El reconeixement pendent


Aquests dies hem recordat, i de ben segur que no pas celebrat, l’aparició de mesures insòlites en les nostres vides arran del SARS-CoV-2. L’efemèride ens evoca el record del canvi d’hàbits sobtat, recloent-nos i defugint tant com vam poder del contacte social (almenys els primers mesos). El “després” ha estat un retorn subtil al qual encara avui dia no podem dir “normalitat”.

Tothom recordarà les mesures de xoc: per algunes persones van ser totalment preventives i d’aïllament: quedar-se a casa, teletreballar, evitar el contacte o la interacció social i sortir només per l’abastiment bàsic; per altres, va suposar exposar-se, de forma ineludible (perquè no quedava més remei que complir les obligacions laborals) i sortir al carrer afegint la profilaxi disponible, és a dir, guants, gel, mascaretes... bé els primers dies qualsevol protecció era bona (recordeu, anar a comprar amb guants de netejar el WC, si per casualitat n’havíeu comprat, al seu dia?).

Les persones exposades, evidentment, foren aquelles amb ocupacions en el sector terciari, dedicades a la cura i/o atenció a persones; dependentes de comerços de primera necessitat; les que formen part dels cossos de seguretat; i, per descomptat, les professionals de l’àmbit sanitari.

Totes elles mereixen ser recordades, esmentades i valorades, ja que, si, encara no se n’ha parlat prou d’elles, i no, lamentablement encara no s’han generat els canvis en la política social que probablement es mereixen i del tot consegüents.

De fet, la intenció d’aquest article és reconèixer la tasca i la valentia d’aquelles persones que al llarg d’aquest any han atès i acompanyant (i ho continuen fent) a persones que resideixen separades dels seus nuclis familiars sigui pel motiu que sigui. Professionals que han sigut el contacte efectiu i afectiu real, el complement de carn i ossos al rebut mitjançant pantalles, de qui ho ha necessitat.

I, dins d’aquest grup de persones, certament mereixen menció especial aquelles dins l’àmbit de la protecció i cura a la infància, és a dir, el sector més vulnerable: els primers mesos van haver de fer de mestres, metges, tècniques, educadores; es van intensificar torns de treball tot gestionant les baixes de persones de risc o per incapacitats temporals... Tot plegat emmarcat en un degoteig d’informacions incertes o ambigües per l’extraordinari de la situació i, amb la consegüent absència de criteris clars d’actuació, per la qual cosa es va conviure força temps amb la imperant necessitat de prendre decisions vers aquests infants (ja fossin per regular els contactes familiars com vers la seva protecció i organització) amb les eines disponibles, orientades a condicions diametralment diferents.

I, el que són les coses: l’entrega i l’esgotament d’aquestes persones segueix sense ser reconeguda atenent a la manca de dotació de recursos realista, centrada en les necessitats de les persones atenent a les circumstàncies actuals. Què menys que dedicar-les-hi quatre línies a fi de reconèixer-les, fer-les visibles! Gent que, des del vessant social i sociable, integradora i educativa, de responsabilitat i vocació, va restar al peu del canó a risc de la seva pròpia integritat física o de la de les persones del seu nucli familiar, si no és el cas que varen haver de restar els primers (o alguns) mesos confinats als recursos residencials, amb l’estrès afegit de la demora respecte a l’aixecament de les restriccions més fermes.

Així doncs, valgui l’escrit pel reconeixement i agraïment a les descrites, però igual o més encara pretendria que dugués a la reflexió de la persona lectora, inici del canvi des d’una mateixa: ara més que mai cal fer evolucionar el mantra que continuem sentint tothora, “distància social”. No pas: el que hi ha d’haver és distància personal i suport social (i polític). Amb les degudes mesures de protecció, és clar, però no obviem la necessitat imperant com a persones de tornar a la proximitat social. Comencem, potser, engrandint el suport emocional. Ho tens al teu abast, mira a esquerra o dreta; davant o darrere. Algunes, amb l’exemple, ja ens n’han carregat, de motius.

Som-hi! Per cert, no cal que cada dia sigui 8-M per poder dir ben alt que la gran majoria d’aquestes professionals són dones.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article