La dificultat de ser Frida Kahlo en l’actualitat

“No pinto els meus somnis, pinto la meva pròpia realitat”. Amb aquesta resposta Frida Kahlo va voler reafirmar que la seva pintura no era surrealista com la van voler catalogar altres artistes contemporanis, sinó que era la seva realitat. I és que com ella sabia, a vegades, la línia que delimita la realitat i el món oníric-surrealista és més prima del que sembla.

La realitat té moltes facetes, moltes cares, moltes arestes agudes, massa! Sovint no veiem o ignorem, per poder portar una vida més ordenada, més agradable, amb menys preocupacions o menys sentiments de culpa. Així, preferim trobar-nos en unes certes situacions evitant unes altres. Realitzem unes certes rutes diàries obviant altres camins més tortuosos o, simplement, diferents. Interpretem i expressem unes certes paraules sense qüestionar-nos les possibles implicacions sobre el seu ús envers determinats col·lectius.

La nostra comprensió del medi ambient natural, social i del coneixement està composta pel que veiem i volem veure, per la qual cosa llegim i volem llegir, per la qual cosa escoltem i volem escoltar... Sí, i al seu torn per l’oblit de tot allò que no veiem o que no volem veure. El que no escoltem o no volem escoltar. El que no sentim o no volem sentir. I és que com diu la frase, allò que no es veu, no existeix.

Quantes persones, paraules i veus hem tingut davant dels nassos i no les hem vist, llegit, escoltat? Simplement, perquè les obviem.

Tot sembla que estigui relacionat amb les agulles del rellotge. En una societat moderna en la qual sobrevivim, el temps ens marca ritmes per viure. Són els ritmes del ser individual. A cop de rellotge ens aixequem, mengem, treballem, estimem... Aquesta és una societat tan agressiva i veloç en imatges i informació i potser estem massa exhaustos per aprofundir en aquests petits gestos que erròniament creiem que són banalitats.

Per això és tan important que Frida Kahlo ressaltés aquestes realitats ocultes als ulls dels altres per mostrar cruament al món aquestes coses que estan tapades i que dolen veure, llegir, sentir... No obstant això, són aquí i, per tant, coexisteixen amb nosaltres. Però mostrar-les i visibilitzar-les implica fer-se preguntes incòmodes, massa incòmodes, ai las! Per què conec a tan poques dones científiques? Per què l’esquema que em van ensenyar a l’escola sobre l’evolució dels homínids avança d’un avantpassat simi a un home blanc ben desenvolupat? Per què quan visito uns certs museus mai trobo gent amb diversitat funcional fent la visita? Per què el llenguatge inclusiu de signes no s’estudia com una llengua més? No sols ho diem per tenir una atenció o un tracte de favor cap a les persones sordmudes o a qualsevol altre col·lectiu. No, res a veure amb l’amabilitat, ni amb els favors. És una qüestió de drets. El dret de poder comunicar-nos i conèixer-nos, de riure i plorar junts, de somiar i viure amb altres persones, amb totes les persones sense distincions.

Però encara, sí, en ple 2021 portem a coll un sac pesat de tabús, prejudicis i pors que ens resulten massa complicat de deixar anar. Potser és per aquest motiu que no els deixem al descobert. No volem que se’ns jutgi com tan sovint fem nosaltres amb els anomenats “altres”.

Frida Kahlo, en la seva obra plàstica, exposava i despullava els seus sofriments, de la mateixa manera que va fer Camille Claudel amb els seus deliris d’amor en les seves escultures. Dos artistes que, a través de les seves creacions, van transformar la seva fragilitat en força i van formar un model d’autoconsciència i autoapoderament per ajudar-se a confrontar una realitat difícil, però, alhora, coneixent millor les seves febleses i fortaleses.

Per aquesta raó, és important fer el que va fer la gran Frida, mostrar i representar la realitat d’aquelles coses que, als ulls de moltes persones per al seu consol existencial, continuen sent invisibles. Realitats que, sovint, preferim creure que són mons onírics passatgers que desapareixeran quan despertem, per tornar a les nostres rutines, els nostres passejos mecànics, a ignorar els problemes de les “altres” persones.

Per això, és important fer com va fer Frida: afrontant i/o exposant les nostres febleses i els nostres oblits (accidentals o provocats), ja que fent-ho ens estem reforçant per poder suportar-los, per ser més forts com a persones i com a conjunt social, per poder volar solidàriament i harmoniosa com un esbart d'estornells en aquest preciós fons de posta de sol.

...I, com deia la nostra estimada artista: “Peus, per què us vull? Si tinc ales per volar”. Però ai, que complicat és ser Frida Kahlo en l’actualitat!

 

Els autors de l’article formen part del projecte Communities for Sciences (C4S), que té com a objectiu investigar les relacions entre ciència i societat, centrant-se en les comunitats en situació de risc de vulnerabilitat per garantir la seva visibilitat i accés igualitari a la ciència.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article