El dret a treballar de les persones amb especials dificultats

Una feina digna, amb valor i una remuneració adequada, és també una aspiració i, sobretot, un dret per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Tanmateix, per a masses d’aquestes persones, encara avui, és una quimera poder trobar una feina a Catalunya. I això, malgrat l’enorme esforç que durant les darreres dècades han fet les entitats socials agrupades sota el paraigua de Dincat per generar oportunitats de treball. Un esforç que ha anat acompanyat d’indispensables polítiques públiques que el sector ha reclamat al llarg dels anys i que s’han anat implementant, a voltes, amb la complicitat de les administracions i, en altres moments, amb certa tensió. Els Centres Especials de Treball (CET) i les entitats especialitzades en la inserció en les empreses ordinàries per mitjà del Treball en Suport, conformen un dens, ric i compromès teixit d’entitats del tercer sector que han creat milers de llocs de treball per aquest col·lectiu. De fet, si ens comparem amb la resta de l’Estat, a Catalunya som líders en la creació d’ocupació per a les persones amb discapacitat intel·lectual.

El país en el seu conjunt, el seu govern i les seves entitats i empreses, va fer una aposta molt decidida en favor de la idea que la plena inclusió en la societat necessitava apostar per la feina, pel fet de tenir un treball remunerat. S’estava convençut, amb raó, que una feina, amb els suports que fessin falta, i el seu conseqüent salari, atorgava autonomia personal i donava l’oportunitat a les persones de decidir els seus propis projectes de vida amb llibertat; que una feina donava sentit i reconeixement social, i que permetia també a les persones amb discapacitat intel·lectual aportar el seu esforç al conjunt de la comunitat. Aquesta aposta de fons, avui, continua tenint més validesa que mai. Tanmateix, encara hi ha massa gent que vol treballar i no ho pot fer i, per això, cal més compromís i esforç i, també, noves mirades i polítiques més robustes.

En aquest sentit, al Dincat, apostem clarament per a determinades línies estratègiques. En primer lloc, apostem amb convicció per la formació i la qualificació professional de les persones amb discapacitat intel·lectual. La formació dual, evitar l’abandonament prematur del sistema educatiu, reforçar les transicions del sistema educatiu cap al món laboral o el reconeixement de les experiències professionals, entre d’altres, esdevenen un paquet de mesures clau. Cal, sens dubte, desenvolupar programes específics adaptats a les necessitats concretes dels nostres joves en aquests àmbits, ja que invertir avui en la seva formació és la millor garantia perquè tinguin una feina en el futur.

En segon lloc, cal reforçar el principi que cada persona en funció de les seves necessitats ha de comptar amb els suports adequats per poder treballar. Cal regular els suports a la inserció laboral com un dret que acompanya a la persona al llarg de la seva vida, amb independència de l’empresa on treballen, sigui en una ordinària o en un CET. I cal entendre que les persones amb més dificultats d’inserció necessiten suports més intensos i extensos per compensar les seves especials dificultats. En aquest sentit, per aquest col·lectiu amb especials dificultats, és fonamental incrementar les subvencions salarials en favor del manteniment dels llocs de treball en els CET, especialment en un context d’increment de la quantia del Salari Mínim Interprofessional (SMI), equiparar els ajuts a la contractació a l’empresa ordinària amb els ajuts a la contractació en un CET i, també, millorar el tractament fiscal de la creació d’ocupació.

En tercer lloc, cal evitar la trampa de la pobresa, fent compatible la feina remunerada amb el cobrament de determinades prestacions socials, com les pensions no contributives per a menors de 65 anys o l’Ingrés Mínim Vital. Prestacions que, a més, haurien d’esdevenir drets individuals, no dependents dels ingressos de la unitat familiar, fet que exclou a massa persones d’aquestes mínimes xarxes de protecció social. Amb aquesta comptabilitat, les persones podrien comptar amb els ingressos suficients per viure amb dignitat, afrontant els sobre costos de la discapacitat, i, també, es promouria la inserció laboral, evitant que les persones hagin d’escollir entre treballar o rebre una prestació social.

En quart lloc, les administracions han de ser diligents en el compliment de la quota de reserva de llocs de treball que la legislació contempla per a les persones amb discapacitat, tant amb les empreses de més de cinquanta treballadors com, també, amb la mateixa administració. És inadmissible que encara hi hagi empreses que incompleixen i, encara més, que l’administració tampoc doni compliment legal a les previsions de reserva de feina per a les persones amb discapacitat intel·lectual. De fet, caldria incrementar aquest percentatge de reserva de llocs de treball i, també, el rigor en el compliment de les denominades mesures alternatives, en la direcció dels països més avançats del nostre entorn.

En darrera instància, les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats necessiten, en favor del dret a una feina, un nou impuls col·lectiu en forma de gran aliança entre les entitats del tercer sector, les empreses i les administracions.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article