Conflicte social: necessitat i expressivitat

En una obra injustament oblidada, The Modern Social Conflict. An Essay on the Politics on Liberty (1988), Ralf Dahrendorf afirmava que la política de la llibertat és la política de viure amb el conflicte, i que els dilemes de ciutadania propis del nostre temps, la igualtat i la diversitat, han de dirimir en un sistema polític que ofereixi a tothom les més àmplies oportunitats vitals. El conflicte social modern es declinaria per les titularitats de què disposaríem i/o que lluitaríem per obtenir en tant que ciutadans i ciutadanes. S’entén per titularitats els drets exigibles al sistema polític democràtic.

Seguint la perspectiva del conflicte social de Dahrendorf, afirmaríem que en termes sociològics la conflictivitat combina dues lògiques: la de la necessitat i l’expressiva. De la banda de la primera tenim el clàssic conflicte derivat de les condicions de subsistència material que ens remeten a l’àmbit econòmic i al conjunt del seu entramat institucional bàsic: el treball, l’habitatge i l’accés als drets positius elementals, especialment a la salut i l’educació. De banda de l’expressivitat, vivim una eclosió de la subjectivitat com a element fonamental de la identitat. Mentre que les àmplies categories socials de gran part del segle XX estaven conceptualment estandarditzades per les posicions de classe, el segle XXI es defineix per l’acceleració de diversificacions que confereixen noves identitats que, al seu torn, exigeixen reconeixement al sistema polític. Les posicions de classe no desapareixen en absolut com a factor fonamental de conflicte, però aquestes mateixes es diversifiquen, sobretot en les escales de posició subalternes, i des del darrer terç del XX es combinen amb altres condicions objectives i subjectives, molt particularment les sexogenèriques i les etnoculturals.

El conflicte sobre necessitats tracta de les condicions primàries de possibilitat d’autonomia personal. En aquest sentit, el treball continua sent la palanca bàsica d’inclusió social per a una vida autònoma, però avui la seva capacitat socialment integradora està profundament qüestionada: la precarietat laboral ha esdevingut estructural i curtcircuita els processos individuals vers l’autonomia. A aquesta vulnerabilitat essencial se li suma el problema de l’accés a l’habitatge i el seu manteniment, ja que aquest no és constitucionalment concebut com un dret exigible —una titularitat—, com en el cas de la salut o l’educació, sinó que la seva provisió depèn gairebé en exclusiva de les condicions de mercat. La doble precarietat, laboral i residencial, genera grans bosses socials curulles d’incertesa vital i, en conseqüència, impulsa un potencial de conflicte social que anirà en augment.

El conflicte expressiu és d’objectivació més complicada. Arrela en la creixent diversificació de les relacions socials que tenen per referent normatiu l’eclosió de les subjectivitats: la construcció social de les identitats i els valors d’autodeterminació personal. Exemples: la família ja no s’escriu ni es viu en singular, la diversitat de tipus familiars són la norma i noves —i internament conflictives i precàries— formes de convivència reescriuen les lògiques d’afiliació, relació afectiva i parentalitat; l’atenció a la individualitat en termes d’estètica, ètica i projectes personals és un patró cultural general que acostuma a entrar en contradicció amb el marge de maniobra que permeten les condicions materials d’existència; prenen relleu els conflictes derivats per subjectivitats rebel·lades contra estructures culturals persistents: es discuteix sobre què és l’amor sense compromís ni institucions que el regulin, i les emocions són motiu d’introspecció, especulació i gestió; la política sexogenèrica discuteix les normes derivades de les condicions biològiques que s’articulen binàriament; i entre les persones amb discapacitat avança la perspectiva de la diversitat funcional, la qual convida a la reflexió sobre la normalitat en termes de capacitat física, sensorial i cognitiva.

La necessitat i l’expressivitat conflueixen en conformar les coordenades actuals del conflicte social i les demandes de titularitats definitòries de la ciutadania. Aquest és el repte estratègic del sistema polític democràtic, repte que es dirimeix en les polítiques públiques. Perquè no són neutrals: contribueixen decisivament a mantenir o variar la morfologia de l’estructura social. Supuren conflicte. En aquest sentit, la qüestió clau avui dia és si les polítiques públiques seran capaces d’integrar en el seu desenvolupament la complexitat creixent del món social modern, el procés sistemàtic de diversificació, diferenciació i reconfiguració dels tipus socials que es desencadena dins dels marges estructurals de la desigual distribució de recursos i oportunitats.