorades en aquells suposats “bons temps” del passat, que ja són història. Rostres que reflectien, sense embuts, la tristesa d'una societat que els ha menystingut, quan van ser ells/es els que van brindar els millors anys de la seva vida, tot apostant, per el progrés de la societat. Mans que clamaven soles en silenci a la cerca d'altra mà que els sostingués, que els reconegués per qui són i els dotés d'afecte.

La pandèmia, no cal dir, ha comportat una vulneració de drets considerable. Això es fa palès en el sistema de polítiques públiques amb relació a l'atenció de les persones grans dependents, així com en la condicionalitat de la mobilitat de manera estrictament restringida i perllongada en el temps.

En darrer terme, destacar els efectes col·laterals que han deixat empremta en l'ànima d'aquests supervivents, que d'aleshores ençà, estan lluny de ser qui veritablement eren.

En aquesta línia, des d'una mirada bio-psico-social i integral de la persona, crec rellevant posar l'èmfasi en les severes conseqüències, principalment, en l'àmbit de salut mental, on les evidències científiques posen de manifest l'increment de simptomatologia depressiva derivada de trastorns de caire psicològic, i també, una disminució de la memòria a causa de la manca d'estimulació, tot comportant un augment del deteriorament cognitiu. D'altra banda, centrant-nos estrictament en la part biològica, val a dir que es deixen entreveure certs problemes cardiovasculars i/o de mobilitat reduïda.

Tot seguit, en la vessant social, les relacions, a causa de les mesures sanitàries i de contingència, han quedat estrictament limitades donant pas a la solitud no desitjada, on et trobes amb tu mateix rebobinant la pel·lícula de la teva vida i fondejant, a vegades, en l'absència d'un vincle significatiu que t'acompanyi en el viatge.

Per a concloure i a tall de reflexió, considero essencial que es comenci a apostar per una societat més inclusiva, on les activitats comunitàries i veïnals prenguin protagonisme, i tots els agents puguin contribuir en la creació de ciutats més solidàries, cohesionades i riques en l'àmbit cultural, on la cura envers l'altre sigui l'eix vertebrador que regni en el dia a dia de les nostres vides.

Tant de bo que aquest mal tràngol ens serveixi per a reflexionar profundament i adonar-nos de com d'importants són els petits actes carregats d'humanitat, com ara, una mirada, un somriure, o una paraula en el precís instant, que pot provocar un gir de 180° en la vida de l'altra persona, tot deixant de banda l'individualisme i la superficialitat que, sovint, aboquen a societats fragmentades, erosionades i grises.