Adolescents, pandèmia i salut mental: la urgència d’escoltar els malestars

Aquests dies em toca pensar opinar, parlar i escriure (massa) sobre el caos de la pandèmia en les vides adolescents i la seva salut mental. Normalment, com a reacció a algun estudi que -malgrat el reduccionisme estadístic- posa de relleu la complexitat dels malestars i els patiments vitals en les seves vides. Sempre miro, però, de no construir un major problema en parlar d'augments dels diferents trastorns ni de sumar-me a l'auguri d'un futur de joves més bojos, que només tindrà arreglo contractant una munió de col·legues psicòlegs i psiquiatres.

Com que és un tema del qual haurem de continuar parlant i molt, avui proposaré a la lectora o lector un simple esquema per mirar d'ordenar les nostres preocupacions i (com passa sovint amb la salut mental) no acabar construint un problema afegit. Proposo pensar en quatre aspectes, farcits d'una sèrie llarga de matisacions.

Malestars en una societat de malestars

Comencem per recordar que les crisis, primer que tot, descobreixen febleses i dificultats que ja hi eren. Per al conjunt de la societat, per exemple, la pandèmia ha recordat que la nostra és una societat de malestars i ha destapat, una vegada més, que vivint en mig de brutals desigualtats. La salut o no salut mental pot no ser una altra cosa que formes de sobreviure en aquest entorn poc vivible. En el cas dels adolescents, a més, suren les grans impotències del sistema de salut mental per ocupar-se dels adolescents i els grans buits sobre els espais d'escolta i acompanyament en la seva vida quotidiana. A més, reapareix la diversitat desigual i les mancances greus quan estan obligats a ser adolescents pobres en una societat digital de consum.

Un segon aspecte, consisteix a descobrir els impactes "significatius". Descobrir els impactes del caos de la pandèmia en la seva condició adolescent. Com que la gestió del que estem vivint no es caracteritza per estar pensada ni en clau d'infants ni en perspectiva adolescent, correm el risc (una vegada més) de preocupar-nos per problemes que no tenen i d'oblidar tot allò que veritablement els afecta. L'aïllament, en versió adolescent pot ser una qüestió de petons. La infelicitat una privació substancial quan la seva condició adolescent està definida per l'obligació de ser feliç. No podem descriure problemes sense començar per observar, escoltar i preguntar. Es tracta de pensar els impactes en funció de la seva etapa vital i no de les nostres definicions sobre les seves necessitats o els futurs problemes.

Viure encaixat amb calçador

El pas següent ens ha de dur a considerar els malestars (els nostres d'adults ara més alterats i els seus). Òbviament, començant per no confondre malestars (molts, diversos i canviants) amb trastorns (pocs i definits). Sovint, he descrit el malestar com "el resultat d'una aclimatació difícil a una situació vital que escapa en part al nostre control, el desassossec de sentir-se ficat a la vida amb calçador". "Parlar de malestars adolescents suposa referir-se a les dificultats d'encaix amb un mateix, a les que sorgeixen de les relacions entre iguals, a les que es produeixen per la seva presència en uns espais o altres, les que es deriven de les seves relacions amb diferents persones adultes o de les seves formes d'estar i actuar en societat. Per raons diverses, seves i nostres, hi ha moments en què l'adolescent no encaixa".

Es tracta de pensar que noves distorsions en l'encaix vital que ha produït la pandèmia (per exemple: una vida només d'escola passiva?) i com ha pogut aguditzar d'altres que ja existien (per exemple: l'obligació de viure tot el dia en un entorn familiar conflictiu). Amb una nova matisació: allò que a vegades definim com a trastorn no és una altra cosa que una expressió vicaria del malestar (on dipositen i com expressen els malestars). Probablement no estan augmentant els trastorns de l'alimentació, però si tenim un augment de malestars que s'expressen amb les dificultats relacionades amb el cos. Potser augmenten els intents de suïcidi i el que haurem de pensar no és en l'augment de la insània sinó en la desaparició d'una part de les seves raons per viure.

Com sempre, no val qualsevol resposta

Forçosament, el quart aspecte ha d'estar relacionat amb les respostes. No observem les seves vides per deixar-los dins una estadística, sinó per suggerir respostes sensates i exigir els recursos adients. Tot sense oblidar que, a la dificultat que té el sistema de salut mental per donar respostes, hem d'afegir que, en el cas dels adolescents, no val qualsevol resposta i algunes poden crear el problema.

He de començar l'apartat de les respostes recordant que, quan es tracta d'adolescents, existeixen dues regles que també són vàlides per a la salut mental: es tracta d'educar les mirades; no podem veure problemes abans que adolescents. Cal recordar que, per a una mirada adulta poc acollidora i flexible, la variada fenomenologia adolescent pot convertir-se amb facilitat en simptomatologia (l'aplicació universal del DSM-V, condueix al tancament universal de l'adolescència). Necessitem mirar i parlar d'allò que els passa, d'allò que necessiten, allò que sabem tots plegats del que viuen, d'allò sobre el que no tenim ni idea de com actuar. La pandèmia no hauria de contribuir a ampliar la llarga llista dels problemes adolescents als quals cal donar resposta, mentre ens oblidem de prestar atenció als adolescents.

Com que ara la nostra preocupació està afectada per la pandèmia, convindria pensar les respostes considerant dos aspectes claus: no vendre falses solucions i recordar per què acaba complicant-se la salut mental. Aquests llargs mesos de confinaments, restriccions i alteracions vàries de l'existència també han produït molta literatura "exotèrica" multiplicitat d'explicacions filosòficoafectives i venda de "teràpies" que ho arreglen tot. També entre les tribus de la salut mental es distribueixen simplificacions similars a les que l'adolescent pot trobar entre els seus youtubers o tiktokers.

Les privacions no es resolen tan sols amb paraules

Per no tornar a donar consells sobre alimentació equilibrada a persones que passen gana, convindria repassar de quina manera les crisis afecten la salut mental, en aquest cas dels adolescents. La pandèmia produeix privacions d'oportunitats i estimulacions que afecten el desenvolupament (en una etapa bàsica de sociabilitat i socialització produïm solituds) i les respostes han de pensar com compensar. La pandèmia produeix buits experiencials, impedeix tenir experiències claus en la conformació de la condició adolescent i en la construcció de la mateixa manera de ser (descobrir el desig i el ser desitjat forma part de la convivència entre iguals i s'aprèn a gestionar-ho experimentant). Per això necessitem imaginar substitucions i discutir que la salut biològica es pugui imposar per sobre de la salut afectiva. La pandèmia, també fa mal. Ha fet viure a infants adolescents experiències amb dosis de traumatisme significatiu (descobrir que no importes als teus pares, saber que no preocupes a cap amic, etc..) i hem de preveure mecanismes per gestionar tot allò que va quedant com a pòsit dels malestars. La pandèmia, també posa en relleu que, a vegades, també emmalaltim quan entren en crisi les raons de l'existència, els sentits de la vida pròpia, de la vida amb els altres, la vida en societat. La pandèmia ha posat moltes dosis afegides de present i futur en negre. Un adolescent que, per definició, considera que el món dels adults és una merda en té ara una vivència permanent que tot és un desastre. Les respostes han de preveure arguments per viure i no propostes per a la resignació.

Entre els plans i els protocols

Quines són les respostes que necessiten? Hauria d'escriure un “pla” i evitar que s'inventin algun nou “protocol”. Seria llarg i no ho faré. Sí que faré tres apunts. El primer, recordar que l'atenció als adolescents en el sistema de salut mental ja era minsa, dificultosa i bastant desastre. La pandèmia hauria de servir per no tornar a la situació anterior. Com a mínim necessitem que els professionals estiguin presents allà on són els i les adolescents i no només a les consultes.

Les respostes han de passar per la construcció de la possibilitat de l'escolta. La pandèmia no generarà més trastorns adolescents ni més adolescents trastornats. Sí que ha generat i generarà moltes més necessitats de ser mirats, escoltats, acompanyats. La motxilla de tot allò que necessita ser mirat i escoltat està molt més plena. El “pla” hauria d'aclarir on, qui i com.

Les respostes necessàries i útils impliquen construir junts (el conjunt de professionals que es relacionen amb els adolescents) una bona xarxa de referències. Els adolescents són del primer professional que se'ls troba, de qui estableix el primer contacte acollidor. Després, amb la prohibició de fer servir el verb derivar, ve la construcció d'un puzle d'influències, el traspàs de la confiança adolescent al professional que li pugui ser més útil. Al territori, professionals diversos, aprenen a compartir respectuosament les parts de vida adolescent que coneixen fragmentàriament, de manera que els puguin comprendre, els adolescents se sentin menys perduts i els professionals passin a ser considerats professionals útils.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article