La importància d’ampliar la inversió en infància i famílies en temps de la Covid-19

Si mirem als nostres barris i escoltem les persones que hi treballen, de ben segur que no podrem estar tranquil·les. Les conseqüències de la Covid-19 ens estan afectant a tots, sigui quina sigui la nostra situació personal, social i econòmica. Seguim comprovant que el mantra de la crisi econòmica del 2008, i ara amb la pandèmia encara més, és ben cert: els febles sempre surten pitjor parats.

Els polítics estan en una campanya permanent esperant formar govern, mentre els nostres problemes no s’esvaeixen, perquè la vida segueix. En aquells moments dels anys de la post crisi del 2008 se’ns deia que no s’havien fet les coses bé, que ens havíem dedicat a atendre l’emergència sense activar polítiques que enfortissin les famílies, les empreses, l’agricultura i ramaderia, l’economia social i solidària, el sistema educatiu i la salut.

Enguany hi tornem a ser i, segons el que es comunica, aquesta crisi serà pitjor. Tot sembla indicar que no hem après gran cosa i que anem pel mateix camí. Un bon exemple és quan se surt a llençar les escombraries i darrere del contenidor et trobes a una persona rentant-se la cara, un altre buidant els contenidors per treure alguna cosa per vendre al carrer..., com a societat no estem sent capaços d’assolir els drets bàsics per a tothom.

En barris on abans de la Covid-19 ja hi havia una elevada confluència de necessitats socials i població d’orígens diversos, amb uns elevats percentatges d’atur, fracàs escolar i habitatges en males condicions, on aquesta pandèmia ha causat estralls. Per una banda, veiem a les cues dels rebosts solidaris a famílies que abans tenien un treball i ara l’han perdut, el petit comerç ben tocat i destruït, i tothom reclamant suport i ajudes que mai són suficients.

D’altra banda, en l’àmbit psicològic i emocional trobem ansietat, estrès, por, desconfiança, dols i pèrdues múltiples, i un agreujament de les dinàmiques familiars o conflictives ja existents i també de les diferències de gènere. Tot això incrementa la càrrega familiar sobre les dones, i en el cas de les famílies monoparentals, encara és més visible. La dificultat en l’accés a ajuts estan creant molta tensió a les famílies i observem, una altra vegada, que les respostes són quasi exclusivament assistencials. És necessari que es doni una resposta a l’emergència perquè no ens podem permetre la taxa de pobresa infantil que existeix, tal com demostren diversos estudis elaborats per Càritas, el Síndic de Greuges i UNICEF, entre moltes d’altres.

La clau en totes aquestes conseqüències agreujades per la Covid-19 és invertir en prevenció. Ve de la mà de la reactivació econòmica, amb una transformació profunda dels models de producció, de les indústries, del consum, i fer-ho tot més sostenible per poder teixir un futur molt més clar. És necessari que s’ampliï la dotació pressupostària en infància i famílies, per atendre la urgència però també a la transformació i apoderament. Millorar la prevenció i l’acció comunitària amb perspectiva de gènere basada en la interculturalitat és l’única manera de trencar el cercle de la pobresa. A més, l’educació i l’acompanyament a les famílies en tot el seu cicle vital, oferint vies d’apoderament que assegurin una atenció centrada en la capacitat de decidir de les persones serà la línia de treball que ens faci reduir les xifres de pobresa i desigualtat existents.

Significa que no estem fent res? Ni de bon tros, però no és prou. Cal que siguem transformadors, generar canvis sostenibles, donar-nos suport amb experts en la matèria i apostar per un nou model de vida. Necessitem desenvolupar i dotar del pressupost suficient el PESS, l’Estratègia Catalana per a l’Acollida dels Joves que migren sols, posar en marxa les mesures per a la millora del sistema d’atenció a la infància i adolescència i millorar la renda mínima garantida. Avui en dia tenim a tocar el fons Next Generation: no podem deixar perdre aquesta oportunitat de transformació i que serveixi de palanca de canvi perquè no es quedi sense ajuda qui més ho necessita.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francisco Cárdenas Barcelona
1.
Tant de bo fos només un problema d'invertir més recursos, com es reclama pràcticament des de qualsevol àmbit: el sanitari, l'educació, la cultura... Mentre el model aposti fonamentalment per la "intervenció" (un menor en un centre costa més de 4.000 euros al mes), en comptes de per la "prevenció", mai hi haurà diners suficients per mantenir la gran estructura de centres, fundacions, associacions, programes... que ara tenim.
Es necessita un nou model que de veritat cregui en les famílies i en les persones, que tingui la humilitat suficient per reconèixer que no és sempre el posseïdor de la veritat, que doni oportunitats. Que escolti. Que es senti a dialogar. I això no costa diners. Mentrestant no passarem de les bones intencions...
Francisco Cárdenas
President d'APRODEME
www.aprodeme.org
www.eslamevafilla.cat
  • 1
  • 0

Comenta aquest article