L’acte de reivindicacio més gran en aquests temps incerts

Són les vuit del matí i la primera educadora obre la persiana. El soroll se sent per tot el carrer, silenciós encara en aquest barri. A dins es van obrint portes, encenent llums, engegant ordinadors. Saludem la Yasmine, que encara neteja; ha començat la jornada a les sis del matí i a les nou se'n va a la segona feina del dia; té una mica de pressa.

Durant una hora, l'equip educatiu va agafant posicions davant els ordinadors. És l'única hora tranquil·la abans de la voràgine del dia. Som tot dones, menys un. El nostre és un sector feminitzat: per més que busquem i fem discriminació positiva, elles sempre són majoria i presenten els millors perfils.

A quarts de nou ja sona el primer timbre. El José saluda, ens explica que el seu net està confinat i que estarà uns dies sense veure'l. Té por d'haver-se contagiat ell; li expliquem els protocols, fins que no es confirmi res no ha de patir, però ha de prendre precaucions. Passa la Touria; ha portat els infants a l'escola i necessita ajuda amb el desnonament del pis, previst d'aquí tres setmanes. Plora d'angoixa i desesperació; l'escoltem, i gestionem amb ella els recursos que té a l'abast, que aquí a Badalona ofereixen ben poca esperança.

Comença a haver-hi cua a l'entrada. A la sala d'acollida, la Lidia atén una persona rere l'altra. El Preston ha rebut una carta d'Hisenda que no entén; els tràmits en línia duren tres quarts d'hora i finalment se'n va amb una cita sota el braç. La Kate necessita ajuda per un tràmit amb el SOC. L'Oussama demana hora per demà a la tarda al servei d'orientació laboral; fa dos anys va deixar els estudis i finalment s'ha decidit a buscar feina, però potser haurà de fer alguna formació. Truca el Carles: dijous podrà venir de nou a fer el servei d'assessorament en habitatge. La Lidia comença a citar famílies.

Mentrestant, les sales de baix s'omplen d'una cinquantena de dones de totes les nacionalitats, àvides de formació i coneixement i necessitades d'espais de compartir entre elles. Un equip de voluntàries, també de múltiples orígens, s'han preparat les sessions sobre llengua, cultura, però sobretot d'educació emocional, d'empoderament i confiança. Avui parlarem del 8M, del rol de la dona a la família, del paper dels homes i de les nostres necessitats. Ens mirem, compartim, ens autoexaminem, i sortim més fortes, més estimades, més capaces.

Les dones ja han tornat a la seva rutina diària, però el despatx de la fundació bull d'emoció continguda, d'alegria profunda pel que ha passat en aquest espai femení multicultural. Si no fos pel maleït virus del Covid-19, plourien les abraçades entre les educadores. El que ens donen aquestes dones no té preu, ens transforma igual que les transforma a elles.

Dinem aquí; al barri no tenim cap altre lloc on fer-ho, tal és la manca de serveis i comerços. I hem d'agafar forces: la tarda és intensa, sempre. A primera hora cada equip se'n va al seu projecte; 90 infants i adolescents passaran la tarda amb nosaltres, com cada dia. Mentrestant, a l'entrada de l'entitat la mare de la Fatumata s'ha adormit, asseguda en una cadira; intentem no fer gaire soroll, potser no ha dormit aquesta nit, l'habitació rellogada no li ofereix la seguretat que voldria i no la permet descansar. L'Angie arriba per compartir la seva alegria: després del taller de cuina que vam fer ahir, avui s'ha decidit i ha comprat mongetes nigerianes per primer cop des que va arribar fa quatre anys. Tot i que són cares, no vol que el seu fill s'oblidi dels sabors del país d'origen.

A última hora, la Sonia ve a buscar els fills i ens comparteix la preocupació pel gran, que no surt de casa, enganxat a les pantalles. L'informem que la setmana que ve farem una formació sobre aquest tema amb famílies i el psicòleg, ja l'avisarem perquè s'apunti. Els infants van marxant, les famílies també. És tard i toca tornar a casa, cosa que per a algunes és més difícil que per a d'altres, ja que no sempre trobaran un lloc protegit, segur i acollidor. Les educadores que queden al local comenten el dia, riuen de les anècdotes, comparteixen les preocupacions.

Tanquem la persiana més de 12 hores més tard d'haver-la obert. En aquests temps tan incerts, el nostre acte de reivindicació més gran és que aquesta persiana segueixi oberta cada dia. Demà, tornem-hi.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francesc Mateu Centelles
1.

Molt bona feina!!
Molt necessaria!
molt ben explicat!

  • 1
  • 0

Comenta aquest article