Quarta onada o temps post-Covid-19?

Enfilo aquestes línies mentre mig món fa maletes d’escapada santa. Un intent, per altra banda, comprensible, d’aparcar uns dies el malson de la pandèmia. Qui pugui fer una pausa, és clar, assumint perills secundaris.

L’opció certa, a la disjuntiva del titular, és més la primera opció que la segona. Fins quan, com, qui? La desesperança camina darrere l’esgotament i les fugues puntuals, un fet gairebé fisiològic. No hem aplanat la corba de la tercera onada que els indicadors ja apunten cap a la quarta. Un malson. En aquest context de crisi sostinguda, també en el vessant social i econòmic, belluga la perspectiva post-Covid-19 i una pila d’empreses emergents i emprenedors de tota mena preparen l’abordatge dels PERTES que la Unió Europea anuncia dotar en la Santa Aliança Publicoprivada.

Fa més d’un any que sobrevivim en situacions entre el drama i la tragèdia, de lectures diverses, de concrecions variades, d’heterogeneïtat manifesta i de reptes i capteniments ben diferents. La gran esperança de les vacunacions massives es va fent tortuosa, lenta i, sobretot, cruel, al servei del mercat: desencís i angoixa al mateix pot. El patiment mental, les malalties descompensades, i tota la gamma de patologies psíquiques fan estralls i cal parlar d’una veritable pandèmia mental.

Com de costum, la culpa la tenen altres, els de molt amunt o els de molt a baix. Com sempre, no hi ha reacció de denúncia ni articulació de resistència que comenci per qüestionar la submissió a les patents comercials, a mans i benefici dels grans laboratoris. L’OMS (salut) diu missa, l’OMC (comerç) toca les campanes. Ni l’ocurrència d’insubordinar-se a unes empreses que han incomplert tot allò que han volgut i més: calendari d’entregues, preus, ritmes, incidències... i una còmplice UE que va executant els criteris que li manen les proveïdores. Fins i tot en aquest context, existeix el tabú, és a dir, que no es pot negociar amb els vells dimonis: ni la Rússia de la vacuna Sputnik V (fiable, disponible i perillosament barata!), ni les tres xineses de comprovada eficàcia, i ja ni parlar-ne de la Soberana de Cuba, a maneig segons necessitat i solidaritat.

Entretant, el virus segueix campant i mutant! Les morts, més que mai, són evitables. És una cursa letal a Europa, a Espanya, a Catalunya. Després, molt després del primer món, hi ha la brutal tragèdia dels països pobres, aquells que encara no surten a les comandes si no és de forma testimonial (iniciativa Covax).

La qüestió vacunal imperant s’escampa, es pateix en particular i la gent es pregunta: hi seré a temps? La pan-questió es PAN-GLOBAL. No escaparem en solitari. La malura és arreu, ha vingut per quedar-se i, tot i les enormes diferències de poder i mitjans, ningú és indemne a la Covid-19, com tampoc ho és del canvi climàtic o de les inequitats d’un sistema injust.

La gestió, ja ho veiem, més del mateix patir. I la duresa de les dades: puja la taxa de contagi al 1,13, pugen a 1.548 casos diaris —ahir—, els hospitals que no drenen, les UCI que no es buiden. I, si alguna cosa hem après, és que com més moviment, més contagis. Clar que a Madrid lideren el disbarat i en decreten festa major.

El tractament? Inexcusablement passa per solidaritat, recursos, eficiència, abordatge global, autocrítica i correcció d’errors. Implica prioritzar la salut sobre els negocis.

Vacunes? Ni tan sols les vacunes es mostren com la panacea somiada. Anem lents, tard i malament. Es posen les que arriben, quan arriben. Molt poques i a trompicons. A Catalunya 774.947 persones, el 10,1% amb una primera dosi; i 419.911 persones, el 5,4% amb dues dosis. Es protocolitza l'agenda en funció de l’edat. Encara perilla que sigui definitivament l’atenció primària qui les posi, com cal.

Paradoxalment, som el país europeu que ha vacunat més gent “jove” (AstraZeneca de pel mig), i encara no hem acabat de vacunar a grans discapacitats (i cuidadores), ni a persones més grans de 80 anys. Només les residències semblen haver assolit un grau d’immunització rellevant que mostra, a més, els seus beneficis objectius (desgreuge després de l’horror?).

Total, que s’ha deixat per més endavant la franja dels 65 als 80 anys, amb incomprensible menysteniment de les situacions clíniques concretes, les pluripatologies cròniques, els factors d’alt risc, aquells que es valoraran, per desgràcia, quan arribin a la porta de l’hospital, si cauen.

És ben xocant com el nostre somni, avui, és assolir el tracte gregari que ens atorgarà la immunitat de ramat... Aquella amb el 70% vacunat que prometen i anuncien per a algun dia. Dies de passió!