La soledat juvenil com a símptoma i com a oportunitat

El sentiment de soledat creix en un món hiperconnectat. Aquesta és una de les paradoxes més repetides els darrers temps. I la Covid-19 l'ha fet més palesa. Malgrat que el fenomen de la soledat s'associa, habitualment, a la gent gran, són les persones joves les que, en estudis molt diversos, apareixen com el col·lectiu que en major proporció manifesta sentir-se sol. Què hi ha darrere d'aquestes dades? Quins reptes i oportunitats planteja el fenomen de la soledat juvenil per als que ens dediquem a tasques socials o educatives? ‘

D'entrada, convé acceptar que parlem d'un conjunt de situacions de naturalesa diversa. Ni totes les maneres de viure la soledat són un problema ni totes les soledats juvenils requereixen les mateixes actuacions.

Els estudis destaquen tres tipus de soledats: la soledat emocional, la soledat existencial i l'aïllament social. D'elles se'n deriven tres maneres d'abordar el fenomen: com a repte evolutiu (una perspectiva psicosocial), com a descobriment connectat amb el sentit a la vida (una perspectiva socioeducativa) o com a símptoma del tipus de societat que estem construint (una perspectiva més aviat sociopolítica). Per als que acompanyem a adolescents i joves, les dues primeres perspectives estan carregades, sobretot, d'oportunitats.

La soledat emocional, el sentiment de no connectar de debò amb ningú (malgrat estar envoltat de gent), pot ser viscuda amb la frustració i l'estigma de qui no té relacions socials riques en una etapa en què això sembla la mesura de totes les coses. Però el fet que la identitat (qui soc jo?) i la intimitat (com em relaciono amb la gent i amb el món?) siguin les tasques psicosocials centrals d'aquesta etapa permet generar processos educatius en aspectes tan rellevants de la vida com la capacitat d'estimar i ser estimat, la cura de nosaltres mateixos o l'aportació que fem a aquest món tan mal repartit.

La soledat existencial és la consciència que, en última instància, els actes que configuren el que som (néixer, aprendre, pensar, morir) són actes íntims que ningú pot fer per nosaltres. Des d'aquesta perspectiva, la soledat no és una càrrega, sinó una conquesta. És més, l'aprenentatge d'aquesta soledat és, probablement, una condició necessària per a connectar de debò i tenir relacions saludables. I els adolescents i joves necessiten adults assenyats que els acompanyin en aquest procés de descoberta. El silenci, la contemplació de la natura, la creació artística, la consciència de la pròpia fragilitat... són experiències a vegades estranyes en un món accelerat i sorollós, però imprescindibles per donar sentit a totes les vides, especialment les marcades per la desigualtat d'oportunitats.

El tercer tipus de soledat és, probablement, el més colpidor. És el que anomenem soledat social o aïllament. No parlem, en aquests casos, d'una vivència subjectiva de la soledat, sinó del fet que hi ha joves que no tenen el mínim suport social que tots i totes necessitem per afrontar les dificultats de la vida. Parlem de joves sense referents familiars ni xarxes íntimes d'amistat, joves a qui les circumstàncies de la vida els han privat de la possibilitat de tenir algú al costat que els escolti o que els accepti tal com són.

De vegades, aquesta situació és fruit de l'injust repartiment dels recursos o de la dificultat de la nostra societat per conviure amb la diversitat (funcional, de gènere, d'origen, religiosa...). Això afebleix les xarxes de suport social i genera situacions de marginalització o de violència (directa, cultural o estructural) que aprofundeix l'aïllament dels joves que les pateixen. L'aïllament social, però, no sempre està lligat a la desigualtat. De vegades, s'associa a problemàtiques de salut mental, com l'anomenada síndrome de hikikomori (problemàtica juvenil japonesa ja globalitzada).

Sigui com sigui, l'aïllament social dels joves (com totes les soledats socials) ens posa davant del mirall i ens obliga a pensar en el món que estem construint. Aquest tipus de soledat juvenil se'ns presenta com a símptoma d'un món individualista, marcat per les lògiques furibundes del benefici i el consum com a pilars de les relacions humanes. És el món del “campi qui pugui” on no tots poden per igual. Aquest món és un lloc inhòspit per a la cura dels altres i per a la tendresa amb els més vulnerables. És un món que o no et deixa entrar o alimenta les ganes de sortir-ne.

Per als professionals, introduir canvis en aquest món és un repte majúscul i, moltes vegades, desmoralitzant. Això fa que ens acabem conformant, si més no, amb fer una mica més amable l'entorn proper dels joves amb qui intervenim. És comprensible. El repte ens demana, sens dubte, continuar investigant. Això sí, com a professionals, però també com a ciutadans, com a consumidors, com a votants o com a veïns i veïnes, tenim la responsabilitat de complicar-li la vida a aquest altre virus de la soledat no desitjada.