La xarxa pública de cangurs

La setmana del 8 de març, el Consell de Ministres aprovava la primera dotació econòmica perquè, a les diferents autonomies, es posi en marxa el Plan Corresponsables. Un pla, encara en discussió, que ha rebut noms com ara “xarxa pública de cangurs”, “borsa de cures”, “sistema estatal de cura”, etc. La pretensió és la de fer possible la conciliació familiar amb la criança i basada en la corresponsabilització de tots els membres de la llar. També, ve a insistir a garantir el rigor professional en la cura dels infants i pretén la dignificació professional de les persones que l’exerceixen.

Aparentment, res a objectar, tot i estar encara pendent què es farà a cada territori (que pot ser molt divers i contradictori). Però (un gran “però”) els i les professionals que s’ocupen de la infància, especialment de la petita infància, crec que han de fer una objecció i han de preocupar-se per recordar als planificadors que no val qualsevol forma d’atendre els infants.

Infants dependents d’hipoteques adultes 

L’objecció, una vegada més, està en la lògica i l’origen de la proposta. No ve d’un ministeri d’infància o d’educació. Neix de la justa necessitat de compartir les cures a la llar i de conciliar la vida familiar i laboral. Però no ve del reconeixement de la prioritària i urgent necessitat de garantir infàncies, de posar a la vida dels infants allò que tenen dret a tenir. Preocupació que hauria d’estar abans fins i tot que reduir la injusta desigualtat de les responsabilitats a la llar. El Pla hauria de ser un pla d’infància que defineix la preocupació per la infància, sempre, com a corresponsable de totes les persones adultes que estan al seu voltant (o la suplència de les que no estan).

Després de deixar de ser l’adjunt del Síndic de Greuges per a la defensa dels drets dels infants (2007) vaig escriure el llibre El lugar de la infància i, recordant la multiplicitat de recursos inacceptables (“Tot s’hi val per aparcar nens”) que estaven en marxa i les formes poc respectuoses de conciliació adulta escrivia això: “En l’actualitat, un dels desacords més significatius entre les propostes adultes i les necessitats de la infància és el que té com a protagonista a la primera infància, als seus primers anys de vida. Existeix una greu discordança entre les noves realitats familiars, les seves demandes de recursos perquè els fills siguin cuidats (per a poder-los cuidar o fer que uns altres els cuidin), les respostes de les administracions, els recursos disponibles i les veritables necessitats dels nens i nenes petits. Com a resultat d’aquestes contradiccions, s’està construint tot un entramat de respostes, de serveis, que aparquen qualsevol reflexió seriosa sobre els elements claus de la cura i l’educació en els primers anys de vida, així com sobre el seu impacte sobre els processos maduratius i de socialització (...) La igualtat d’oportunitats, l’equilibri personal i la vinculació social tenen bona part de les seves arrels en les experiències viscudes en aquests anys. L’educació en els primers anys de la vida és justament aquella en la qual és impossible renunciar a considerar la qualitat. Una forma precària d’educar (ja sigui per l’absència de l’estimulació adequada, ja sigui per la vivència d’experiències inadequades) no genera solament un conjunt de dèficits més o menys compensables a posteriori, genera danys i dificultades en els processos d’humanització, de personalització”.

És perversa tota preocupació adulta per la infància definida per les necessitats i dificultats adultes. No es poden definir les seves necessitats des de les nostres hipoteques. Tanmateix, no faré més qüestió del tema perquè vull escriure sobre l’altra preocupació: la recerca de la mínima coherència en l’organització dels recursos.

A la recerca d’una mínima coherència. Entre les prestacions econòmiques i l’educació 0-3 

L’atenció a la petita infància (a tota, no a la que té problemes socials o mares soles) necessita un conjunt divers de recursos ubicats entre dos extrems, dues respostes que no poden ser suplides, no poden deixar de ser el nucli de l’atenció, no poden ser compensades amb pal·liatius. En una banda estan els salaris adults i les ajudes econòmiques i socials associades a la condició d’infants. Les llars en les quals no es pot viure sense un doble salari (la majoria) i en les que la precarietat i la baixa remuneració (moltes) no permeten ocupar-se adequadament de la cura dels infants necessiten, d'entrada, que les mares i els pares puguin dedicar temps a tenir cura dels fills, sense empobrir-se. Garantir temps (amb diners) de cura o garantir els diners per poder tenir temps de comptes i abraçades. Pares i mares que sobreviuen no necessiten primer de tot cangurs, sinó tenir la veritable possibilitat de dedicar una part de la vida a ocupar-se dels fills.

A l’altre extrem del “contenidor” de recursos està l’educació 0-3 i les seves diverses maneres d’organitzar-la. Tots els infants necessiten alguna cosa més que la cura que reben a casa. Molts necessiten oportunitats, estímuls i afectes per complementar el que és possible a la llar, especialment en diferents moments i situacions. Alguns necessiten compensacions, reconduccions, equilibris, afectes i vinculacions de substitució.

Això requereix que els principals esforços estiguin destinats a universalitzar l’educació 0-3. Que sigui possible i habitual per a tothom. Però, també, que sigui d’oferta generalitzada i de més fàcil accés allà on les possibilitats familiars són més minses i la privació d’oportunitats més alta. Igualment, que tingui diversos formats d’accés, de temps, d’estada, oberta sistemàticament als pares i mares. Abans d’oferir hores de “cangur”, es necessita tenir més possibilitats d’organitzar la cura d’infants en entorns definits com a espais d’educació infantil.

Consolidar i flexibilitzar recursos. No inventar-se més

En mig d’aquests dos blocs de recursos al servei de la infància, estan molts altres ja existents, sovint precaris. Raonablement, els nous pressupostos haurien de servir per consolidar-los, complementar-los, convertir-los en recursos estables. Citaré algun.

Una part dels esforços en la cura dels petits infants està associada a la construcció activa i positiva de la vinculació. Fem poc si facilitem a una mare hores de cura del seu infant si no hem facilitat (o continuem fent-ho) la construcció dels vincles des del naixement. Recursos tipus “espai nadó” o “ja som mares i pares” són claus perquè els suports educatius siguin útils. Moltes vegades, la precarietat vital, la dedicació total a treballar no és que privin de temps per educar, és que converteixen l’arribada d’un infant en una càrrega, un inconvenient vital més. Aquestes famílies necessiten ajuda per descobrir i fruir del sentit de viure al costat d’un infant i de les seguretats que els infants esperen d’elles.

No podem deixar de definir i organitzar diferents serveis de suport a les maternitats i paternitats, incloent-hi, per exemple, les xarxes de suport mutu. Tot un altre paquet de suports és el relacionat amb les famílies complementàries, famílies temporalment acollidores o simplement famílies que ajuden a famílies. Més enllà dels suports als infants de famílies sempre precàries o de les que temporalment no poden fer-se càrrec, ajudar una família amb una altra família transmet una vivència molt més col·lectiva del que significa preocupar-se per la infància.

En el territori intermedi del puzle, situarien igualment la multiplicitat de recursos destinats a oferir experiències educatives enriquidores, que van des de la bebeteca al joc organitzar al parc. També, per descomptat, tot els “cangurs” professionals que ara ens ofereixen. Però, no perquè les mares o els pares no es desbordin, sinó per enriquir temps d’infància i perquè els infants, quan tornin a casa, trobin adults una mica més disponibles per a l’afecte i la seguretat. El pla hauria de dir-se “Corresponsables amb la infància”, estar destinat a posar algun ordre i a tapar els molts forats d’una atenció a la infància avui molt limitada i molt injusta.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article