L’accessibilitat és vida (9): capacitisme i interseccionalitat

Darrerament tinc un malson recurrent: no tinc la cadira de rodes a prop, la busco, me n’he d’anar de pressa i no la trobo enlloc. Se m’acaba el temps, he de marxar i no em queda més remei que caminar, i evidentment caic, per aixecar-me i tornar a caure.

Quan caminar es va convertir en un malson? Però, sobretot, com és possible que encara, dins meu, m’inundi la vergonya per ser la cadira (repeteixo, la CADIRA) la solució? Tot plegat té fàcil resposta i és que, encara que escrigui sobre la diversitat funcional i la manca de representativitat i l’impacte que té la no accessibilitat i l’estigma, sovint encara m’inunden la vergonya, la pena i la por de ser una càrrega. Ja que és innegable que encara carrego amb un capacitisme internalitzat que floreix quan menys m’ho espero i, fins i tot a vegades, encara tinc dificultats per identificar-lo com a tal.

El capacitisme és un altre “isme” que s’afegeix a la llista que moltes persones pateixen. El capacitisme és una discriminació o prejudici envers les persones amb una diversitat funcional a favor d’aquelles persones considerades com a capaces. És, al mateix temps, prejudici —una actitud— i discriminació —comportament—. També és una ideologia: part d’un sistema d’opressió, de manera que no l’hem d’entendre simplement com una inclinació personal o una pràctica discriminatòria individual. El capacitisme ens castiga a tots. El valor d’una persona es mesura en la seva capacitat de treball, amb la seva longevitat a la vida. Dorm menys i treballa més, i no demanis ajuda. El cos passa a ser un producte i, si tens ferides, cops o altres mancances, ets un producte de menys valor. El capacitisme perpetua raonaments com que determinats cossos i intel·lectes són preferibles a altres. L’escolta i la parla és millor que la sordesa o ser una persona signant. Caminar autònomament de forma bípeda, en desplaçar-se amb caminador, crosses o cadira de rodes. La dependència és inferior a la independència.

I quan constantment estàs escoltant el missatge dominant en la societat que les persones amb una diversitat funcional són menys, és difícil trencar aquest discurs, fins i tot per a nosaltres mateixes, i sense voler-ho també incorporem i reproduïm aquest relat excloent. L’interioritzem i ens ho creiem.

Tot junt em porta a parlar del terme “interseccionalitat”. Tots els diferents “ismes”, com el racisme, el sexisme, i també el capacitisme, estan connectats en un sistema d’opressió, un sistema impulsat pel capitalisme, el colonialisme i el patriarcat. Aquestes opressions no només estan connectades, també de vegades s’intersequen. La interseccionalitat aborda tant l’opressió com el privilegi, posicions que vivim simultàniament. És a dir, podem estar patint discriminació com a dona, per exemple, i alhora estar exercint opressió com a dona sense una diversitat funcional que no procura perquè la seva empresa sigui accessible i inclusiva per a tots els seus treballadors. Amb la interseccionalitat aconseguim descriure una situació en què hi ha diversos focus de desigualtat, i ens permet fer una crida a l’acció, posant en relleu el que suposa aquesta experiència. Per això és important no abordar per separat cada una d’aquestes opressions. Per fer-ho, cal que cap persona segueixi sent exclosa del debat públic i de la participació en la vida social i política, i que tots els moviments de lluita dels drets de les persones treballin amb sincronia.

Per tal que en un futur, esperem que més que immediat, el col·lectiu de dones amb diversitat funcional deixem de reivindicar el #nosaltrestambésomdones el dia 8 de març. I com aquest, altres exemples. Carla Tortadès Verdaguer

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article