La soledat: només la pateixen els adults?

Uns dels majors mals que tenim i ve com una allau sense fre és la soledat. Estar sol quan estàs envoltant de gent és una sensació que qualsevol hem sentit, també podem entendre el que significa la soledat crònica, la soledat existencial o la soledat social.

Fa uns dies va sortir la notícia del Ministeri de la Soledat que s'ha creat al Japó. Se'ns va informar que l'any 2018 el Regne Unit ho havia creat i quan sentim aquests breus a la ràdio, televisió o premsa, ràpidament passem a la següent notícia sense pensar-hi més. Sense adonar-nos que parlen de nosaltres, dels que estan sols avui i dels que hi estarem en el futur. Notícies com aquell jove japonès que ha creat un nou ofici: llogar-se per fer abraçades o llogar famílies senceres per dates assenyalades. Ara la novetat és un jove que es lloga per hores per asseure’s al teu costat al sofà, no fa res, no xerra, només hi és.

Des de la meva experiència com a treballadora social amb centenars de persones que he conegut, des dels infants fins al sector de la tercera edat, puc assegurar que tothom pateix la soledat. La soledat crònica està reconeguda com un estat emocional on l'aïllament social és present durant un període de temps molt perllongat. Es caracteritza per sentiments constants de sentir-se sol i separat dels altres i la incapacitat de connectar en l'àmbit profund. Els símptomes són la baixa autoestima i el rebuig. Tots els professionals de la salut mental som coneixedors que la soledat no és bona per estar associada a altres patologies com són la depressió, l'estrès o l'ansietat.

La majoria dels estudis sobre la soledat estan pensats pels adults i especialment sobre la tercera edat, la soledat en l'etapa infantil la veiem diàriament en les persones amb caràcter introvertit o amb patologies greus, però la soledat fora d'aquests tipus de problemàtica és la dels nens i nenes que des de les set del matí estan obligats a sortir de casa i han d'estar matriculats a infinitat d'extraescolars perquè no existeix la conciliació familiar, i els pares treballadors no poden gaudir dels seus fills fins a les vuit del vespre . Nens i nenes que passen de mà en mà, de grup en grup, de casa en casa (avis, cangurs, veïns...). Són les relacions i estructures vitals que volem establir pels seus futurs?

Diem que creem xarxes socials que compensen la cura dels nostres familiars, siguin [email protected] o [email protected] perquè nosaltres estem treballant. Els infants expliquen els seus sentiments de soledat i, normalment, s'agreugen en l'etapa de l'adolescència. Aquests són sensibles, als nostres centres de salut mental ho hem pogut comprovar especialment per la pandèmia. Els estudis ens diuen que entre un 3 i un 22 % dels adolescents senten la soledat de forma habitual. No parlen només de la soledat existencial, parlen de la soledat familiar i social. El procés d'autonomia i distanciament respecte dels progenitors i la relació amb els iguals s'eleva en importància, i les dificultats per poder-se adaptar als canvis, augmenten el risc del sentiment de soledat. La manca de pertinença a un grup potser és un dels motius més forts a veure's fora de lloc. Aquest moment és clau en el desenvolupament emocional i les seves habilitats socials.

Les relacions familiars continuen sent un factor de risc davant de la soledat. Tot i que l'adolescent busca la separació parental, els pares han de ser presents, com a la infància, i han de donar la seguretat i confiança per fer-los costat com ells necessiten. La soledat fa més vuitanta anys que s'estudia, s'han creat proves mètriques, testos de tota mena, sobretot per analitzar-la a la tercera edat. De tant en tant, ens donen oficialment la dada de les persones que viuen soles, les dades de les persones mortes en soledat, la notícia del cos trobat després de dies o setmanes sense que cap persona del voltant ho hagués notat.

Per tant, estem millor ara? La meva resposta sense dubte és afirmativa. Tots necessitem dirigir la nostra vida i tenir opcions, estar lligat de peus i cames a una tradició opressora i heteropatriarcal no és la solució, tenim una gran diversitat d'opcions, tenim oportunitats mai imaginades per a les nostres àvies, ara bé, no oblidem que les estructures socials i econòmiques marquen un agreujament imparable entre classes, sabem que els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada són més pobres. Així que la pregunta és si també estem disposats a ser un graó més en aquesta tendència o podem ser part activa a canviar, formar i crear una societat més solidària no només pensant en la gent gran sinó en totes les persones, tinguin l'edat que tinguin.

Les treballadores socials no som agents assistencials som agents de canvi i aquí radica la nostra força. La resposta a la soledat infanto-juvenil ha de ser una resposta que comporti una responsabilitat solidària i afectiva, els adults hem de prendre consciència i passar a l'acte amb canvis que puguem implementar quotidianament, però també hem d'exigir als nostres representants, polítiques reals i efectives com la renda bàsica universal, d'aquesta manera podrem disposar del nostre temps vital que és el temps pels nostres.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article