On són els CRAE al sistema de protecció a la infància i l’adolescència?

Dels Centres Residencials d'Acció Educativa (CRAE) se'n continua parlant com a “centres de menors” 30 anys després de la seva institucionalització; Fins i tot es fa des de mitjans de comunicació, professionals socials, entitats d'infància i premsa especialitzada teòricament conscienciada. CRAE, l'actual denominació oficial, neix al reglament de la llei de 1991 i al projecte marc de 1992 de l'anomenada DGAI en aquell moment.

Una reflexió necessària i vinculada, una vegada més,als ciutadans invisibles que són els infants i els adolescents, més encara els institucionalitzats, i als professionals, també invisibilitzats, que són les educadores i els educadors socials que treballen en projectes residencials.

Parlar del sistema de protecció a la infància ens remet a la història de les polítiques socials de protecció a la infància a Catalunya, i l'any 1980, on comencen les transferències del govern central al govern autonòmic.

A partir de llavors es van anar fent petits grans passos vers la inclusió dels drets del 19% de la ciutadania que representen els infants i adolescents a Catalunya. Noves competències, fragmentació de serveis, inclusió de la prevenció i protecció de la infància a la Llei de Serveis Socials de 1985, separació de la protecció i la reforma a la Llei de Protecció de Menors de 1985, naixement d'institucions específiques com la DGAI l'any 1988, la primera Llei d'Infància el 1991, etc.

I una primera possibilitat de definir el necessari sistema de protecció a la infància, que es comença a configurar als inicis dels anys 80 amb el primer mapa dels serveis socials a Catalunya, com a gran esforç per tenir una visió global de la població, les seves necessitats i els drets i recursos necessaris.

I, parlant del sistema, les educadores i els educadors socials, definits majoritàriament com a treballadors en contacte amb les diferents vulnerabilitats, ens relacionem de manera quotidiana amb diferents sistemes: salut, educació, judicial i penitenciari, serveis socials... Tenim, per tant, la possibilitat de transitar per la teoria i la pràctica d'una de les seves possibles definicions: un sistema és un conjunt d'elements relacionats entre si, que funciona com un tot. És una unió de coses de manera organitzada.

Des d'aquesta experiència, patim amb freqüència la constatació que hi ha sistemes més coincidents amb la seva definició de conjunt d'elements organitzats i, d'altres, que es visualitzen com a subsistemes, i que en la seva definició (capacitat organitzativa i de resposta) queda marcat no només l'exercici deficitari de la nostra professió, sinó un dèficit en la garantia dels drets de les persones ateses, en aquest cas, infants i adolescents.

Curiosament —o potser no?— salut, educació i justícia són sistemes adreçats al conjunt de la ciutadania, mentre que el sistema de serveis socials, que la llei configura com un dret universal, se'l visualitza encara com a resposta a problemes de minories invisibilitzades socialment.

Des de la teoria, amb la resta de sistemes compartim conceptes com ara territorialitat, promoció, prevenció, atenció, educació i, fins i tot, rehabilitació. Però, desgraciadament, l'anàlisi de la protecció a la infància i l'adolescència a Catalunya ens mostra un sistema totalment descompensat. Un mal anomenat sistema caracteritzat per:

  • Mancances i desequilibris en la planificació territorial.
  • Absència i/o dèficits de programes de promoció, prevenció i suport a les famílies.
  • Absència i/o dèficits als programes d'acolliment familiar, inclòs el professional.
  • Saturació dels recursos residencials ( més encara pel desbordament de l'arribada de joves immigrants al període 2017-2020).
  • Funcionament quotidià des de la urgència. I, per tant, des de les respostes ràpides, poc normalitzadores i massificades.

Després d'un any marcat per la Covid-19 i l'incontestable protagonisme del sistema de salut, una gran part de la ciutadania hem après a situar la importància de les UCI i de la no saturació d'aquestes com a garantia del dret a la salut. I tant la ciència com les professions implicades han manifestat una total coincidència en reivindicar elements i pràctiques de promoció, educació i prevenció generalitzades, deixant les UCI com un bé escàs, a utilitzar només en els casos imprescindibles.

Potser és el moment de traslladar el símil del paper de les UCI, en salut, als CRAE dins del sistema de protecció a la infància i l'adolescència.

Potser cal que en aquest cas també la ciència i les professions implicades reivindiquem conjuntament projectes i programes reals de promoció, educació, prevenció i suport generalitzat per als infants i les seves famílies, que garanteixin el seu dret a viure en un nivell de vida adequat per al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social, sense separacions afectives i socials, com diu la Convenció dels Drets dels Infants.

Potser així aconseguiríem situar socialment la importància dels CRAE al sistema de protecció. I de la mateixa manera que a Salut, visualitzaríem la importància de la seva no saturació com a garantia dels drets de protecció i benestar d'infants i adolescents i ens obligaríem a utilitzar-los només des de la constatació d'idoneïtat i per als casos imprescindibles.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article