L’anhel d’una legislatura útil

Estem a les portes d’una tretzena legislatura catalana i hi ha molta feina a fer. El país necessita que sigui una legislatura ben profitosa, en termes de prosperitat i progrés compartits, en un moment en què el finançament dels serveis públics i les taxes d’atur encara arrosseguen les conseqüències de l’anterior crisi, i en què ens trobem, encara, en plena tempesta provocada per la Covid-19. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual, per a les seves famílies i per a les entitats que les acompanyem al llarg de la seva vida, no hi ha temps a perdre i cal posar-se a treballar. Tant de bo tinguem ben aviat un Parlament i un Govern plenament operatius i en marxa.

De manera molt sintètica, al Dincat plantegem sis grans reptes de país per aquesta legislatura, que demanen el concurs i la voluntat de totes les forces amb representació parlamentària.

En primer lloc, cal un gran acord per acabar amb les llistes d’espera, que aglutinen milers de persones amb discapacitat intel·lectual desateses i amb els seus drets vulnerats. Estem parlant de més de 3.000 persones que resten a l’espera d’un servei residencial i de més de 1.200 persones a l’espera d’un servei d’atenció diürna. No són pas xifres petites. Tot al contrari. En alguns casos, la llista d’espera pot arribar fins a deu anys. I, mentrestant, moltes entitats que han invertit recursos propis i públics continuen esperant que l’administració concerti les corresponents places públiques. I és que, de manera absurda i sense sentit, hi ha persones sense places i places sense persones. Per tant, urgeix un pla de xoc per acabar amb les llistes d’espera i establir una planificació de país que garanteixi a les persones amb discapacitat intel·lectual els suports necessaris per viure de manera digna i l’exercici ple dels seus drets com a ciutadans al llarg de la seva vida. Les llistes d’espera són inacceptables i constitueixen una vulneració en tota regla de la Convenció de les Nacions Unides dels drets de les persones amb discapacitat.

En segon lloc, cal un gran acord de país per a recuperar, definitivament, la dècada perduda en el finançament dels serveis socials a través d’unes tarifes adequades i suficients. Malgrat que en els exercicis pressupostaris dels anys 2019 i 2020 s’ha produït un tímid augment de les tarifes que estableix el Govern de la Generalitat per tal de finançar els serveis públics que prestem les entitats del tercer sector, encara estem molt lluny de recuperar el finançament que ens permet finançar els sous que toca pagar als nostres treballadors i garantir la sostenibilitat econòmica de les entitats socials. Una situació que s’arrossega des que, en el període 2010-2019, les tarifes van ser retallades i congelades, fent extremadament difícil garantir serveis i suports de qualitat. Per tant, es necessita un pla que doni estabilitat i certesa al finançament dels serveis socials, que ens permeti acordar amb els sindicats les millores de les condicions laborals dels nostres professionals i que doti a les entitats de la solvència per afrontar les despeses i inversions necessàries per al manteniment de la qualitat dels serveis públics que prestem. Durant la fase més dura de la pandèmia, el compromís de les entitats, dels seus equips directrius i dels seus treballadors es va posar a prova i, en aquest sentit, demostràrem, una vegada més, la nostra resiliència i implicació en la defensa dels drets i la qualitat de vida de les persones que acompanyem.

En tercer lloc, necessitem una llei del tercer sector i l’acció concertada que garanteixi i doni estabilitat a un model de col·laboració publicoprivada en la prestació dels serveis socials de qualitat. I és que no hem d’oblidar que som tercer sector, iniciativa social de les famílies i els professionals, sense ànim de lucre, arrelats al territori, compromesos amb la comunitat i que prestem un servei públic. I ho volem continuar fent, perquè estem convençuts que tenim un bon model, que aportem compromís, qualitat, proximitat, calidesa i flexibilitat en la prestació dels serveis públics. Necessitem, però, que aquest model, que explica el desenvolupament al nostre país dels serveis a les persones amb discapacitat, no es fonamenti en el low-cost ni en la precarietat. Ni que, tampoc, acabi colonitzat per iniciatives només orientades a l’obtenció de beneficis econòmics. Per això, reclamem un marc legal per al tercer sector que blindi la concertació dels serveis socials que prestem, per tal que continuï essent desenvolupada per entitats sense ànim de lucre.

En quart lloc, el dret de les persones amb discapacitat intel·lectual a accedir al mercat laboral continua sent una aspiració pendent per a milers de persones. Malgrat els esforços de les darreres dècades, són encara masses les persones amb discapacitat intel·lectual que no poden treballar. Necessitem un mercat de treball obert, inclusiu i accessible. Els Centres Especials de Treball d’iniciativa social; els dispositius d’inserció a l’empresa ordinària; el Treball en Suport; les quotes legals d’ocupació en l’empresa privada i el sector públic; les reserves de mercat i les clàusules socials a la contractació pública; i els programes de formació dual, han de ser reforçats. Necessitem, sens dubte, un veritable pla de xoc per a l’ocupació. Es tracta, d’una banda, de mantenir els llocs de treball que avui existeixen i, d’una altra, de crear-ne milers de nous. I és que, des de Dincat, continuem convençuts que una feina digna i remunerada de manera adequada i suficient és garantia d’independència personal i és una condició indispensable per tal que les persones puguin decidir en llibertat com volen viure.

En cinquè lloc, cal continuar avançant com a país cap a un sistema d’educació efectivament inclusiu a tots nivells. I els centres d’educació especial n’han de ser els protagonistes fonamentals, per a poder garantir la prestació dels suports necessaris i personalitzats a les persones amb discapacitat intel·lectual i a les seves famílies, especialment a aquells infants i adolescents amb necessitats més intenses de suport. Des d’aquest punt de vista, l’actualització dels concerts que financen les escoles d’educació especial concertades ha d’esdevenir una clara prioritat del nou Govern, en un moment en què, a més, la realitat de les nostres escoles s’ha transformat, amb alumnes que reclamen encara més atenció, inclosa l’atenció en l’àmbit de les seves necessitats de salut. D’altra banda, en la posada en marxa dels centres d’educació especial com a proveïdors de serveis i recursos (CEEPSIR), les escoles de Dincat demanem ser tingudes en compte i no quedar relegades. Hem estat i volem continuar sent, com iniciativa social que ens defineix, protagonistes en l’atenció dels alumnes amb més necessitats i més dificultats.

Finalment i en sisè lloc, els serveis i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual han de continuar el seu procés de transformació per tal de donar resposta al paradigma, basat en els drets humans i la plena inclusió, que suposa la Convenció de les Nacions Unides. El sector hi està compromès, però es necessita que el conjunt de la societat i els poders públics s’hi impliquin a fons. El Pacte Nacional per a les Persones amb Discapacitat que està en marxa serà una oportunitat, els fons Next Generation han d’arribar també al tercer sector i caldrà revisar a fons, en clau de la Convenció, els nostres marcs legals.

El repte és significatiu i cal, en primer lloc, escoltar les persones amb discapacitat intel·lectual, les seves famílies i les entitats que les acompanyem. I és que, com resa l’eslògan: res sobre nosaltres, sense nosaltres.