No tenir en compte als adolescents i joves, i altres coses que no poden tornar a passar


És divendres 6 de març de 2020 a Barcelona. A les 7 h del matí sona el despertador de la Caridad, que té 16 anys, per arrencar la rutina de cada dia. El primer, com sempre, és fer una mirada a les notificacions del mòbil. Després, una ràpida posada a punt al lavabo i un esmorzar encara més ràpid. Quan es deixa a caure sobre la cadira de l’institut, conscient que li queden al davant sis hores de classe, posa en marxa una tàctica que li funciona. Recorda que és divendres i que al vespre sortirà de festa. A la discoteca, a la Caridad li passa tot el contrari que quan és a classe. Allà, les hores són segons. El temps vola. S’oblida de tot. Ballar ho és tot per ella. La Caridad no ho sap, però aquell serà el darrer dia que sortirà de festa a ballar en molt de temps...

Acompanyant nois i noies com la Caridad, al Projecte Click hem pogut veure i viure de primera mà l’impacte que la pandèmia ha tingut en els nostres adolescents i joves. Des del primer dia, l’acompanyament socioeducatiu es va poder mantenir principalment gràcies a les videotrucades, que van ser tan necessàries els primers mesos. I és que tot va ser sobtat. No vam veure o no volíem veure, el que ens venia al damunt.

Després de complir-se un any del primer dia de confinament, hem recordat dins l’equip com a les setmanes prèvies les converses a l’Espai Click eren monotemàtiques. I la nostra resposta era treure ferro, dir allò tan habitual d’"això serà com una grip” o inclús fer broma sobre el tema. Era difícil no fer broma quan un jove t’explicava que li havien assegurat que la marihuana és bona per no contraure el virus...

Però el cas és que d’un dia per l’altre, els nostres adolescents i joves es van veure confinades a casa. Amb el que tenien. Amb el que no tenien. La realitat.

Famílies sense poder treballar, condicions d’habitatge precàries, dificultats econòmiques serioses per fer front a la situació. De tot plegat se n’ha parlat força, malgrat que els recursos que s’han posat a l’abast de la població per fer-hi front hagin estat i siguin encara clarament insuficients i tardans. Però nosaltres treballem amb adolescents i joves i ens hem trobat amb conseqüències de la pandèmia associades directament a la seva etapa vital, i d’aquestes si creiem que no s’ha parlat prou i han estat molt invisibilitzades.

Parlem sobretot de les repercussions emocionals de la pandèmia. El dilluns 16 de març de l’any passat, primer dia feiner de confinament, vam enviar un whatsapp a tots els joves del Click. Els anunciàvem que lògicament el servei quedava tancat fins a nova ordre i que mentrestant, podien contactar amb la seva educadora o educador de referència per videotrucada. Els primers dies hi va haver poc moviment, però a mesura que el confinament domiciliari s’anava allargant, les demandes van començar a arribar i a multiplicar-se. El Click, en temps de confinament, va augmentar en un 70% el nombre d’entrevistes individuals, totes elles virtuals. En el moment ens va sorprendre. Ara mateix, amb la perspectiva d’un any i tot el que hem vist, ja no ens sorprèn gens.

Com un noi ens va dir, el confinament l’havia portat a estar “tancat amb l’enemic”. Es referia als seus pares i òbviament era un comentari irònic. O potser no tant. I és que l’adolescència és aquella etapa vital convulsa i caòtica, on el noi i la noia necessiten als seus pares, però alhora li fan nosa. Lluita per afirmar-se, confrontar i marcar territori. Viu un procés de canvi que molt sovint els adults no comprenem per què també ens fa nosa. I ens fa nosa, potser, perquè en la relació entre persones adultes i adolescents se li ha tret la part més afectiva, la part més “carinyosa”, per dir-ho d’alguna manera. No és que desaparegui l’afectivitat, però es transforma, i sovint és una transformació que ens costa més d’assumir a les persones adultes que no pas a les adolescents. Perquè ells i elles solen tenir a algú amb qui compartir aquest procés. Els iguals. Ningú comprèn millor a un adolescent que un altre adolescent, i això el confinament ho va taller d’arrel.

Ben aviat es va posar el focus al damunt de la formació dels joves perquè, amb els Instituts tancats, la pandèmia no havia d’impedir el seu aprenentatge. I si bé l’objectiu era lloable, vam viure de nou un xoc amb la realitat: la bretxa digital.

Hem tingut joves Click que ni tan sols tenien wifi a casa o que eren quatre germans i havien de compatir un mateix portàtil o un jove havent de preparar la selectivitat sense ordinador propi. Però més enllà de la manca d’aquests recursos bàsics, fins i tot aquells i aquelles que disposaven d’aquestes eines des del principi i que es van prendre amb certa eufòria els primers dies —”No he d’anar a l’Institut? Benvingut virus!”— es van adonar aviat que hi havia un problema. Van veure allò que potser a les persones adultes, en especial aquelles que prenen decisions, els va costar més de veure. L’institut és molt més que el lloc on aprendre.

Les classes virtuals, els espais tutorials i els esforços que el personal docent va fer no eren suficients, perquè no resolien el factor socialitzador dels centres educatius. Tots els joves necessiten anar a l’institut. I no només per formar-se.

En aquest sentit, i justament ara que hem anomenat la bretxa digital, també volem dir ben fort: “Gràcies, tecnologia!”. Gràcies a ella, ens hem pogut mantenir en contacte amb els joves, hem pogut acompanyar-los de forma individual en uns mesos molt complicats, hem pogut dinamitzar espais grupals i hem pogut anar donant resposta a la seva situació personal i familiar.

Això, però, quan el confinament domiciliari va començar a relaxar-se, va ser quan vam ser testimonis de l’exclusió dels adolescents en les mesures de desconfinament. Sabies quan podies sortir a córrer, a comprar, a passejar el gos, o a què els teus fills i filles menors de 14 anys sortissin una estona en bicicleta. Però i els adolescents? Simplement no s’hi va pensar. Però van sortir, i aleshores vam viure la segona sorpresa. Els adolescents i joves eren uns irresponsables...

La pandèmia ens ha portat també aquesta afició per enxampar qui no es comporta com cal. I si bé és cert que alguns joves han tingut comportaments que poden posar en risc a la resta, tampoc dubtem que el percentatge no és major que el de la resta de la població. En qualsevol cas, potser és lògic que els joves ens diguin que s’han sentit atacats: “Només parlen de nosaltres en negatiu”, es lamenten. Si durant el confinament el que van trobar més a faltar els adolescents i joves va ser la relació amb els iguals, era fàcil esperar que quan es van obrir les portes de casa seva, sortissin, es trobessin, es relacionessin i gaudissin plegats de tot allò que se’ls havia impedit.

Això és el que ens va passar al Click. Quan el servei es va reprendre presencialment, els joves van tornar. Tant a les entrevistes individuals, com a les activitats grupals que a l’estiu vam poder fer. I ho van fer amb responsabilitat. Amb cita prèvia, amb mascareta, prenent temperatures, rentant mans, amb la distància recomanada.
El que va canviar va ser la tornada als Instituts. Malgrat les dificultats, els esforços innegables que el personal docent ha fet, han valgut la pena. Els joves han tornat a classe amb mascareta, amb les finestres obertes i l’abric posat. Però no hem d’oblidar que això no és normal... Podem acceptar que vivim encara una situació d’excepcionalitat. El que no podem acceptar és que això hagi arribat per quedar-se. Els joves s’han de poder formar i relacionar-se alhora.

“Alba, hem de parlar. No puc més”. Quan seiem a parlar amb la Caridad per fer un repàs de com ha estat l’any per a ella, recorda amb l’Alba, la seva educadora les converses que van tenir les primeres setmanes de confinament, quan li enviava un Whatsapp amb missatges com aquest. La Caridad riu, gairebé ho havia oblidat o no ho volia recordar.

El confinament, però es va anar relaxant i en conseqüència també la relació a casa. I la Caridad va poder sortir i fins i tot va celebrar per primer cop a la seva vida el fet de poder anar a comprar! “El carrer semblava Mart!”, ens diu, fent broma.

Acabem la conversa pensant en la sort que té la Caridad de saber posar sentit de l’humor a gairebé tot, sobretot quan és capaç de fer un recull d’anècdotes tragicòmiques que farien les delícies de qualsevol guionista. Un recull que també aplega tot allò no vol que li torni a passar mai més. Perquè malgrat l’excepcionalitat de tot plegat, hi ha coses que no poden tornar a passar, i una d’elles és no haver tingut en compte als adolescents i joves. I el que esperem nosaltres com a educadores i educadors és que no ho acceptin. Que no es tornin conformistes. Que no pensin que això és el normal. Perquè no ho és.

La Caridad marxa i quan es tanca la porta pensem: “Si us plau, que aviat obrin les discoteques!”.

 

Article l’Alba González, l’Ovidi Leal i el Carles Nieto, educadora i educadors del Projecte Click per a adolescents i joves de la Fundació IRES

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article