Amistat (i esfera pública) en temps digitals

Algun dia, quan ens hem posat a ordenar vells papers i andròmines, segurament ens hem topat amb una fotografia d'una vella amistat. Hem recordat com parlaven els fets, per sobre de les paraules i com determinades situacions ens van quedar incrustades en la memòria més enllà de l'espai i del temps de la resta dels mortals que ens envoltaven. I aleshores, més que mai, és quan ens adonem que el món ha canviat tant que fins a la nostra manera de relacionar-nos ha variat.

Des que la càmera fotogràfica va capturar aquell instant gairebé diria que han passat eons! I amb tot aquest aldarull de les xarxes socials, globalitzacions vàries, temps fugaços i hedonismes digitals, sorgeixen unes preguntes: actualment, què és l'amistat? Quan sabem si l'amistat és recíproca? Quan sabem si és una mera transacció tàcita d'interessos egoistes o/i vanitoses o no? Per a què serveix?

El filòsof Aristòtil ens parlava de l'amistat com a element de cohesió comunitària i aspiració veritablement humana. Epicur buscava retirar-se amb el seu petit cercle d'amistats del tràfec de la vida civil. Marc Aureli aspirava a unir-se a aquesta amistat universal que ens uneix a totes les persones i entitats com a part d'una totalitat... Vaja!

Tan transcendent tot això i avui, clicant a un “confirmar amic” o a un “seguir” en les xarxes socials gairebé semblaria resolt el debat filosòfic... Però, és això l'amistat? Un simple clic? Ha quedat l'amistat reduïda a mostrar les nostres més al·lucinades fantasies narcisistes a suposades amistats poc més tangibles que un simple “m'agrada” (o un “like”) a les xarxes? Unes xarxes que s'han convertit en hegemòniques en aquest món global i en les que, qui no hi migra (a aquestes xarxes socials), es converteix en un ermità del segle XXI.

Una altra via per a intentar comprendre què és l'amistat és navegant per les pàgines d'El Petit Príncep. Aquest petit gran llibre, apte per a les persones més petites i per a les no tan petites, ens narra, dins d'aquest meravellós món literari, què és i què implica l'amistat: una domesticació mútua que pot transfigurar uns mers camps de blat —li diu la guineu al petit príncep—, en una cosa molt més eterna, intransferible i única diferent a la resta dels camps de blat del món. “Jo et regalaré un secret” —li diu la guineu al Petit príncep—. “L'essencial és invisible per als ulls”. I continua: “El que fa més important a la teva rosa, és el temps que has perdut amb ella”.

El temps perdut... Sí, pot ser que el temps perdut i el temps aprofitat, hagi forjat les amistats veritables. Però avui el temps escasseja... Entre la fugacitat dels teclats, els likes, tuits double-checks, el temps se'ns escapa entre els nostres dits com la sorra que s'escapoleix vers la mar.

On trobem el temps per a construir noves i sòlides amistats? La hipervelocitat i la immediatesa semblen valors en alça en la societat actual. Sembla com si Antoine de Saint-Exupéry s'hagués avançat al seu temps i hagués escrit com ens relacionem en l'actualitat, cadascuna de nosaltres en els minimons d'El Petit Príncep. Com si fóssim els personatges del rei, el geògraf, el vanitós, el fanaler, etc... Vivim en el nostre solitari i personal món propi, creient-nos envoltades de persones que, tan aviat són esmentades, es revelen com a il·lusòries.

Avui el temps lent, el temps de caminars pausats, de mirades assossegades a l'infinit, de cartes escrites a ploma, de paraules lentes, escassegen. Tot a cop de clic i de tuit, com és possible llavors crear llaços d'amistat entre persones separades per rius, muntanyes, paraules divergents o polítiques oposades? És possible crear una esfera pública sòlida i una societat solidària de persones amigues, malgrat les diferències que clarament ens separen?

Si només busquem likesfollowers, i retuits, què hi ha dels que no combreguen amb mi? Dels qui em podrien criticar i per això, els bloquejo de les meves xarxes? Dels qui ni tan sols sé que podrien no seguir-me perquè jo visc tancada o tancat en la bombolla de les meves amistats idèntiques a mi? Què hi ha de les que mai em trobaré en aquest món digital perquè viuen en universos paral·lels al meu?

Jo no ho sé... Només sé que a més d'un like, d'un retuit i de 1000 seguidors voldria tenir amistats úniques, de viatges lents, d'horitzons llunyans, paraules entretallades i cartes escrites a mà... En fi, de persones diferents de mi, però a les quals ja gairebé no puc veure, ja que la boira digital les fa cada dia més invisibles... Com trobar una societat d'amigues i amics, una esfera pública comuna en un món hiperveloç d'amistats digitals efímeres massa semblants al meu ego mateix autoreferenciat?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article