Societat punitiva: cultura del càstig i la represàlia


Les cultures són creades per conjunts d'éssers humans que obeeixen, en primer lloc, els dictats dels propis gens per a la salvaguarda de la supervivència i en segon lloc segueixen creences i valors creades pel grup. Cada societat crea la seva cultura i a la vegada la cultura intervé en la construcció de la societat.

Vivim en una societat punitiva? Crec que sí. S'estan produint canvis, però encara queda molt camí per recórrer. Aquestes reflexions pretenen contribuir-hi. Societat punitiva és la que té com a imprescindible el càstig, generador d'odis i desigs de venjança que entranya violència i crueltat o bé crea individus mesells i manipulables.

El tema és ampli i el propòsit d'aquest escrit només és sensibilitzar vers els codis en els quals s'assenta la consciència col·lectiva de la nostra societat davant de les transgressions, comprenent les arrels i qüestionant la seva validesa davant valors d'índole restaurativa i pacifista.

De què parlem?“Punir: Castigar, penar, sancionar, escarmentar. Fer expiar una falta”. “Càstig: Pena imposada a algú per corregir-lo”.

El sentit del càstig: afirmació de l'autoritat que ha de ser reconeguda al preu que sigui, recorrent a la força, la intimidació, la coacció o l'agressió. Es busca la submissió. I en aquest imaginari punitiu es necessita forçosament disposar de culpables.

Qui ho practica sent la seva capacitat de domini, perquè està convençut de la seva superioritat, però també perquè no coneix alternatives o aquestes li desperten temors i inseguretat. Socialment es justifica com el necessari mètode corrector i així l'autoritat inqüestionable sanciona en nom de la comunitat.

Per què ens sentim desprotegits si renunciem al càstig?

Les causes inicialment són naturals —sentiments de por i d'agressivitat— i una cultura que ho avala conformant uns valors que el validen i fan imprescindible. Resposta primigènia a la por de perdre el domini, per una banda i la por a l'escarment i les represàlies per l'altre que porten a obeir. Així es dona la relació dominador /dominat, fort / dèbil, qui mana / qui se sotmet.

En general, l'ésser humà ha sentit la necessitat de la jerarquia i hi tenim propensió a sotmetre'ns-hi (el que ha conduït que al llarg de la història de la humanitat s'hagin comès més crims en nom de l'obediència que en el de la rebel·lió). És possible que en el nostre cervell existeixin aquestes predisposicions, però aquestes poden ser transcendides i modificades. Les diferencies en la manera d'actuar depenen força dels models que hàgim tingut i de les creences i valors en els quals hàgim estat immersos. Tots som mal·leables per la cultura.

Conseqüències

Es plantegen grans qüestions. Què aporta el model social punitiu? Fins a quin punt el càstig, la mà dura, fa canviar les persones i en quina direcció? Ens trobem amb mesells que han après a obeir, a no ser ni crítics ni contestataris. En l'àmbit educatiu es diu: "M'ha contestat!" com a senyal de sublevació. S'espera que es calli i s'ajupi el cap. Així s'aconsegueix a no ser crític o bé a ser-ne per destralejar, com a valor necessari per autoafirmar-se (cal distingir entre desobediència constructiva, amb finalitats ètiques o desobediència picaresca, per diversió, o bé induïda per l'odi).

Es busca l'obediència a través del càstig sense voler veure que s'ensenya que qui té més poder té dret a maltractar. Alhora s'inculca un estil d'encarar els conflictes que no es basa en el pacifisme.

Hi ha alternatives?

És difícil canviar el concepte del "càstig necessari" molt arrelat en l'educació, en el sistema judicial i en el penitenciari i depèn substancialment d'un canvi en els valors del seu manteniment i justificació.

Per poder actuar amb benvolença i compassió davant d'accions errònies contra un mateix o contra la comunitat és imprescindible que la dignitat de l'ésser humà sigui un valor compartit. Estar educat emocionalment fa sostenible principis d'aquesta índole, aprenent a gestionar el desig de venjança, la rancúnia, les enveges, l'odi ... i les pors (la por, parenta d'aquests sentiments). Per això cal una educació permanent al llarg de la vida que inclogui el desenvolupament de la intel·ligència emocional i de l'empatia.

Créixer en un entorn empàtic i indulgent té repercussions diferents a si es creix en un de venjatiu i castigador, ja que els condicionaments ambientals incideixen en l'estructura cerebral. Com afirma Rizzolatty, estudiós de les neurones mirall, "la societat reforça els instints bàsics o va en contra d'ells". Quan els que exerceixen el poder hagin estat educats amb empatia per assolir ser empàtics i compassius es podrà aconseguir una cultura que tingui com a valors prioritaris el pacifisme i el rebuig per qualsevol forma de violència.

Aspectes cabdals per avançar vers valors no punitius

Despertar el sentit de comunitat. La responsabilitat de no cometre accions errònies (aquelles que nomenen mereixedores de càstig) no és només de l'individu sinó de la comunitat en la qual es troba.

A l'escola cal pedagogia per a les famílies que exigeixen càstigs per als infractors (sovint quan no són els seus fills) i fer palès que treballar en el sentit d'educar per a la pau no significa que s'acceptin segons quines conductes, només que l'orientació perquè es canviïn és un altre que el càstig.

Hi ha famílies que castiguen i famílies que no volen castigar, però aquestes últimes com que no tenen alternatives es tornen permissives i excessivament tolerants. Aprendre gestió emocional i assertivitat és el camí per disposar de recursos alternatius i eficaços.

Alhora calen aprenentatges per a la resolució de conflictes i sistemes relacionats amb la mediació, la compensació i la restauració.

Per acabar torno al principi: cada societat crea la seva cultura i a la vegada la cultura intervé en la construcció de la societat. Mentre hi ha països que tenen necessitat de castigar, com el nostre, altres, com és el cas de Dinamarca, s'assenta en la tradició "benestarista" basada en el principi moral de comunitat i indulgència. Comencem per acceptar que es pot concebre la vida sense venjances i atrevim-nos a preveure que l'empatia i la compassió, a la llarga, ens han de fer avançar vers societats més justes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article