Escolta’m, que vull explicar-te i que m’entenguis

Explorant el tema dels desitjos i de les frustracions quan no els aconseguim, aquest article no pretén partir de posicionaments psicològics, sinó de reflexions que ens ajudin a entendre per què n’hi ha comunicacions que es bloquegen i ens produeixen la sensació que no ens entenen. El context de les coses que explicaré parteix de situacions en les quals ens trobem en “conflicte”, però entenent-lo com a oportunitat, i fugint de significats catastròfics i negatius d’allò que entenem generalment quan estem en conflicte. El context en el qual s’integra aquest article seria: “Estem en conflicte i busquem a l’altre perquè ens escolti, acompanyi, assessori, atengui, i dipositem en ell desitjos, esperances vàries”. Utilitzaré conceptes com esquemes culturals, posicionaments, desitjos, i conductes; conceptes que parteixen de disciplines com l’antropologia o la resolució de conflictes.

La idea és posar a l’abast la meva experiència personal i laboral per poder reflexionar per què sentim molts cops que no ens entenem. Aquesta sensació ens bloqueja en moltes ocasions i fa que molts plans de millora que marquem dins de professions com el treball social, l’educació social., acabin en casos de fracàs, entès aquest com a desitjos no complerts.

Però obviant els objectius professionals, aquest article pretén reflexionar sobre el dia a dia, sobre les converses que tenim amb amics, parelles, persones que ens atenen, que ens escolten. Els desitjos que abracen interessos i necessitats, els ponts de comunicació que es trenquen quan no sabem o no podem fer arribar el que volem. Tot això envoltat d’emocions que mal gestionades donen pas a situacions on la ira, la tristesa limitant, el bloqueig emocional són presents, dificultant la comunicació.

El meu món, la meva manera d’entendre’l: els esquemes culturals i el meu mapa per aconseguir els meus interessos i necessitats. No entraré en processos com el de socialització, tan estudiats per professions com la psicologia. El meu objectiu és molt més senzill i aspira només a aportar una manera de veure les coses d’una forma molt pràctica.

Quan ens dirigim als altres, existeixen uns desitjos, unes coses que volem aconseguir d’aquestes relacions i que connecten amb interessos i necessitats internes. D’aquestes xerrades (utilitzo aquesta paraula col·loquial per posar èmfasis en el fet que l’aproximació als altres pot tenir objectius molt simples, i més enllà del sentit que donem al significat de la paraula “interès” que sembla posseir connotacions maquiavèl·liques) sovint necessitem simplement poder explicar les nostres coses als altres, el nostre mapa (sinònim d’esquema i que posa èmfasis a direcció, en la recerca d’un tresor, entès aquest com a benefici personal o col·lectiu) en el qual creiem que ens passa. Unes altres vegades, el que cerquem és poder tenir el suport de l’altre, en aquest viatge que s’anomena vida. A vegades, intentem contrastar la nostra manera de veure les coses, el nostre esquema cultural de com funciona el món i de quin lloc ocupem en ell. Així, podem dir que els esquemes culturals funcionen com a elements que ajuden a interpretar el món per mitjà de l’experiència social. Un grup de persones comparteix experiències i d’aquí sorgeix una construcció de la realitat (a partir de la interpretació) que es mostra en els discursos.

El poder dels discursos ha estat molt explorat per autors de diferents disciplines, però què passa quan no fem arribar el discurs que volem? La forma en la qual traspassem aquestes informacions, aquesta mirada de les coses té molta importància i un efecte en la forma en la qual arribarà a l’altre i no dic, en l’esquema cultural del receptor.

Quan intento que m’entenguis, que m’acompanyis, estic dipositant desitjos en tu. Aquests desitjos estan plens d’emocions, plens de necessitats que subjuguen dins el meu posicionament, que és la forma en la qual em mostro vers els altres.

Molts cops, aquest canal d’emocions envoltes en paquets d’informació que formen les paraules, i a la vegada formen les frases, no arriba tal com volíem, produint-se les malagraïdes frustracions. Quan sentim frustració, quelcom dins nostre s’activa i apareixen emocions com la ràbia, la tristesa. Aquestes, quan són mal gestionades, poden produir situacions de bloqueig, d’ira.

Quants cops a la vida, sortim d’una conversa amb algú, d’una entrevista, d’una xerrada i sentim la sensació que no esperàvem que acabés així, de no haver pogut explicar-nos, fer-nos entendre? Aquesta sensació pot aparèixer en l’altra part també, en el receptor (o en la persona que ens atén). Com a professional, molts cops no acabem de poder explicar què ha pogut fallar en l’entrevista, el perquè la persona, la família no ha volgut parlar, inclús per què no ha aparegut en la següent entrevista a aquella que li vam fer.

No n’hi ha respostes absolutes, ni esquemes 100% fiables que ens expliquin els motius de per què molts cops no ens entenem.

Molts cops, la solució, i és aquesta l’aportació que vull fer amb aquest article, és pensar que cadascú de nosaltres té un mapa propi, malgrat que englobat dins un general (esquema cultural). Quan parlem, entrevistem a un altre, quan anem a parlar, conversar o compartir amb els altres, no hem de perdre aquesta perspectiva. Existeix la possibilitat que no ens entenguin, que ens frustrem en la mirada dels altres, que els desitjos que havíem posat prèviament en aquest encontre no es donin.

Parteixo del fet que hem de deixar de parlar des dels posicionaments i anar més enllà. Abans d’entomar qualsevol conversa, hem de reflexionar vers quins interessos tinc, i quines necessitats, i així podrem fer-nos entendre des del que necessitem i no des de com ens presentem a l’altre.

Quan som professionals, hem de fer l’exercici de poder anar més enllà del posicionament de les persones, del que ens diuen. Hem d’intentar veure les raons, però també les necessitats i poder intentar fer que l’altre marxi amb la sensació que ha estat escoltat, entès i sobretot que ha pogut fer-se entendre, ja que l’èxit només pot aconseguir-se amb la suma d’experiències positives que reforcin les negatives. Si aconseguim fer-nos entendre cada cop més, serà el millor entrenament i prevenció per deixar la ira, la frustració, el bloqueig que són el fruit dels malentesos que bloquegen la comunicació.