Artesans i professionals: L’amor del límit

“Tot allò que es fa per amor, es fa més enllà del bé i del mal” (Friedrich Nietzsche)

“(...) los límites siempre son dolorosos, y en especial para niños con un viejo dolor,  pero hay que permanecer firmes sin anular el sentimiento del niño (...) No hay que dejar solo al niño en el difícil momento del límite. Cuando està dolido debe sentirse acompañado (...)” (Rebecca Wild, entrevista en la Contra de La Vanguardia, 2006)

“(...) Trabajo mucho para controlarme; admiro a la gente que transforma la rabia en paz” (Bono, cantant d'U2).

Estimar és limitar. Respectar és limitar. Somiar és limitar. Creure és limitar. Abraçar és limitar. Escoltar és limitar. El silenci és limitar. Somriure és limitar. Calmar és limitar.

El límit, sigui físic, emocional o mental, és necessari, no només en la vida, sinó també en el fet educatiu. El límit, la contenció, és important per poder entendre i comprendre a l'altre i les variades normes i excepcions que ens podem trobar al món (la seva diversitat) i que trobem en les nostres feines amb les diferents persones que acompanyem. El límit és una eina més que ens serveix per posar ordre, normalitzar les nostres accions d'acompanyament i conèixer rutines que ens ajuden a sobreviure en el dia a dia.

Escriure és limitar. Dibuixar és limitar. Jugar és limitar. Avorrir-se és limitar. Conviure és limitar. Llegir és limitar. Fer esport és limitar. Parlar és limitar. Agafar és limitar.

A vegades, en diferents entrevistes relacionades amb l'acompanyament a persones amb fragilitat social, ens poden preguntar per la nostra opinió sobre les contencions. Ens poden indagar què pensem i com les vivim. A vegades, també ens podrien preguntar si coneixem diferent tipus de contencions, siguin físiques o emocionals (tot i que la diferència entre ambdues són ínfimes). A vegades, ens podríem preguntar en què creiem quan fem una contenció física: en allò que el subjecte necessita o en allò que em calma i em tranquil·litza com adult responsable del menor, com a company/a de feina o com a treballador protector de la institució...?

Entendre és limitar. Comprendre és limitar. Ensenyar és limitar. Dir que no és limitar. Seure al costat és limitar. Plorar és limitar. Respirar és limitar. Confiar és limitar.

Ens ensenyen a contenir? Ens mostren els diferents nivells de contencions que podem realitzar o que poden existir? Observem altres maneres de fer? O hem d'acceptar que la violència és l'única forma de contenció que coneixem davant de la violència? Entenem a l'altre quan ens trobem davant d'una explosió, d'una mostra disruptiva del seu malestar? Com podem acompanyar aquest fet que ens resulta estrany, disfuncional o, que a vegades, definim de forma col·loquial com “se ha brotao”? Improvisem accions de contenció a partir de les nostres pròpies experiències personals o els diferents records d'antigues formacions de defensa personal i de criteris de no fer mal a l'altre? O estem parlant des d'una posició de superioritat física que no emocional, per justificar la nostra força sobre l'altre i així defensar-nos del perill i protegir-nos?

Mirar és limitar. Reflectir és limitar. Fer bromes és limitar. Cantar és limitar. Compondre és limitar. Descansar és limitar. Pactar és limitar. Acompanyar és limitar. Ser-hi és limitar.

Pot haver-hi altres formes d'apropar-nos a l'acció violenta i disruptiva de l'altre que no sigui amb violència? És possible apropar-nos a la necessitat de pausa de l'altre mitjançant la paraula, la mirada i el respecte? Ens podem apropar a aquestes explosions de l'altre mitjançant una posició d'igualtat que pugui fer pensar a l'altre en diferents formes de contenir la seva necessitat de mostrar-se agressiu? Podem fer una contenció des de la comprensió de la necessitat de l'altre, des de l'amor i des del respecte del cos de l'altre, sense caure en les trampes d'una societat i cultura bèl·lica i de la submissió que ens envolta? Podem contenir abraçant i deixant que l'explosió sigui més verbal que no actuadora?

Donar temps és limitar. Ballar és limitar. Dir és limitar. Marxar és limitar. Fer és limitar. Conèixer és limitar. Empatitzar és limitar. Errar és limitar. Ser assertiu és limitar.

És possible reconstruir un malestar amb la presència limitadora, amb les paraules que diuen però que no jutgen? És possible contenir un acte disruptiu amb la mirada i el reconeixement de l'altre? És possible no caure en el parany de la provocació com una eina educativa que limita? És possible contenir sense fer mal, sense utilitzar la violència, ni el fet de la superioritat física que la nostra societat ens imposa diàriament? És possible dir que no a les contencions de força i canviar-les per contencions emocionals que curin el malestar present i no l'acció física?

Fer-se preguntes és limitar. Respondre's és limitar. Frustrar-se és limitar. Donar és limitar. Rebre és limitar. Perdonar és limitar. Demanar perdó és limitar. Acceptar-se és limitar.

Hi ha artesans de l'acompanyament a les persones que contenen amb màgia, que ho fan des de l'ànima amb l'ànima, des de l'emoció a l'emoció. Que no els cal cap mostra de superioritat física ni de reconeixement de rols estereotipats. Són artesans que fan amb el seu cos, amb les seves paraules i amb el reconeixement de l'altre, un altre tipus de contenció. Una contenció emocional, d'allò que provoca l'acció disruptiva i que es recondueix amb paciència i amor incondicional. Estimar és limitar.

Hi ha professionals de l'acompanyament a les persones que han d'aprendre aquesta màgia, que s'han de donar permís i temps per fer de les seves contencions actuadores, un acte de màgia i respecte vers l'altre. Amb la veritat i el reconeixement de l'altre, aquests professionals es convertiran en mags i estaran més a prop dels artesans que fan màgia amb les seves accions o, simplement amb la seva presència. Tot és qüestió de com volem estimar i de com volem mirar a l'altre i, perquè no, a nosaltres mateixos.