Un ‘youtuber’ a la universitat

El canvi social que amb les noves formes de comunicació ha viscut el món en les últimes dècades és tan gros que la universitat no pot girar-s'hi d'esquena, en cap de les seves facetes. Tampoc, en el fenomen dels youtubers, streamers i influencers. Segur que cal destriar el gra de la palla. Segur que hi ha moltíssima deixalla que només fa perdre el temps a adolescents i joves, si els allunya de la lectura o de la concentració intel·lectual més profitosa. Però, alerta! També hi trobem una nova generació que truca a la porta i que mereix ser escoltada.

El paràgraf anterior reflecteix el poti-poti mental contradictori que de vegades tinc quan em pregunto si el periodisme també està canviant per la influència de YouTube. I tant que sí! Fins i tot el Telediario, icona de la informació més seriosa, incorpora cada dia més moviments de càmera i ritmes que, anys enrere, no encaixarien amb l'ortodòxia televisiva. Sigui com sigui, el 22 de març a la Universitat de Vic vam convidar a fer una xerrada al youtuber Carles Tamayo, per als alumnes de 1r de Comunicació Audiovisual. Va estar molt bé. Un boomer com jo, nascut el 1968, vaig constatar que Tamayo és una veu interessant. Està demostrant que el periodisme d'investigació pot competir des de la xarxa.

A Vic, Carles Tamayo va explicar la seva història. És per parar-hi esment. ¿Qui és aquest noi del Masnou de 26 anys que té 309.000 subscriptors al seu canal amb centenars i centenars de milers de visualitzacions i amb vídeos que han superat de llarg (alguns) el milió de vistes? Quins són els seus orígens? Fins als 11 anys d'edat, encara no es creia que els reis fossin els pares. Llegidor de Harry Potter, el seu somni infantil era anar al castell de Hogwarts. Va néixer quan Andreu Buenafuente triomfava a TV3 i va créixer seguint l'evolució d'El Follonero i l'humor d'El Terrat. La seva primera experiència audiovisual va ser a la ràdio de Premià de Mar.

Ens trobem, per tant, amb un youtuber que té un substrat més radiofònic, televisiu o literari que digital! Amarat de fantasia ingènua creativa, recorda quan de petit, en no seguir el guió d'una obra de teatre, va posar en un compromís un company d'escena. Mentre deixava la infantesa i s'anava fent gran, va anar observant i gaudint de l'evolució de l'humor gamberro dels primers anys de Jordi Évole fins a la informació-denúncia de Salvados. Un dia va quedar impressionat en descobrir que les imatges d'un reportatge d'Évole podien fer més per ajudar les víctimes de l'accident del metro de València de 2006 que anys de litigis judicials. El seu cap ja començava a bullir. Com podia barrejar entreteniment i reporterisme?

Va estudiar la carrera de Cinema i Audiovisuals i es va especialitzar en Direcció Cinematogràfica i d'Actors. Va treballar de free lance per al Liceu, el Teatre Lliure i a Catalunya Ràdio. Tip de les feines poc estables del sector audiovisual, i gràcies als estalvis que tenia per anar tirant, va provar sort. Va anar a buscar-se la vida a Londres on va col·laborar amb diverses productores i fins i tot en un rodatge d'una nit a la BBC-2.

Al Regne Unit cobrava bé, però Tamayo només treballava tres dies al mes per coses ocasionals. Es passava la resta dels dies buscant feines. Vivia en un pis-pastera amb 9 persones, pagant 500 euros al mes. Tenia molt de temps. S'avorria. Navegava per la xarxa. Per passar l'estona, va gravar uns vídeos d'uns estafadors que el volien enganyar per internet. Aquest vídeo i d'altres de la mateixa factura, més endavant el van fer créixer en importància i seguidors.

Els primers temes de Tamayo eren reportatges socials: la vida d'un home que tocava la guitarra al tren, els motius d'una prostituta voluntària, un rodamón que havia donat la volta el món amb bicicleta o bé la història d'una dona, víctima d'abusos sexuals quan era menor. De tarannà despistat, Tamayo va quedar per fer una entrevista a Granada, però a l'hora de reservar el vol, es va equivocar de dia. Això va fer que anés a Sevilla, i que descobrís l'Església del Palmar de Troya, on es va infiltrar per denunciar les seves suposades pràctiques sectàries. El boom de seguidors des d'aleshores es va disparar.

Agosarat i amb esperit tafaner, a Isla Mayor va fregar el perill físic quan uns narcotraficants, que ell primer es pensava que eren uns borratxos de bar, el van prendre per policia secreta. Lluny d'acoquinar-se, d'això també en va fer una peça amb càmera oculta. Imprudent o valent, depèn de com es miri, la seva inconsciència no és d'ara. Als 17 anys, fent d'aprenent a Ràdio-4, un dia es va saltar tots els protocols i va anar a preguntar enmig d'un míting a Artur Mas què passaria amb la siesta espanyola, si Catalunya esdevingués un país independent. L'endemà van acomiadar-lo de l'emissora.

Fent balanç, els èxits superen els fracassos. Tamayo ha triomfat quan ha barrejat la narrativa blog amb el contingut informatiu dels seus reportatges fets amb rigor. Un dia va demanar consell a la seva germana i va entendre que el llenguatge de l'Auron Play o d'altres youtubers funciona. A la conferència de Vic em va quedar clar. Es pot fer periodisme d'investigació sense una veu en of solemne que sembli Déu Nostre Senyor. Un youtuber que va amb una gorra girada al cap i que fins fa poc vivia en un vaixell és un personatge singular, més humà i més proper. Parla de tu a tu a l'audiència, sense la tibantor d'altres formats. És algú que escoltem amb atenció.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article