La confiança en els altres

Confiar en els altres és una de les bases de la nostra vida social. Diuen que sense confiar en els altres no ens llevaríem del llit. Tots confiem en els altres però en diferent grau. Ens diferenciem per la quantitat de confiança dipositada i en el criteri que fem servir per decidir si confiem o no.

El nostre patró de personalitat és un factor clau. Silvan Tomkins, el psicòleg de la teoria dels afectes, divideix les persones en dos grups: els normatius i els humanistes. Diu que el primer grup tendeix a desconfiar dels altres, inclús a pensar que són perillosos i amaguen sentiments, emocions i estan en alerta pensant que, aquesta, és l'actitud correcta. Sembla que només confiïn en la part fosca de la persona. En l'altre extrem es troben els humanistes que pensen que les persones en general són bones, honestes i positives per a relacionar-s’hi. Són empàtics i es preocupen pels altres i els seus problemes pensant que els altres fan el mateix. Acostumen a pensar que els altres actuen de bona fe amb actitud conciliadora davant dels conflictes.

En general hi ha pocs sectors de població que siguin tan extremistes. La majoria som confiats o desconfiats en funció de les experiències afegides a la tendència que ens guia la nostra personalitat.

Tendim a escollir persones i ambients que reforcen les nostres hipòtesis. Encara que vulguem justificar les nostres actituds per les experiències viscudes sembla que no és així del tot. Hi ha persones que quan veuen comportaments altruistes i desinteressats per part dels altres sempre pensen que alguna cosa hi volen guanyar, que ho fan de forma totalment interessada. També hi ha persones que han estat enganyades, estafades o traïdes més d'una vegada. Han confiat sempre, les experiències anteriors no els han servit, en aquest cas.

Sembla que uns i altres escollim persones i ambients que reforcen la nostra hipòtesi prèvia. Les persones molt desconfiades, diuen, tendeixen a escollir ambients en els quals és més habitual desenvolupar conductes no fiables, provocant, també, poques relacions de confiança per la seva forma de comportar-se.

A les persones més confiades els passa el contrari, confien molt i de vegades acaben relacionant-se amb persones que aparenten, bondat i fidelitat, tot i que de vegades les acaben traint o enganyant. En aquests casos tant pateixen els desconfiats com els confiats.

Evitem els extrems. Diuen que aquesta és la tàctica més sensata, intentant trobar criteris per saber quan ens podem fiar dels altres i quan no hi podem confiar. Això si, ho podrem fer de forma aproximada i mai tindrem una certesa total. De vegades ens deixem enlluernar per l'atractiu i la bellesa d'alguna persona que ens inspira confiança, diuen que creiem més en les persones atractives i seductores.

Abans es confiava en la persona en funció de la família o grup social del qual provenia. Això ara ja no existeix. Abans era important la reputació per la trajectòria, orígens i molta gent feia el possible per obtenir una reputació que generés confiança en els altres. Ara, aquest escenari sembla que ha canviat.

Les xarxes socials son l'aparador on es ven la imatge que ens vol convertir en persones fiables, de confiança. A més de la imatge física, de vegades s'exagera la bonesa de la conducta per convertir-nos en persones fiables. Hi ha una tendència a donar una imatge als grups que sigui creïble i que generi confiança. És sabut que tendim a confiar en aquells que pensem s'assemblen a nosaltres, en estil de vida, opcions, prioritats, valors, inclús en formes d'oci, vestimenta i altres elements.

Avui dia s'han canviat criteris de confiança arbitraris, com ara el lloc de procedència, classe social, tipus de família per uns altres, que també poden ser inconsistents, com és compartir la ideologia política, els gustos en gastronomia, vestimenta, forma de diversió, afeccions diverses, música, etc. Tot això ajuda, però hi ha moltes variables que no sabem i no podem controlar, ja que les persones canviem segons les vivències i circumstàncies. No disposem d'elements o senyals segurs que ens diguin si podem confiar o desconfiar dels altres, ja que les persones fem el que fem i no el que sembla que anem a fer. Hi ha una incertesa i una improbabilitat en aquesta informació. Tots hem tingut sorpreses, tant agradables com desagradables en persones en les quals havíem dipositat una confiança incondicional.

Hem d'acceptar aquesta incertesa, tant la que ens provoquen els altres a nosaltres com la que provoquem nosaltres en les nostres relacions, amistats i coneixences. El repte és la introspecció i la revisió de les nostres conductes vers els altres i dels altres vers nosaltres.
Diuen que la confiança és no tenir totes les respostes sinó que és estar obert a totes les preguntes.