Obrint escoles i tancant presons

Aquest mes de febrer s'han complert 128 anys de la defunció d'una de les referents del sistema penitenciari estatal modern: Concepción Arenal. Una feminista declarada que durant temps va exercir com a visitadora de presons. La seva va ser una aportació humanista a un sistema penitenciari centrat en el suplici i el patiment. Imbuïda de les idees il·lustrades, que defensaven que el mateix sistema penitenciari ha de permetre el canvi en la persona sense necessitat d'infligir mal corporal, els seus llibres, escrits i visites als centres penitenciaris han ajudat a posar els envans de l'actual model de presó. Un model amb un marcat caràcter educatiu, que asseguri canvis efectius, que possibiliti la construcció de bons ciutadans i no es preocupi només de tenir tan sols bons presos.

“Obrim escoles i es tancaran presons” és una de les seves frases més emblemàtiques i més ajustades a la realitat del que ha de ser un sistema penitenciari. Concepción Arenal defensava que el delinqüent era producte de la interacció de la persona amb l'entorn social. Així doncs, el procés (des)educatiu formava persones que vivien al marge de les normes, que els portava a saltar-se-les per tal de poder trobar certs beneficis personals. L'acció educativa, identificada en l'acció escolar, però que humilment afegiria també el lleure i l'educació comunitària, ajudarien, segons Arenal, a prevenir el delicte i, per tant, fer innecessària la intervenció dels estaments penitenciaris i penals.

Però la frase, en ple segle XXI, cobra un nou sentit i significat: convertir les presons, aquells espais de càstig i aïllament social, en espais educatius és no només una necessitat, sinó un imperatiu per les societats democràtiques. Així doncs no només cal obrir escoles, és a dir, implementar polítiques de prevenció, sinó que hem de convertir les presons en escoles, en espais educatius i de canvi de les persones que hi són dins. Concepción Arenal alertava del risc per la nostra societat de mantenir presons exclusores i estigmatitzadores i, encara avui en dia, aquesta alerta segueix sent un risc. És per això que, si volem una societat més justa i cohesionada, és necessari que aquests espais d'aïllament i tancament, canviïn el seu escomès i es converteixen en espais educatius i de canvi. L'educació ciutadana i la millora dels vincles comunitaris en són dos dels seus elements essencials.

I així ho ha entès el govern de la Generalitat, assumint en els darrers anys un necessari canvi en el política penitenciària amb l'impuls del Model de Participació i Convivència. Sense contradir les línies normatives estatals, el model presenta una nova forma de fer i entendre el sistema penitenciari i l'execució penal. Una forma de veure i viure la presó des d'una mirada educativa. On l'intern, centre de l'acció, no és objecte de suplici i càstig, sinó agent que participa en el seu propi procés rehabilitador. Una proposta que no només millora la qualitat de vida dins de les presons, sinó que té un impacte directe en el descens de la reincidència. Aquest decrement de les persones que retornen a presó per nous delictes suposa un descens també de víctimes, millorant així la seguretat ciutadana i la cohesió social. Construir un país cohesionat és, doncs, construir també un país amb unes presons educadores. Perquè és educant i no tancant i aïllant que possibilitem el mandat de la reinserció.

Però l'impuls del Model de Participació i Convivència requereix del suport i l'aposta decidida de la comunitat per entendre i compartir aquesta nova forma de veure i viure la presó. És evident que l'entrada a presó, generalment, és fruit d'un acte retributiu per la transgressió a la norma establerta. Però aquesta censura inicial s'ha de convertir en oportunitat. Primer dins dels centres, assegurant que tots els professionals, inclosos especialment els que tenen funcions de vigilància, treballin en l'acompanyament i la promoció al canvi. I, posteriorment, assegurant una correcta transició a la llibertat on la comunitat sigui corresponsable del treball iniciat en privació de llibertat.

Perquè, no ho oblidem, la reinserció es dona en comunitat, i ha de ser en la comunitat on consolidem els fonaments treballats a presó. Així doncs, totes i tots som part d'aquesta escola que és l'escola de la reinserció, per tant, a totes i tots ens toca tancar les presons i obrir noves escoles. Tant per fer el camí més planer als qui surten de presó com per estar al seu costat en la transició a la llibertat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article